Rovira ha escrit un bon grapat de llibres dedicats als temes en què s’ha especialitzat al llarg de la seva carrera periodística: socials, humanitaris i de relacions internacionals. Va treballar durant 25 anys a La Vanguardia i es nota, és clar, en els personatges i l’ambient del Raval en què es desenvolupa la primera novel·la d’aquest professional del periodisme, la trajectòria del qual ha estat premiada amb els premis Ortega i Gasset i Miguel Gil.
A la contra del llibre hi llegim que és un homenatge i alhora una crítica del periodisme, una reivindicació de l’ofici i també una denúncia de les seves pitjors pràctiques…
És un llibre d’època. Jo no estic d’acord amb els que diuen que el periodisme ha mort, que tot el que es fa ara és una merda. Ni molt menys. Explico una època que funciona d’una manera i que un dia es va acabar. La manera que funcionava aquesta època era que hi havia diverses coses que em semblen molt importants. Una és que el periodisme es feia en grup, en redaccions on hi havia molta gent que pensava, cadascú des del que sabia, uns d’economia, uns de política, uns d’internacional… i el conjunt d’aquesta gent tenia la capacitat de pensar cada dia una mica el món, fent una mica de context. També hi havia edats, que és important. Hi havia unes jerarquies d’edats, gent amb experiència i gent nova, i això li donava un espai-temps una mica raonable, que no és només el dia a dia. I aquesta redacció, aquest col·lectiu intel·lectual, pensava el món, ho fessin bé o malament, s’equivoquessin o no, però ho pensaven en grup i amb un coneixement de causa bastant més especialitzat, amb els corresponsals, els enviats especials… Aquest periodisme ha mort, ja no hi ha el col·lectiu que, a més de ser un col·lectiu pensant, era divertit, era una forma de vida. Ens ho passàvem de puta mare. Una redacció, com deia Martí Gómez, que era sorollosa, hi havia ambient, hi havia whisky, hi havia tabac, hi havia vida, hi havia ligues, es cridava, hi havia baralles, hi havia humanitat, era un col·lectiu. Era una forma de vida. De fet, quan entro al món del periodisme, el meu romanticisme de la professió no només era el que jo feia, era també participar d’aquest grup, aquesta seducció de la redacció.
I ara no?
Aquesta és una de les coses que et volia dir que ja no existeix. L’altra cosa seria l’escriptura, el paper. Ja no s’escriu bé. Herralde deia que es comprava La Vanguardia d’una manera literària, o sigui que la llegia, mentre es prenia el cafè, perquè li interessava l’estil dels articles, com la gent estructurava l’escriptura. L’escriptura és una forma de comunicació on hi ha bellesa, hi ha ritme, hi ha altres coses. Això també s’ha perdut. En el digital l’escriptura és un xurro informatiu, es va perdent l’estil. Tot això és el que per mi ha canviat. Els canvis ara són radicals. Hi ha un canvi de civilització, no només en el periodisme. En moltes coses hi ha aquest canvi i en el periodisme és clar. Intervé la tecnologia d’una manera molt forta, l’algoritme decideix la qualitat de les informacions depenent dels likes. S’assembla molt el periodisme al que seria la idea comercial, on la qualitat ve marcada per la quota d’audiència, per l’acceptació que té, quan la bona informació mai és per ser acceptada, sempre toca els nassos. Una bona informació és una mosca collonera, és una cosa que t’agita. Tu penses que la vida, les coses, són d’una manera i el bon periodista t’està dient que vagis en compte. Això que diem de les fonts, que una sola versió no aporta res, que has de mirar la complexitat. Tot està molt en mans comercials, en mans del poder. S’ha perdut la independència, també. Hi ha molt poques empreses independents. Per molt que hi hagi un bon periodisme individualitzat o gent que ho fa molt bé, el sistema ha canviat. El poder que té el periodisme dins del sistema ja no té hegemonia. Digui el que digui un diari o un altre, al poder se la sua. Hi ha un control de la informació i els mitjans es dirigeixen molt a la seva parròquia, no fem informació que agiti, que faci pensar, que faci canviar el punt de vista, sinó que es dirigeix més a la creença que ja té una persona. Això ha canviat. Ara bé, està mort?
El meu romanticisme de la professió no només era el que jo feia, era també participar de la seducció de la redacció
Dius que no…
El que han de fer els joves és fotre’s les piles. I amb els llenguatges nous i la bona tecnologia que tenen ara s’han de plantejar això que estic dient: ser independents i tornar a ser mosques colloneres del sistema; és a dir, subvertir el que sembla que sigui veritat o el que s’intenta imposar des del poder de les empreses. El periodista ha de mantenir aquesta mentalitat subversiva. I tenen recursos. El que passa és que el sistema està realment fotut, perquè si mirem la premsa està molt monopolitzada. El periodisme no té influència sobre la percepció de la realitat. Per exemple, estem a Gaza, a Ucrània, a mil llocs del món, i el periodisme no té una influència informativa o inclús ètica o moral sobre la societat. El poder ha aconseguit crear un sistema on l’opinió té més pes que la informació i la gent busca opinions que s’adaptin a la seva manera de pensar. Això sí que ha canviat. L’època de la transició va ser un moment brillant. El periodisme tenia una enorme influència pedagògica sobre les societats i orientava sobre el teatre, sobre la cultura, això és interessant, això no ho és, i ara és més aquesta idea de consignes, de likes… Si els joves no ho transformen sí que el periodisme haurà mort.
Jo reconec que em vaig dedicar al periodisme per vendre la meva ideologia.
I quina ideologia era?
L’antifranquisme, primer, i després canviar el món.
Però això no és ideologia. Canviar el món, millorar el món no és ideologia. El bon periodisme és expressar sempre la decepció que produeix la realitat. Això que parles d’ideologia, jo, quan vaig anar a Romania, vaig viure el mecanisme que es produeix quan la realitat et decep sobre els apriorismes que tens, sobre les idees. Quan vaig anar als països de l’Est, a l’ex-Iugoslàvia, a Romania, tenia una idea de tot allò completament diferent del que em vaig trobar. I el que em vaig trobar era decebedor. Com a periodista, m’havia d’adaptar a la decepció que jo mateix tenia de les meves idees i aquest ha sigut el meu camí en el periodisme, que ha sigut de decepció en decepció fins a la derrota final.
Tens un posat que sembla que siguis escèptic davant la realitat. Sempre has estat així o és conseqüència de l’exercici del periodisme?
Escèptic no sóc. El periodisme ha d’aportar a aquest món tan ideologitzat una mica de la realitat de les coses, la complexitat. El món d’avui es basa molt en un esquema de bons i dolents, del mal i el bé, sobretot des de l’època de Bush, que va ser horrorosa. I els periodistes que anem al terreny hem d’aportar una mica el sentit de la realitat. Vivim en una societat molt barrejada, en la qual cal construir un espai comú on acceptar els diferents. La nova ideologia de la convivència ha de ser l’acceptació de la diferència. No la imposició del que tu creus. I el periodista té l’obligació d’explicar els grisos. Si vas a la guerra d’Ucraïna, la divisió bo-dolent és complicada. És molt més complex. És el centre d’Europa, hi ha una història en la qual t’has d’endinsar, has d’oferir al lector elements perquè es pugui fer una idea més calidoscòpica, més sencera de tot plegat. De Gaza no et diré res, perquè és una cosa que a mi m’ha deixat planxat. Planxat completament. No ho entenc.
No entens l’atac de Hamàs o la resposta d’Israel?
L’atac de Hamàs l’entenc però quan tu estàs en una presó… Hem vist mil vegades aquestes reaccions salvatges davant de l’opressió i les massacres. Ho podem explicar, és molt senzill. Aquests nens, adolescents i joves que en aquest moment estan essent bombardejats, què podem esperar dels seus traumes? En faran alguna de grossa quan puguin. Ho entenc. El que no entenc és un estat que, d’una manera intel·lectual i cerebral, es dediqui a fer un crim de guerra inèdit, perquè mai havíem vist una població assetjada que sigui completament atacada i d’una manera sense sortida per a ells. Això no ho hem vist mai. No em podia esperar que passés una cosa així. No ho puc entendre. Quan vaig anar per primera vegada a Israel vaig veure que allò no funcionava. Vaig entrevistar gent de l’OLP que havia estat torturada per persones que havien estat a Auschwitz. I tot això són comportaments de l’ésser humà que em posen en un estat d’incomprensió.
Gaza m’ha deixat planxat completament. No ho entenc
Una escriptora de Rwanda es queixava fa uns dies a Barcelona que la comunitat internacional els va abandonar quan van patir el genocidi ara fa trenta anys. El mateix que passa ara a Gaza.
Se’n van anar. L’operació de salvament dels blancs a Rwanda és una de les més eficaces de l’ONU. Els van treure en quatre dies, els van anar a buscar per tot arreu, amb helicòpters i tot, i va desaparèixer tothom. A Hotel Rwanda s’explica molt bé. Hi ha un moment que arriba un autocar que porta negres i blancs barrejats, els negres que han treballat per aquella gent es queden fora i tots són assassinats. Un dels traumes més forts que han tingut les ONGs, que no en parlen, ni l’ONU, és que van deixar a terra els seus propis treballadors i els van matar tots.
Si no és com a escèptic, com et defineixes?
Jo tinc molta curiositat. El que passa és que em costa molt entusiasmar-me amb la ideologia. No ho sé… però escèptic no és la paraula.
Creus en alguna cosa?
Crec que l’ésser humà té la possibilitat de fer-ho bé, de ser humà, de ser humanista, de treballar bé per l’espècie aquesta que sembla que estem condemnats a desaparèixer si seguim així. Tens les dues possibilitats. És la pel·lícula Oppenheimer. Pots fer la bomba atòmica o pots fer una altra cosa. I sempre decidim la bomba atòmica, confiem que la tecnologia ens salvarà i al final ens està matant a tots, perquè hem creat un món modern, industrial, que és un autosuïcidi. No estem treballant per la supervivència, per la convivència. Ens encega aquesta destrucció. Però hi ha les dues coses i vivim de les dues maneres. O sigui, hi ha gent que crea espais de vida molt interessants, molt vitals, molt feliços.
Tens esperança en la humanitat?
Tinc esperança. Podem viure bé si conservem uns valors, però el que veig és que aquests valors en aquest moment no pinten res.
Aleshores, sí o no?
M’estàs apretant molt. La veritat és que no sé on anirem, no puc fer pronòstics. Mira el món d’ara. Guanya Trump, la decadència d’Europa és enorme, el que està passant a l’Àfrica… Ara hi ha tot això del camp, les protestes dels pagesos d’Europa. Ens hem fet farts de parlar de comerç de proximitat, de comerç just, hem anat a l’Àfrica, a Sudamèrica, a l’Àsia, per veure com lluitaven per construir estructures econòmiques i de vida pròpies i els hem obert als mercats i els hem matxacat. Els vam destrossar. Els africans tenien un teixit social i econòmic, però amb el lliure comerç se’ls ha obligat a ser consumidors. Al Senegal o a Mali eren consumidors de productes sobrants de la Unió Europea. Per exemple, els pollastres, potes de pollastres, pedrers, els arribaven congelats. Ho compraven perquè era barat. I això què feia? Destruïa l’economia local, l’agricultura de proximitat. Amb el lliure comerç, que té el dret d’entrar a saco, resulta que els vam destrossar les economies. Doncs ara ens està passant a nosaltres. La gent s’està adonant a Europa que, si ens carreguem la pagesia, se’n van moltes coses a prendre pel sac. Però és que estem fent la mateixa política que hem fet nosaltres com a colonials, que és donar prioritat al mercat i no pensar des del punt de vista de la cohesió social. A França, que ha donat tanta importància a menjar bé, al comerç de proximitat, es troben que no poden competir amb el lliure mercat. Això és el que estan discutint ara. Però ho hem sembrat nosaltres. Hem donat prioritat al lliure mercat sense pensar que hi ha moltes altres coses. Com la Thatcher quan va tancar les mines, se’n va anar a buscar carbó a Argentina i la classe obrera anglesa, que abans tenia sindicats, orquestres, centres socials, es va ensorrar. Ho explica molt bé Ken Loach a les seves pel·lícules. Havien creat la sanitat pública després de la guerra mundial i aquesta dona, patapam!, amb el lliure comerç el que va fer és carregar-se el laborisme. Que vingui carbó més barat perquè les mines ens costen cares però desmunta la vida social dels miners anglesos i crea encara més conflictes. És més cara una societat que no va a treballar, que té la gent que es droga o s’emborratxa, que se separen els matrimonis, que és la que va fer, que una societat que té una mica de cohesió, té cultura, té orquestres… I això passa amb tot. Nosaltres som com una piconadora. S’està creant un sistema on hi ha una economia que és totalment corrosiva i destructiva. És una màquina que va destrossant-ho tot.
Els joves s’han de posar les piles i subvertir el que s’intenta imposar des del poder de les empreses
A Matar el director volies parlar de la teva visió del periodisme, i per això et vas inventar una novel·la o tenies al cap una novel·la i vas aprofitar la teva experiència com a periodista en escriure-la?
El periodisme és el fons. És una novel·la una mica autobiogràfica, és una reflexió més aviat humanista sobre l’època que estem vivint o la que hem deixat enrere. Hi ha tot aquest món laboral de salaris baixos, de gent substituïda, d’empreses on la gent deixa de tenir relacions familiars, de confiança. A la novel·la hi ha moltes capes. El periodisme i Barcelona, el Raval, són el fons, l’escenari, però, de fet, a mi m’interessaven els personatges. M’interessava la Matilda Serra (la protagonista), una tia que s’assembla a mi, aquesta decepció que jo tinc amb tot.
Escèptic, no; decebut
Decebut. Sí, bueno.
Fas moltes trampes, no? Quan el lector creu que ha identificat un personatge li poses una característica que no hi encaixa. No sabem mai qui és qui…
Però això no són trampes. Ho faig perquè no hi ha una venjança, ni vull assenyalar ningú, o que hi hagi aquest joc que em fico amb algú. Simplement agafo coses de molta gent, inclús jo que estic a molts personatges, i m’interessen aquests tics. Les personalitats van dividides. Pots dir que aquest és aquell, però després no ho és. No m’interessava fer una novel·la assenyalant gent.
Aquest joc el podem fer els periodistes de la teva generació i ens enganxa a la novel·la, però pot enganxar també els joves, especialment els periodistes joves?
No ho sé. Crec que sí, perquè si no coneixes ningú, al final t’estan explicant una novel·la d’època. I tot el debat que hi ha dins crec que va més enllà de les xafarderies. Hi ha diverses lectures. Al xaval jove li és igual qui és qui, però crec que també li pot funcionar. Hi ha una part que és real de la meva història, perquè surten noms i cognoms: Vinader, Roglan,… una sèrie de gent a la qual faig un homenatge.
Si tinguessis vint anys avui i fossis periodista, què faries?
Jo crec que faria el mateix perquè, de fet, jo em vaig fer periodista per la curiositat de conèixer el món, de sortir del país, viatjar i després per aquesta atracció tremenda que té viure la història en directe. Ho trobo fascinant. Que tu puguis dir: me’n vaig aquí perquè està passant alguna cosa i vaig a veure-ho.
Això ara ho pot fer poca gent
M’has demanat què faria. Jo faria això.
No es fa perquè tu eres molt bo i ara no hi ha qui ho faci igual?
Abans hi havia pasta. Jo era un tio normal.
Podem viure bé si conservem uns valors però veig que aquests valors ara no pinten res
Els mitjans ara ja no juguen aquesta carta
Els mitjans es gasten molt en estar als llocs, però només això. La qüestió és –com deia Rosa Maria Calaf– que un cop estem al lloc, què dius. Aquest “ara què dius” demana temps, demana una logística diferent, demana que no podem estar enviant set temes al dia. I aquest temps, que és un temps de conèixer, un temps d’informar-te, un temps de llegir, de preparar un viatge, de fer-lo, de llegir quan tornes, ja no existeix en el periodisme. Era un luxe que teníem nosaltres. Temps i diners. Però si tu em preguntes què faria, doncs faria el mateix. O sigui, ara aniria a conèixer el món en què vivim. Diuen que la feina del reporter és anar, veure i explicar. És més que això. Per exemple, quan vaig anar a Rwanda vaig veure que explicar allò era complicadíssim. Em vaig fer un fart de llegir llibres de psicologia, de psiquiatres, de la condició humana, perquè explicar el factor humà, la crueltat de l’ésser humà no és veure i explicar, és alguna cosa més. Per tant, el periodisme també té una part que és xulíssima, que t’obliga a ampliar una mica el mirar i veure, has d’entendre per poder escriure. Hi ha una part del periodisme que jo no he fet, que és la investigació. A mi em falta mètode i paciència. Però pel periodisme futur la investigació és clau. Agafem la guerra d’Ucraïna. Et col·loquen a l’avió, vas allà, al terreny, i ho expliques. Però la part que jo explicaré en aquest moment, tal com estan les coses, serà molt fràgil respecte a la part que s’hauria d’investigar, què hi ha al darrere, el tema de les armes, el tema dels interessos, el tema de l’economia… Hi ha molts temes que se’ns estan escapant que no són del periodisme d’anar i mirar, sinó que són del periodisme d’investigar. Ara tenim el cas d’Assange, que trobo fortíssim. Un tio que ha donat molta informació als periodistes, que ha tingut els principals mitjans del món durant mesos fent portades gràcies al que ell va filtrar i creant redaccions paral·leles per elaborar els seus papers i que ara està tirat com una burilla i ningú fa res per ell. Aquest periodisme és bàsic, és destapar què hi ha al darrere. Per això hi ha aquest escepticisme. Qui mou tot això i com ho mou? Per què no hi ha gent pacifista? Per què el tràfic d’armes segueix d’aquesta manera? És un tema d’investigació. A mi el que m’agrada és escriure, i no tinc la paciència de fer això. Aquí hi ha d’haver una inversió. Hem de tenir en compte que la investigació és una de les eines de la democràcia més importants avui en dia. S’ha de descobrir el que hi ha al darrere de les coses que aparentment ens semblen importants i que no ho són al final.
Què aconsellaries a un jove periodista?
No li puc donar consells. L’únic que puc dir és que si no tens una vocació, que, com deia, és curiositat, i no tens aquestes ganes de moure’t una mica, el periodisme és una feina que pot ser una llauna. I, a més, és dura i està mal pagada. L’únic consell que li puc donar és que segueixi la seva vocació. Si ho fa per algun tipus d’utilitarisme que no és la vocació està perdut. Si ho fa per figurar, si ho fa per ser famós, no serveix per a res. Has de tenir aquesta vocació, que és el que t’aguanta. Hi ha d’haver també ganes d’explicar. La qualitat també és important. Si et dediques a escriure, has de lluitar per fer peces que tinguin ritme, que siguin boniques. Has de seduir escrivint. Les coses entren per la qualitat. Si ets músic i fas una música que és una merda, ningú t’escoltarà. Si escrius malament, passa el mateix. Allò que escriguis ha de tenir uns nivells de qualitat. Hi ha d’haver un esforç darrere del que escrius.
Als mitjans sembla que els interessen més els likes que la qualitat.
Aquí és on es perd la gent, perquè el like és que t’agrada una contrasenya, una frase, una ocurrència, però hi ha molt poca saviesa darrere d’això. La meva novel·la és de carreteres secundàries. No podem explicar com acaba, però al final tot plegat és el nyap del món d’ara, la ideologia és de retalla i enganxa, la construcció intel·lectual dels personatges és banal… No és com a l’època franquista, que hi havia una contestació que estava intel·lectualitzada. Hi ha un cabreig, la gent té mal humor, la gent està cabrejada, la gent vol matar el director, però aquesta construcció del cabreig és de consignes, de la xarxa, del Google, del retalla i enganxa.
I ara tenim la intel·ligència artificial. Aquesta intel·ligència artificial podria fer, per exemple, un reportatge com els que tu vas escriure quan vas anar a Rwanda?
Crec que no. El periodisme és la decepció permanent dels apriorismes. El periodisme té olor i la intel·ligència artificial no el capta. A Rwanda vaig entrar en una presó que va ser horrorós, perquè era molt perillós. Els hutus que havien comès els crims eren a la presó i l’exèrcit tutsi la rodejava, però no hi entrava. Vaig cometre la insensatesa d’entrar-hi. Allò feia una olor, era humà en el sentit més extrem, i hi havia gent morint-se. Què faria la intel·ligència artificial? Què explicaria? Els metres quadrats que ocupa cada un? Els morts que hi ha cada dia? L’estadística? Hi ha la vida de la gent, la realitat, que fa olor, el sentiment és diferent, la conversa és molt diferent, no és objectivitzable. Aquest món on tot són estadístiques, si no li poses una mica d’humanitat, una mica de complexitat…
El periodisme és la decepció permanent dels apriorismes
Si tinguessis 20 anys menys, on aniries a fer un reportatge avui?
Aniria on passen coses.
Potser m’he precipitat perquè segurament faràs més reportatges…
Ara me’n vull anar a fer una cosa, sí. Quan hi havia la guerra del Golf, me’n vaig anar al Congo. Una cosa que m’estranya molt del periodisme d’ara és que la graella dels temes importants no la decideixen els periodistes sinó una mena d’actualitat que està per sobre de nosaltres, que ens diu què és important i tothom fa el mateix. Hi ha tres o quatre punts del món que són importants, però oblidem la resta de la humanitat. Sempre he sigut un periodista de camins secundaris, i ara aniria a fer temes que estan a l’ombra del món, i que per a mi són molt importants. Aniria a l’Àfrica, que la tenim completament abandonada. L’altre dia vaig llegir que el genocidi dels roginhya a Birmània va començar perquè va entrar Facebook al país. Escolliria temes com aquest. Els birmans no tenien internet i no tenien accés a Facebook. Va entrar Facebook i llavors van començar a posar-hi fakes sobre assassinats de budistes per part dels rohingyes. Això va provocar un atac brutal contra la comunitat roginhya. Aquesta gent convivia i tenien els seus embolics, com tothom, però va entrar Facebook, van començar a posar falses notícies i va esclatar tota aquesta violència. Vull dir que tenim un món que curiosament es mou més per aquesta emoció d’informacions no verificades, que potser estan latents i de cop i volta construeixes uns fets que emocionalment saps que despertaran reaccions però que no es basen en la realitat, i provoques una tragèdia. Ho trobo terrible.
Hi haurà més aventures de la Matilda Serra.
Estava pensant en portar-la a l’Àfrica.
Mataràs a algú més?
Ara et mataré a tú. O podem fer que se suïcidi la Matilda Serra, de depressió. Com dius que sóc un escèptic!
Catalunya Plural, 2024 
