Més dur, més bo, més ràpid i més fort

Són gairebé les 11h del matí, l’Adrián té un examen d’aquí a una estona i està endormiscat. Va dormir poc més de sis hores, que no és gaire, però tampoc és poc. Tot i això, sent que guanyarà confiança si es beu un Monster (amb sucre, òbviament, encara no té por de la diabetis). Estarà més despert, més lúcid, més concentrat. Potser no aprovarà l’examen, però no serà perquè no estés en plenitud. La lleugera taquicàrdia que va sentir la darrera vegada no li va impedir obtenir un traç mitjanament acceptable en la redacció, així que, per què no estar-se assegut amb més de 200 mg de cafeïna a la sang (ja s’havia pres un cafè amb llet de la màquina) i gairebé sense haver esmorzat?

Cada cop hi ha menys escletxes, tot allò que fem sembla estar subordinat a una maximització de la productivitat: anem de vacances per “desconnectar”, dormim per estar “més frescos”, veiem Netflix per “distreure’ns”, tot allò que fem que no sigui directament treballar ens ho expliquem en base a allò útil o funcional que ens servirà quan estiguem treballant.

Necessitem airejar-nos, descansar, però cap temps és inútil, el no-res no pot campar a plaer. Byung-Chul Han escriu que vivim en una era on ja no hi ha temps festiu: tot temps compleix una funció, tot temps és útil, tot està mesurat.

15h de la tarda, amb el sopor del migdia al seu zenit, i malgrat haver dinat lleuger per no adormir-se, la Marta es fica una ratlla de coca just abans de la presentació del nou catàleg de l’empresa. La trobada serà força breu, així que segurament no calgui redosificar, almenys fins més tard, per al sopar d’empresa.

L’heroïna va donar forma a la imatge de l’addicte a les drogues, el ionqui va néixer amb el cavall. A països com Espanya, els anys 80 van ser la dècada del terror a les drogues: xeringues llençades per tot arreu, persones i famílies destruïdes per l’addicció a l’heroïna, etc. L’influx del fàrmac semblava tan gran que la simple menció de les drogues generava pànic en molts llocs, així que era millor no esmentar allò que sempre significava la perdició. En aquest sentit, l’heroïna no només era perjudicial pel seu abús i addicció, sinó que ho era pel seu estigma. El cavall era, o acabava essent, marginalitat.

Tot i això, la nostra era ens ha donat una altra perspectiva, la de la transversalitat d’algunes drogues. I, amb ella, una aura de netedat que dista molt d’allò tètric dels 80. Som a l’era dels estimulants.

Tenim una alta disponibilitat de begudes energètiques perquè els xavals se sentin ben desperts en qualsevol situació, la cafeïna i la taurina (no se sap ben bé què fa la taurina, però tampoc importa: acompanya la cafeïna) circulen en grans quantitats per la sang de joves que bé estan practicant esport, bé fan un examen o, simplement, seuen amb els amics en qualsevol banc del parc. No hi ha requisit d’entrada.

La coca corre a dojo entre creatius, obrers de la construcció, professors, enginyers, caixers de supermercat o polítics: no hi ha classe social, professió, gènere o grup d’interès que es mantingui al marge d’aquesta droga. Qualsevol situació pot ser propícia, ja es tingui son o simplement es vulgui un plus. Un plus de què? Un plus de tot, òbviament.

L’era de l’estimulació superlativa no és una casualitat històrica, sinó que compassa els temps en què vivim: ràpids i eficaços, així que el somni pot ser una autèntica murga, la mandra una mica pitjor que un pecat i la manca de confiança un error imperdonable.

Qualsevol metafísica de la mandra haurà de ser necessàriament escrita per un addicte a la feina i el cansament sempre serà una derrota, però si reivindiquem aquest cansament com a arma tampoc no serà una manera de resistència, sinó una desgraciada conseqüència de l’extenuació. El cansament no s’elimina bloquejant l’adenosina del cervell, però s’emmascara. No obstant, que quedi ocult, no converteix el cansament en un fèrtil objecte de desig: tant de bo poguéssim dormir més i millor (només en cas que això no fos de pobres).

La síndrome d’abstinència de la cafeïna és desagradable, és incòmode i, encara pitjor, tot i que fosca, és reflexiva. En resum: una cosa que no ens podem permetre.

Hem de continuar fent-ho: més dur, més bo, més ràpid i més fort, com Daft Punk o Kanye West. O com tu, que et menjaràs el món, si encara queda alguna cosa per menjar-se.