El 18 de setembre del 1981, l’Assemblea Nacional aprovava, per 363 vots contra 117, el projecte de llei pel qual s’abolia la pena de mort a França. El 30 de setembre, els senadors van votar a favor del text en els mateixos termes, per 160 vots contra 126. La llei va ser adoptada definitivament després de la seva publicació al Diari Oficial el 10 d’octubre del mateix any, sota la presidència de François Miterrand (1916-1996), convertint França en el 35è estat del món a abolir oficialment la pena capital. L’aprovació va ser per majoria absoluta, no per unanimitat, com indiquen les dades de les votacions, per la qual cosa, probablement, és un tema que continua provocant discòrdia a la població.
El 9 de febrer passat moria Robert Badinter (1928-2024), el ministre de Justícia que va combatre a favor de la reinserció dels presos i va lluitar en contra de la pena de mort que ell mateix va proposar abolir. Badinter, que va arribar a presidir el Consell Constitucional de la República Francesa entre el 1986 i el 1995, va aconseguir que els parlamentaris votessin a favor de la fi de la pena capital en un país que tenia assumit des de feia dos segles que, amb la guillotina, la Revolució Francesa va posar tots els ciutadans iguals davant del càstig suprem, independentment de la crueltat que suposava la sentència mortal.
Els intel·lectuals de la Il·lustració van denunciar la pena capital i els seus mètodes d’aplicació, especialment influenciats pel jurista i economista italià Cesare Beccaria (1738-1794), considerat un dels pioners del moviment abolicionista. Beccaria va definir els delictes com a violacions de l’individu que incomplien el contracte teòric que establim amb la societat, per la qual aquesta salvaguarda els drets de les persones, garantint l’ordre. D’aquesta manera, la societat té el dret de defensar-se, aplicant mesures proporcionals al delicte comès (principi de proporcionalitat), però tenint en compte que ningú no pot disposar de la vida d’una altra persona.
Beccaria advocava per l’abolició de la pena de mort, ja que aquesta no impedeix els crims ni és eficaç com a recurs dissuasiu, ja que a la memòria col·lectiva no hi ha un record concret de culpabilitat i càstig. Però sí que és dissuasiu pensar que em puc passar la resta de la meva vida a la presó, privat de llibertat. A més, tenint en compte la teoria contractualista, no té sentit executar una vida humana quan és precisament la base de la responsabilitat de la societat, és a dir, protegir el ciutadà. Beccaria propugnava el valor educatiu de la condemna i l’eliminació del turment del reu, així com la prohibició de l’exposició pública del càstig, a més d’eliminar l’arbitrarietat i la manca de racionalitat a la sentència i a l’aplicació de la pena.
Coincidint amb el quaranta aniversari de l’aprovació de la llei que abolia la pena de mort a França, es publicava al país veí el còmic Claude Gueux (2021), amb guió de Séverine Lambour i dibuix de Benoît Springer, publicat tres anys després, al gener de 2024, per Norma Editorial amb traducció al castellà de René Parra Lambíes. L’equip creatiu Lambour i Springer, que ja havien treballat conjuntament en diverses obres, són responsables també del color, en una obra on la representació gràfica i el to de les vinyetes (i el fons negre de la pàgina) és fonamental per dotar la història d’una ambientació dura i terrible, d’acord amb les penúries i el calvari per on passa el protagonista que dona títol a l’obra.
El còmic adapta la novel·la curta de Victor Hugo (1802-1885), publicada el 1834 originalment. I ho va fer cinc anys després d’un dels seus primers treballs, L’últim dia d’un condemnat a mort (Le Dernier jour d’un condamné, 1829), publicat de forma anònima en primera instància i, ja amb la seva signatura, el 1832, considerat un contundent al·legat contra la pena de mort, realitzat després de presenciar diverses execucions públiques i inspirant-se en un cas real. La novel·la Claude Gueux s’inspira també en una notícia coetània, en què el convicte va ser executat a la guillotina el 8 de juny de 1832, i la data és important, com veuran a continuació, tenint en compte que va ser detingut tot just uns dos anys abans, mentre el país travessava un moment històric crucial.
Gairebé trenta anys després d’escriure aquestes primeres novel·les, Victor Hugo publicava la considerada com un dels grans clàssics de la literatura universal: Els miserables (Les Misérables, 1862), una història que succeeix precisament el 1832, durant la coneguda com la Rebel·lió de juny, i en què, de nou, tornava a mostrar la seva oposició a la pena de mort. La insurrecció republicana a París es va produir tot just tres dies abans d’executar la sentència del reu immortalitzat a l’obra de l’escriptor, que, a la realitat, no era tan bona persona com el va retratar. Hugo es va inspirar en la notícia real de la condemna de Claude Gueux (1804-1832), que havia estat empresonat diverses vegades per robatori amb violència. A la seva novel·la (i al còmic de Lambour i Springer) apareix retratat com un humil pare de família que roba una barra de pa i un parell de troncs per alimentar i escalfar la seva filla petita i la seva dona, congelades per les inclemències del fred hivern que estaven vivint.
Un cop entra a la presó, allò narrat a la ficció sí que s’assembla a la realitat. Allí és maltractat de forma cruel i lacerant pel director de la penitenciària, aparentment de forma innecessària, per la qual cosa el reu decideix matar-lo i, a continuació, suïcidar-se, però no ho aconsegueix. L’Hugo converteix el presoner en un lladre de gran cor que es mostra dòcil a la presó, dedicant-se a teixir gorres sense ficar-se en embolics i amb una actitud constructiva. Tot i així, és maltractat per l’administració penitenciària, mentre el seu temperament està condicionat pel fred extrem del lloc i la fam perenne amb què ha de passar els dies, fins al punt d’explotar després de les contínues humiliacions de què és víctima. I, tot plegat, com a instrument per condemnar la pena de mort i defensar la importància de l’educació com a recurs fonamental per a la prevenció de tota mena de delictes.
A la novel·la, Hugo crea un punt de partida irrisori, el robatori d’una barra de pa, que culmina amb un desenllaç fatídic, l’assassinat del director de la penitenciària, com a exemple que és el sistema el que ha provocat aquest trajecte negatiu, per culpa d’una justícia desproporcional i un autoritarisme insensat i imprudent per part de l’administració de l’estat. Sembla com si l’autor justifiqués la necessitat d’haver de prendre’s la justícia per la mà per part del protagonista, tenint en compte la sensació d’impunitat amb què se’l castigava injustament. L’última pàgina del còmic repeteix les paraules del llibre de Victor Hugo, i resulten edificants respecte a la seva intenció manifesta: «Vegeu Claude Gueux, cervell ben fet, cor ben fet, sens dubte. Però el destí el col·loca en una societat tan mal feta que acaba robant; la societat el tanca en una presó tan mal feta que acaba matant. Qui és realment el culpable? Ell? Nosaltres?». Aquesta frase final fa referència a l’entorn social que pot afavorir un comportament determinat. La prevenció passa per solucions sociològiques que evitin que es produeixi aquesta necessitat, fugint d’estereotips.
També el gener de 2024, es publica el còmic Perpendicular al sol (Perpendiculaire au soleil, 2022), de la jove i debutant autora francesa Valentine Cuny-Le Callet, publicat en castellà pel segell Salamandra Graphic amb traducció de Carlos Mayor, i en català per l’Editorial Finestres amb traducció de Marta Marfany. Nascuda a París el 1996, viu i treballa entre França i els Estats Units. El 2016, amb només dinou anys, inicia un intercanvi epistolar amb Renaldo McGirth, condemnat a mort per un crim comès als divuit anys, pel qual fa més d’una dècada que està tancat al corredor de la mort en una presó de Florida.
Va explicar la seva amistat i les seves visites a la presó a l’assaig Le monde dans cinq mètres carrés ([El món en cinc metres quadrats], 2020), on denuncia com fa anys que el jove intenta revisar la seva condemna, proclamant la seva innocència. Ella no pren partit, però sí actua com a altaveu de denúncia de la violència implícita al sistema judicial estatunidenc, que posposa constantment el seu cas. Ara, amb el seu impactant debut al còmic en un poderós blanc i negre, el grafisme resulta encara més contundent, tant de denúncia de la pena de mort com de la desigualtat social i cultural, a més del racisme sistèmic imperant en el sistema judicial i penitenciari.
Mentre estudiava a la Universitat de Chicago, va decidir visitar durant tres dies Renaldo, el jove afroamericà que espera el seu fatal destí al corredor de la mort, per intentar comprendre la seva situació i intentar donar testimoni de la manca d’humanitat del sistema, com ha pogut fer finalment amb Perpendicular al sol. Per a aquells que van votar en contra de l’abolició de la pena capital fa poc més de quaranta anys, i als defensors actuals de tot el món que segur que existeixen, ara tenen aquests dos còmics que els ajudaran a visualitzar unes realitats que no podem ignorar. Tot i els gairebé dos-cents anys que separen la novel·la de Victor Hugo i el còmic de Valentine Cuny-Le Callet, alguns aspectes de la societat sembla que no han canviat gaire i continuen essent necessàries aquestes obres de denúncia.
Catalunya Plural, 2024 
