D’on ets, de Mali?
Vaig néixer a un poble a prop de Kayes, que és la segona ciutat més important del país, després de la capital, Bamako. On jo vivia és una zona tranquil·la. Allà vaig créixer amb els meus germans i germanes. Soc el petit de set. La mare treballava, i encara treballa, com a venedora ambulant de rosquilles i el pare era jardiner.
Com era viure en una família tan gran?
Bé, en realitat, normalment érem més persones. El meu pare tenia dues dones: la meva mare, amb set fills, i una altra esposa, amb set fills més. Vivíem tots a la mateixa casa. En total, érem com 14 germans, però a mesura que vam anar creixent, alguns van marxar per guanyar-se la vida i altres es van quedar.
A mi sempre m’ha agradat estar a casa. Sempre. No m’agrada molt sortir. Passava molt de temps amb la meva mare venent rosquilles. Anàvem de poble en poble perquè la gent les comprés i jo l’ajudava.
El fet que hi hagi una altra dona a la casa, com es viu?
Es viu amb naturalitat; de fet, era com una segona mare. Jo em sentia molt bé a casa. També anava a l’escola i, en acabar, treballava amb el meu pare a un jardí que ell tenia. Des de petit, he estat acostumat a estudiar i treballar.
Saps que treballar des de tan petit, no està ben vist a molts llocs…
Bé, cada lloc és diferent. T’acostumes, vas creixent, estudiant i treballant, i per a tu és natural fer-ho així.
Com va ser la teva adolescència?
Hi havia una part bona i una part trista. Normalment, havia d’estudiar, però a vegades, com que hi havia tantes persones a la meva família, ja saps, a vegades un s’ha de sacrificar per ajudar la família. A vegades estudiava, i a vegades no. Vaig arribar a la secundària, però ho vaig haver de deixar i vaig marxar.
Per què vas prendre la decisió de sortir de Mali?
Vaig marxar de Mali perquè volia buscar una vida millor per ajudar els meus germans i, sobretot, la meva mare, perquè tot i que som molts germans, cadascú és diferent. La meva idea era arribar a Europa. Havia vist paisans meus que havien vingut abans que jo i que, quan tornaven a la meva terra, portaven un munt de coses. I clar, jo també ho volia, això. Així que vaig decidir deixar d’estudiar i mirar com podia millorar la vida.
No pensaves que estudiant milloraria la vida?
És que, allà, encara que estudiïs molt, el salari és baix i no et guanyes bé la vida. M’havien parlat molt bé d’Europa, i vaig voler provar com m’aniria a mi també.
Quants anys tenies quan vas marxar de Mali?
Jo diria que 14, o potser 15. És que allà els anys, el temps que passa, no es mira tant. Vas fent. La vida és sobreviure i no es pensa tant en quants anys tens. No hi ha tantes regles per saber l’edat ni per anar a registrar el dia del naixement.
Hi ha gent que no aguanta i que mor pel camí, i el conductor no s’atura
El viatge va ser molt dur. El meu objectiu era arribar a Europa. Vaig haver de passar per Burkina Faso, Níger, Líbia, Algèria, Marroc i, finalment, Espanya. Vaig sortir amb el meu germà Salé. Era la primera vegada que marxàvem de Mali. Primer, vam anar en autobús fins a Burkina Faso. Allà vam estar dos o tres dies. Després, vam travessar el desert de Níger a Líbia. L’experiència va ser duríssima. Ens vam ajuntar un grup per fer el viatge i ens van posar a tothom en una furgoneta. Semblàvem productes. Tots amuntegats. Hi ha gent que no aguanta i que mor pel camí, i el conductor no s’atura.
Imaginaves que el recorregut era així de dur?
Això no ho sabíem perquè, a vegades, encara que veiem o sabem coses, no les sabem fins que estem allà i les vivim, però un cop estàs vivint-ho, has d’aguantar i veure què tal. La gent ho explicava d’una altra manera, no ens van advertir d’això.
I et van dir que a Europa es vivia molt bé?
Sí, clar. Era la idea.
Estaves en aquella furgoneta plena de gent de Níger a Líbia…
A vegades no podíem ni respirar. Teníem aigua, però a vegades l’aigua s’acabava, i vam estar així dues setmanes travessant el desert del Sàhara. No hi havia res, només sorra. I una furgoneta plena de gent. Vam fer alguna parada en què pujava i baixava gent, i n’hi havia que baixaven desmaiats, els veies que ja havien perdut les forces.
Vas veure algú morint?
Jo no vaig veure ningú morint al meu costat, però hi havia gent que no podia continuar el viatge.
I quant es paga per un viatge així?
Jo diria que, més o menys, uns 200 euros, que podrien ser els estalvis de tot un any. Jo tinc un germà, el meu germà gran, en Kali, que viu aquí a Barcelona i que ens va enviar diners perquè vinguéssim quan poguéssim, perquè els germans ens ajudem mútuament.
I com va ser l’arribada a Líbia? Perquè és un país complicat…
Allà es tracta molt malament a la gent, saps? Gairebé no hi ha drets. Hi ha policia que és com racista. Si estàs treballant i no et paguen, no pots reclamar perquè si reclames et peguen o et porten a la presó.
Qui et pega? L’empresari?
L’empresari o la persona que et contracta. Jo treballava com a obrer per intentar aconseguir diners i després intentar passar al país següent. Sobretot, treballava en la construcció d’edificis i en la neteja de cases.
A Líbia vaig intentar vàries vegades venir en vaixell, o sigui, en pastera, a Europa, però no vaig tenir sort. A vegades la barca estava en males condicions, o es trencava un motor o es partia i havíem de tornar, o la mar no ens deixava avançar i havíem de tornar a intentar-ho un altre dia. Jo nedo una mica, però hi havia gent que no sabia nedar.
En algun moment vas pensar que hagués estat millor quedar-se a Mali?
Sí, clar, però a vegades ja és tard, perquè tu comences una aventura i llavors has d’aguantar. Hi ha persones que han aguantat i ho han aconseguit, i tu no vols tornar i que et diguin que per què has marxat si havies de tornar d’aquesta manera.
Creus que si tornes sense aconseguir-ho pensaran que és com un fracàs?
Sí. Si algú torna perquè no se n’ha sortit, es diu que no ha aguantat prou, que no és prou fort. Jo em considero una persona lluitadora i pensava que si algú més ho havia fet, també podia ser el meu cas, però tot el viatge va ser difícil i dur. Va ser dificilíssim intentar sortir diferents vegades de Líbia, no aconseguir-ho i perdre els diners. Però, al final, no em puc queixar.
A Líbia vaig intentar vàries vegades arribar en pastera a Europa, però no vaig tenir sort
Quan estàvem a Líbia el meu germà i jo, ell volia que jo arribés primer a Europa, però després d’intentar-ho jo vàries vegades i fracassar, vaig pensar que era el moment que ell provés sort. I així va ser. El primer cop va funcionar. La pastera va marxar i jo em vaig quedar sol, fins que la meva sort va canviar.
Com vas saber que el teu germà havia arribat bé? Teníeu mòbil?
Sí. Vaig passar unes dues setmanes molt preocupat, fins que va poder trucar-me i em va dir que havia arribat a Itàlia, on va estar un temps. Ara està en Alemanya i està en procés que se’l reconegui com a refugiat. A vegades, estem un temps sense dir-nos res, però ens comuniquem sovint.
Quan ell va arribar a Itàlia, jo continuava a Líbia. Volia guanyar més diners per intentar anar al Marroc i, des d’allà, arribar en pastera a Espanya. De Líbia vaig anar a Algèria i d’Algèria al Marroc. Al Marroc vaig arribar a peu. Va ser duríssim.
Com s’organitza un viatge d’aquest tipus?
Érem un grup de gent, quan algú s’assabentava que hi havia la possibilitat d’anar-hi, en aquest cas al Marroc, ens informava a la resta. Llavors, esperàvem el dia i hora que tocava i marxàvem. Hi havia un guia que ens indicava el camí. Vam anar pel mig del bosc, vam haver d’escalar roques i amagar-nos de la policia per la muntanya. Van ser dos o tres dies de camí i érem unes 30 o 35 persones.
Què va ser més insuportable, travessar el desert del Sàhara en una furgoneta plena de gent, la manca de drets a Algèria o arribar al Marroc després de tant de temps i haver d’amargar-se de la policia?
Jo crec que el més insuportable van ser aquests dies a la muntanya, perquè, si t’agafa la policia, se t’emporta i et deixa tirat a un altre lloc, i has de buscar-te transport. És una policia corrupta que busca aquesta manera de guanyar-se la vida. No només al Marroc, també a més països.
Vam anar pel mig del bosc, vam haver d’escalar roques i amagar-nos de la policia per la muntanya
Al final vaig arribar al Marroc, a la ciutat de Nador, des d’on havia d’esperar que sortís una oportunitat de venir en pastera. A Líbia ho vaig intentar quatre o cinc o sis vegades, però encara no havia arribat el meu moment.
Hi ha persones que arrisquen la vida en pastera i no arriben a Europa. La majoria no saben ni nedar. Del Mediterrani es diu que és el cementiri més gran…
… del món. Sí. Jo vaig tenir sort i vaig arribar. Recordo que érem 56 persones, hi havia armilles salvavides per a la majoria. Jo en tenia una. Tenia l’esperança d’arribar, saps? Perquè crec que a la vida s’ha de seguir lluitant, no sabem què passarà, però si se’ns fica alguna cosa al cor i fem tot el possible per aconseguir-ho, pot sortir bé. Clar, si surt, bé, millor; i si no surt bé, ja està, s’ha acabat la història. Jo només volia tenir una vida millor i ajudar la família a Mali.
Vam estar unes set o vuit hores per anar de Nador a Almeria, però el viatge depèn de moltes coses, algunes vegades hi ha gent que es passa dos o tres dies a la mar. Depèn de cada barca. I hi ha barques que es perden i no es troben mai.
Quan estaves a Mali, tenies aquesta informació?
T’ho expliquen d’una altra manera, que el camí és fàcil, que tu pagues els diners i ja està. Però no és així. A vegades, tu pagues els diners i els perds tots. És horrible. Jo vaig mantenir l’esperança també perquè quan se’m fica una cosa al cap, insisteixo i insisteixo, costi el que costi. I vaig arribar.
Com va ser el desembarcament a la costa espanyola?
Primer, ens va veure l’helicòpter, que ja sap que estem en perill i avisa Salvament Marítim. Hi havia nadons a la pastera i els ensenyaven, els aixecàvem perquè els veiessin i actuessin ràpidament i amb urgència. Després, van venir els de salvament a rescatar-nos. Ens parlaven en espanyol. Jo no entenia res llavors, perquè a Mali es parla francès, però hi havia gent a la pastera que sabia espanyol i ens traduïa. Ens deien que ja havíem arribat.
Quan vaig veure el vaixell de salvament vaig sentir molta alegria perquè ens van salvar la vida. Ells ja saben com és el mar, no hi ha un arbre, no hi ha una costa. Jo tenia una mica de menjar i aigua, però no podem portar molt de pes perquè és perillós perquè si hi ha molt de pes la barca es pot enfonsar en el mar. Ens van rescatar a les 56 persones i ens van atendre. Després de tot el que havia viscut, era un moment de felicitat.
Quan vaig veure el vaixell de salvament vaig sentir molta alegria perquè ens van salvar la vida
Un cop a la costa, a Almeria, ens van fer entrevistes, ens van preguntar d’on érem, l’edat… Hi havia una associació, CEPAIM (Consorci d’Entitats per a l’Acció Integral amb Migrants), que ens esperava a la platja i que va tenir cura de nosaltres. Ens van explicar què havíem de fer, ens van preguntar si algú volia marxar a un altre lloc. Jo vaig dir que em volia quedar a Espanya i vaig estar un temps amb ells, però quan vaig dir que volia anar a Barcelona perquè tenia un germà, em van ajudar i em van traslladar perquè l’entitat també estava a Barcelona.
Et vas sentir ben tractat per l’equip de salvament i per l’equip humanitari? No sempre hi ha una bona acollida…
A tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta. Recordo una noia, una assistent, que es deia Isabel, que era molt amable. A mi m’agrada tractar bé la gent i respectar la cultura de cada persona. M’agrada tractar la gent com m’agradaria que em tractessin a mi. He tingut moltes dificultats pel camí, però sempre he tingut la sort de trobar-me amb bona gent. Crec que per ser feliç és molt important respectar a tot el món, i que per ser feliç és molt important no jutjar a ningú.
Hi ha molta gent que jutja…
Sí, jo crec que he fet les coses de bon cor. M’ha anat bé i he conegut bona gent. No he desitjat mai mal a ningú, perquè si som una mica diferents ens hem de respectar els uns als altres. Jo et respecto i tu em respectes. Si faig alguna cosa que no t’agrada, no la torno a fer. Ningú no és perfecte, però podem conviure.
Et va agradar Barcelona?
Sí, clar. Primer, vaig viure a Santa Perpètua de Mogoda, després a Sant Boi i ara al barri del Carmel de Barcelona. Quan vaig arribar, vaig viure amb el meu germà a Santa Perpètua de Mogoda. El meu germà coneixia una senyora espanyola, que també vivia a Santa Perpètua, a qui li va parlar de mi. Li tenia confiança perquè ella li donava roba i aliments mentre ell treballava a la ferralla. Era molt bona persona i em va acollir molt bé, era com una segona mare aquí. Havia viatjat a l’Àfrica, tenia molta sensibilitat i li agradava ajudar els refugiats. Ella i el seu marit ens van ajudar molt.
Què necessitaves per demanar la condició de refugiat?
Vaig fer moltes entrevistes. Em van demanar si tenia alguna foto de la infància i de la meva història. N’havia portat algunes, però no duia cap documentació, ni passaport ni res, però des que vaig arribar a Almeria, em van donar un número d’identitat d’estranger, el NIE.
Quants anys tenies quan vas arribar a Almeria?
Ja havia fet els 18. Ja era major d’edat. I amb el NIE, les fotos i que el meu germà gran vivia a Barcelona i que té permís de residència, es va posar tot el procés en marxa.
La senyora de Santa Perpètua em va posar en contacte amb CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat). CEAR per a mi ho és tot perquè estic on estic gràcies a CEAR. A partir d’iniciar el procés de protecció internacional, has d’esperar i tenir paciència. Ara tinc 24 anys i fa dos mesos que em va arribar la resolució positiva.
Dic que CEAR ho és tot perquè, juntament amb altres associacions, em van facilitar un pis compartit i es van ocupar de mi en un moment difícil. També he fet classes d’idiomes, tant al curs com amb la senyora, perquè em convidava a casa seva i em feia classes.
Per ser feliç és molt important no jutjar ningú
Quan vaig iniciar els tràmits de protecció internacional i durant uns mesos és quan estic amb CEAR. Se’t facilita un pis i el menjar, a més de cursos, transport públic i 50 euros al mes. Quan comences a treballar, ja no tens aquesta ajuda, perquè hi ha més persones que la necessiten, i ha de ser així. I fa poc s’ha resolt el meu cas positivament.
Era el que esperaves d’Europa?
Una mica, sí, però no tothom té la mateixa sort. També hi ha gent que ha vingut i està rebent ajuda de les associacions perquè necessita un allotjament i que passa pel mateix procés, depèn de cada cas.
Què has estudiat?
Sobretot castellà i també català, però el practico menys. Com que sabia francès, m’ha ajudat una mica perquè són semblants. També parlo kassonke, que és la meva llengua materna, bambara, que és la segona llengua més parlada a Mali, i una mica d’anglès, nivell bàsic. Ara no estic estudiant idiomes, practico en el dia a dia.
Encara estic en contacte amb CEAR perquè estic col·laborant amb ells. Faig una aportació de 10 euros al mes perquè igual que ells em van ajudar a mi, jo també puc col·laborar per tal que altres persones aconsegueixin el que volen lluitant. Tenen dret a tenir una oportunitat.
Quins altres cursos has fet?
Des del principi, he intentat treballar i estudiar. Sempre he treballat a l’hostaleria. Amb el NIE tenia permís de treball, i em vaig dedicar més a la restauració. Des de CEAR, em van ajudar a buscar un curs de cuina. Després, jo vaig buscar alguna feina, des del curs també em van donar la possibilitat de treballar, i persones que coneixia també em van ajudar. Vaig estar, per exemple, al restaurant Mescladís, que tenen un programa sociolaboral per a persones amb dificultats. És un projecte molt bo, la gent va aprenent i va practicant fins que aconsegueix feina.
Abans havies fet alguna cosa relacionada amb gastronomia?
No, mai. Als països per on vaig passar només havia estat a la construcció i a la neteja. M’agrada la restauració. Ara soc ajudant de cuina i treballo a un restaurant de la Barceloneta des de fa un any. M’agrada cuinar, sobretot arrossos, però prefereixo cuinar a casa amb la calma, sense la pressió d’alguns caps manant. A casa em sento més relaxat.
Aquesta feina et permet guanyar-te la vida?
Sí. Va arribar un moment en què havia de marxar del pis de CEAR, que estava a Sant Boi de Llobregat. Ja fa temps que no tinc allotjament amb ells. Un cop tens una feina, ja no tens l’ajuda temporal que et donaven, que és com crec que ha de ser, per donar l’oportunitat a una altra persona.
Vaig estar cuidant la mare de la senyora de Santa Perpètua, perquè la família em té confiança, i vaig estar vivint amb ella al Carmel. Ara la senyora està en una residència de gent gran i jo continuo a la casa, pagant un lloguer. Com et deia, m’agrada Barcelona, visc en un lloc tranquil i a prop de la muntanya.
Quan se’t va reconèixer el refugi, com et vas sentir? Perquè van passar gairebé cinc anys entre que ho vas demanar i va arribar la resolució positiva…
Sí, han passat anys… Mare meva, hi ha persones que en un any, ja ho tenen. Jo esperava amb paciència que arribés. Ara em sento més relaxat. Sempre he tingut sort i m’he trobat amb bona gent. A les entrevistes, quan em preguntaven per què volia estar aquí, sempre deia que volia una vida millor.
“A les entrevistes, quan em preguntaven per què volia estar aquí, sempre deia que volia una vida millor”
Fugies de la pobresa i la fam?
Sí, és molt dur no poder ajudar la teva mare, els teus germans…
I de la guerra?
No tenia tant de perill perquè la meva zona ara és tranquil·la, però Mali és un país en conflicte armat. No ho he conegut molt de prop perquè Mali és gran i a la meva ciutat no ha arribat tant el conflicte.
D’aquests cinc anys a Catalunya, què és el que recordes amb més afecte?
Hi ha gent que m’aprecia, he conegut molta gent i gairebé no em falta de res, perquè jo també m’he comportat bé. La meva vida aquí és totalment diferent de la de Mali. La resolució ha trigat una mica, però tot arriba al seu temps i ara ja està. Ja puc respirar una mica millor.
Et demanen sovint la documentació?
No. I si me la demanen, no importa, perquè jo no he fet res dolent, tinc la documentació en ordre i respecto molt les normes. El següent pas és obtenir la nacionalitat espanyola i en això estic.
Com estan els teus germans?
En Kali continua treballant, a Vic i a Santa Perpètua, i en Salé està a Alemanya, on també l’està ajudant alguna associació i està en procés d’obtenir protecció internacional. La resta està a Mali.
Tens contacte amb la teva mare sovint?
Sí, és la persona a qui trobo més a faltar. L’enyoro molt, la veritat. M’agradaria molt poder anar a visitar-la en pròxim any. Amb el document que tinc i un passaport, que ho estic tramitant, podria mirar de viatjar a Mali. Ara tinc un títol de viatge que em serveix per a l’espai Schengen, però no per anar directament a Mali.
Dius que sovint parles amb la teva mare. Quan li vas dir que ja havies arribat a Espanya i estaves amb el teu germà Kali, què et va dir?
No parava de plorar. Tinc moltes ganes de veure-la. Han passat molts anys, 10 anys. És molt de temps, però miro de centrar-me en el fet que jo estic bé i que parlem cada dia per WhatsApp. Que vingui ella és complicat, perquè també seria treure-la del seu àmbit, del que ella coneix, però jo sí que vull anar a veure-la.
En avió, clar.
Per descomptat.
Després de la teva experiència, ¿què penses que s’hauria de dir a joves de Mali i de molts països africans que, com tu, tenien el somni de venir a Europa i es van trobar amb un camí molt dur?
Jo els diria que, abans de prendre el camí, s’ho han de pensar molt bé. No tot el que es diu ni tot el que surt a les xarxes socials és real, sinó que està ple d’espectacle. Llavors, si prens aquesta decisió, t’has d’esperar tot tipus de dificultats; per això, s’ha de meditar molt i informar-se molt bé.
També deies que moltes persones pugen a una pastera i desapareixen al mar. La gent, n’és conscient quan fa aquest pas?
Bé, a vegades som conscients, però a vegades la vida et porta per aquests camins. Molta gent diu “tot i que ja ho sabem, si no vens en vaixell, la mort pot esperar-te en qualsevol altre lloc”. I, per això, ho fem. Per això, a vegades, tant se val. Si sabem que hi ha gent que ho ha aconseguit, ho intentem. Cadascú ha de fer el que consideri.
Si es pogués venir per una via segura, qui intentaria prendre aquest camí tan perillós?
Tant de bo pogués venir tothom en avió, però això és difícil, saps? Hi ha corrupció a Mali, no et donen el visat, això és un problema… Si es pogués venir per una via segura, qui intentaria prendre aquest camí tan perillós?
És difícil per a una persona corrent de Mali trobar la documentació per viatjar a Espanya en avió?
A vegades és molt difícil. Et gastes els diners i no aconsegueixes res. És el que acostuma a passar. Per això, la gent agafa aquest camí tan difícil.
Fent una mica de balanç, com és passar de viure amb una família de 14 germans a Mali a viure tot sol a Barcelona?
A mi m’agrada molt estar a casa. Trobo a faltar la família, sobretot la mare, però aquí he trobat una estabilitat i una pau. Visc sol i tranquil.
T’agradaria continuar en el món de la restauració?
Potser, sí, però també penso en la idea de treballar en alguna botiga d’alimentació de cara al públic o de reposador. No ho descarto i, alhora, la cuina m’encanta.
Com veus el futur?
Jo crec que millor. Continuaré sent la mateixa persona amb els mateixos valors, tingui el que tingui.
Catalunya Plural, 2024 
