De les runes de Convergència i Unió s’erigeix Alhora, el darrer projecte polític de caràcter independentista. La llista de partits, moviments i projectes varis generada només en la darrera dècada en el camp de la dreta independentista impressiona: PDCAT, Convergents, Junts per Catalunya, Demòcrates, Crida Nacional per la República, PNC, i ara, Alhora. Se li hauria de sumar, tot i que de caràcter local centrat en Barcelona, el partit Primàries Barcelona liderat pel mateix Jordi Graupera i que es va quedar lluny d’aconseguir el 5% mínim requerit per obtenir un regidor.
No és, per tant, el primer intent de Jordi Graupera d’assolir un càrrec polític electe. Graupera disposa d’una llarga vinculació amb l’entorn convergent —partit en el qual va militar — i, especialment, a través de la Fundació Catalunya Europa, el lobby de Convergència que tenia com a president ni més ni menys que la mà dreta de Jordi Pujol, Lluís Prenafreta. Després de fracassar en el seu intent d’aterrar en la política local, va anar estrenyent relacions amb l’actual eurodiputada de Junts per Catalunya — i ara també fundadora de Alhora —, Clara Ponsatí.
A Junts per Catalunya els molestarà ben segur l’aparició d’un nou bolet en el qual consideren el seu vedat de caça privat. Junts ja tem que el creixement del partit d’extrema dreta independentista, Aliança Catalana, els hi faci un forat en el seu electorat, raó per la qual han adaptat el seu discurs emfatitzant la “problemàtica” migratòria. Ara, Alhora aspira a fer un nou soc en una altra part del seu electorat, aquella que, sense deixar de ser de dretes en les qüestions econòmiques i socials fonamentals, vol reivindicar-se també com a “revolucionari” en la seva “lluita” contra Espanya. En argot tècnic, és comú referir-se a aquest cercle de votants com a cupconvergents: de façana i retòrica antisistema, però de substància conservadora. Com aquells gelats Magnum que et penses que són de xocolata, però quan s’acaba la primera capa t’adones que en realitat són un 90% nata.
Aquest és l’únic missatge públic que han divulgat a hores d’ara i que es pot llegir en la seva pàgina web:
La política a Catalunya s’ha posat al servei de l’estabilitat espanyola. La incompetència i el cinisme son la norma entre la classe política. Però l’alliberament nacional no és una quimera de somiatruites. La independència és possible. El bon govern és possible. Ens cal fer net i sortir de l’atzucac amb idees, coratge i solvència. Tenim un projecte per Catalunya. Vine al Teatre Borràs a escoltar la nostra proposta per la independència i el bon govern amb arrels i futur alhora.
Tot i que Alhora no amenaça l’hegemonia de Junts per Catalunya com a primer actor de l’espai postconvergent, tot vot perdut representa fer una passa enrere respecte d’ERC i, per tant, és susceptible de generar forts maldecaps en un partit que viu en la tensió des dels seus inicis. Ja va passar en les eleccions generals de l’any 2023 amb el PDeCAT-CiU, que tot i no obtenir cap diputat, van gaudir del suport del voltant de 60.000 vots que, en cas de no ser-hi, haurien anat majoritàriament al sac de Junts per Catalunya. Però potser els molestarà encara més que siguin dues persones amb sous públics i vinculades directament amb Junts per Catalunya qui s’encarreguin d’articular una oposició directa al seu partit, i que s’hagin dedicat a fer-ho en el seu temps com a eurodiputada (Ponsatí) i d’assessor local de l’eurodiputada (Graupera).
Haurem d’esperar a conèixer més detalls en les setmanes vinents, però una cosa és evident: la lluita interna de la dreta independentista no descansa mai.
Catalunya Plural, 2024 
