Des que va començar la legislatura amb el pacte entre el PSOE-SUMAR i el suport dels nacionalismes perifèrics (BNG, Bildu, PNB, Junts per Catalunya i ERC) tota l’atenció mediàtica s’ha bolcat a Madrid. Primer, amb l’amnistia i els cants apocalíptics de la dreta espanyola. Ara, amb el cas Koldo, que fa tremolar a Pedro Sánchez —el més gran dels funambulistes de la política —i que amenaça en desestabilitzar la legislatura. Però a Catalunya l’amnistia no és un debat viu més enllà de les tradicionals picabaralles entre els polítics de Junts i d’ERC, i aquests s’expliquen únicament i exclusiva per la competició d’un mateix espai electoral; i l’allargada ombra de la corrupció queda lluny, per ara, de les preocupacions dels partits polítics catalans, que no volen ni a sentir a parlar d’aquells temps de pandèmia perquè potser, i només potser, tenen por que s’obri la capsa de pandora que tregui a la llum la qüestionable gestió de la conselleria de salut durant els primers mesos de l’any 2020.
És en aquest petit oasis català que es continua estrenyent la veritable aliança política de Catalunya, la conformada entre el Partit Socialista amb Esquerra Republicana de Catalunya, anant de bracet, per tercer any consecutiu, en l’elaboració i aprovació dels pressupostos anuals. És curiós: el PSC i ERC s’han estat projectant públicament com antagonistes ideològics, però en la realitat són les dues formacions polítiques que més a prop estan l’una de l’altre. Això salvant la independència, és clar. ERC i el PSC representen el centre ampli català: formalment progressistes i alineats amb una certa moralitat d’esquerres, però sense aixecar massa la veu ni amb voluntat de combatre els principals lobbies econòmics del país.
Però ERC i PSC s’enfronten amb una pedra a la sabata, una molèstia que els sacseja internament perquè saben que qüestiona el seu propi relat sobre què significa ser d’esquerres: el Hard Rock Cafè. Perquè ERC (33) i PSC (33) necessiten dos escons més per aconseguir majoria, i, per tant, necessiten el suport de Catalunya en Comú. Però la formació morada, sistemàticament ignorada per ERC i el PSC i amb una escassa presència mediàtica, reclamen com a condició sine quanon per aprovar-los que s’acabi d’una vegada per totes amb la voluntat de tirar endavant el projecte del Hard Rock.
El projecte que preveu la construcció d’un casino, un hotel, i una àrea comercial a la població de Vila-Seca, al Tarragonès. A ulls de gran part de la població (on cal incloure gran part dels votants del PSC i d’ERC), implica tornar al model de l’Espanya de l’expansió turística, de l’especulació mobiliària i de l’absoluta desvinculació amb la realitat climàtica catalana. Davant de la condició imposada pels comuns per aprovar els pressupostos, la posició del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és explícitament confusa i presenta dos arguments contradictoris. El primer: “no hi ha un euro destinat al Hard Rock”. El segon: “no sé si el Hard Rock s’acabarà construint”.
Si Pere Aragonès no fos un polític seria difícil conjugar ambdues frases, però sent-ho és d’allò més senzill: a ERC no li fa especial il·lusió el projecte del Hard Rock, però li fa encara menys il·lusió posar-se en contra del sector econòmic que l’empeny. En conseqüència, han de mesurar molt les paraules i confondre el seu electorat per tal de no decebre’l.
Què és el més probable que succeeixi? Pot Catalunya en Comú fer caure els pressupostos?
Doncs és altament improbable. Catalunya en Comú, realment, no pot tombar els pressupostos. Argumentaran que han aconseguit que, per ara, no tiri endavant. Però ho acabarà fent. No aprovar els pressupostos significaria que tant ERC com el PSC es passaran un any culpant-los de no poder pagar els sous que es mereixen els professors, professores, metgesses, etc. Una acusació que els hi passaria massa factura als comuns i que fa creure que no podran complir amb el seu desafiament.
Així que tot sembla apuntar que Hard Rock seguirà el seu tortuós camí fins que acabi veient la llum. L’única manera de tirar-lo enrere — com a passat tota la vida —serà la que atura desnonaments quan l’administració mira a l’altra banda: mobilització ciutadana i oposició veïnal.
Catalunya Plural, 2024 
