Què feies abans d’arribar a Espanya?
Jo tenia dues feines a Filipines, una com a professor universitari d’antropologia a la meva ciutat natal, Cagayán de Oro, i l’altra com a periodista d’articles d’opinió al diari Philippine Daily Inquirer. Vaig començar a fer classes després de doctorar-me, l’any 2005, i vaig començar a escriure des de fa més de 20 anys, el 2001. Sempre he escrit sobre temes relacionats amb la corrupció política, perquè crec que és un problema molt arrelat a Filipines. També he escrit sobre drets humans i sobre pobles indígenes.
Podries posar algun exemple concret de la corrupció de la qual parles?
La corrupció a Filipines és molt sistèmica i molt profunda perquè hi ha polítics que fan ús personal dels diners de l’estat per fer-se rics. Un altre problema a Filipines és que són unes poques famílies les que estan sempre al govern. Sí que és cert que tenim eleccions, diguem, lliures, però al final sempre s’escull la mateixa família. Això és així perquè durant les eleccions es compren vots, de manera que tu acceptes diners del candidat perquè votis per ell. És un problema molt seriós perquè Filipines és un país molt pobre i, enmig d’aquesta pobresa, la majoria de les persones no voten perquè creguin en el candidat sinó pels diners. Escrivia sempre sobre això, i sobre els crims de Rodrigo Duterte des del 2016.
Vas rebre alguna amenaça pels teus articles?
Sí, tres vegades. Les tres vegades deien que em matarien. Dues vegades vaig escriure sobre un dels fills de Rodrigo Duterte, Paolo Duterte, i la ciutat on viuen, Davao. Rodrigo Duterte va ser alcalde a Davao durant molts anys i, després d’ell, ho va ser la seva filla Sara Duterte, mentre que el fill va ser vicealcalde. A Filipines funciona així. El poder concentrat en una família. Sempre s’havia rumorejat que el fill tenia connexions amb les drogues, i vaig escriure sobre aquest tema. Després d’això, vaig rebre amenaces de mort.
La corrupció política és un problema molt arrelat a Filipines
Com van arribar aquestes amenaces?
A través de l’edició digital del diari. Els lectors poden fer els seus comentaris i així em va arribar l’amenaça per primer cop. Jo vaig continuar escrivint sobre el mateix tema, la connexió entre Paolo Duterte i les drogues, i em va arribar una segona amenaça. Vaig preguntar si ho deien de veritat, si l’amenaça era certa, i em van contestar que anaven seriosament. La tercera vegada va ser a Facebook.
Què deien els comentaris?
Que em farien empassar les drogues per la boca i que em matarien d’un tret al cap. Hi havia un comentari que deia que només necessitaven una bala. “Una bala per matar-te”, deien.
Et vas espantar?
Sí, perquè des del 2016 va haver-hi molts assassinats sota el règim de Duterte, i em van dir que em matarien, i la meva ciutat està ubicada a la mateixa illa que Davao, a l’illa de Mindanao.
I els periodistes eren un dels objectius d’aquests assassinats extrajudicials?
Sí. Mataven periodistes crítics amb Duterte. Recordo que van matar dos periodistes a Davao que eren molt crítics amb Rodrigo Duterte quan era alcalde de Davao. Així que estava espantat, però no volia deixar d’escriure perquè si ho feia seria dolent per a Filipines. Pensava que necessitàvem escriptors i periodistes més crítics.
Estava espantat, però no volia deixar d’escriure
Pensaves que si deixaves d’escriure, els altres guanyaven?
Sí, també, i em vaig dir “no vull morir encara”, així que vaig estar buscant la manera de sortir del país. Al principi, no vaig pensar en Espanya, sinó en el Canadà, però no va funcionar. A la meva família, tenim arrels espanyoles perquè el meu avi patern era de Castella-la Manxa, i tinc parents a Cuenca. Un dia, a la universitat, una companya de feina em va dir: “Tenim un acord amb l’ambaixada d’Espanya. L’ambaixada necessita auxiliars d’anglès”. Però, clar, jo no soc professor d’anglès, i això va ser el que li vaig contestar, que no era per a mi. I ella em va explicar que no era necessari ser professor perquè el programa necessitava parlants d’anglès. Es tractava d’un programa amb fons de la Unió Europea.
A quina universitat estaves?
Treballava al departament d’Història de la Xavier University, que és una universitat privada i jesuïta de Cagayán de Oro. Em vaig preguntar a mi mateix què podia fer. Ella em va explicar que, si m’escollien, m’assignarien una escola pública i que el programa tenia una durada màxima de tres anys. Llavors, en aquell moment, vaig pensar que era una solució: “Tinc sang espanyola. Crec que, després de tres anys, podré sol·licitar la nacionalitat espanyola”. Això podia suposar algun tipus de protecció per a mi, perquè a Filipines podem demanar la doble nacionalitat.
Així, vaig anar a l’ambaixada espanyola de Manila per fer una entrevista. I, finalment, em van acceptar. Havia d’escollir tres zones, i com que el meu avi era de Castella-la Manxa, vaig acceptar Castella la-Manxa, i em van assignar Toledo, on vaig estar durant tres anys com a auxiliar d’anglès i d’on tinc molt bons records.
Que incloïa aquest programa?
Jo m’havia de pagar el bitllet d’avió i tenia un sou amb el qual podia llogar una habitació. Vaig arribar a Toledo el setembre del 2018. Jo tenia un permís exclusivament per treballar en aquest programa de la Unió Europea. Tenia visat d’estada, no de residència, però no tenia permís de treball, sinó que era un visat d’estudiant fins al 2021.
El problema va venir passats aquests tres anys. Jo vaig preparar tots els requisits per poder demanar la nacionalitat espanyola, però no va ser possible perquè em van dir que per obtenir la nacionalitat havia de tenir visat de residència, i el visat d’estada és diferent perquè només és temporal. Havia d’obtenir el visat de residència, i em vaig dir: “I, ara, què faig? No puc tornar a Filipines”.
Ho tenies molt clar.
Sí. I, mentre estava a Espanya, em van oferir escriure per a més publicacions digitals i ho vaig fer.
Eren mitjans de comunicació de Filipines?
Sí. Per escriure sobre Duterte. Jo era molt crític amb els assassinats i la corrupció que hi havia sota el seu mandat. Llavors, em vaig dir: “Què faig?”. No podia tornar, no tenia feina, perquè ja no tenia més feina.
Jo era molt crític amb els assassinats i la corrupció
Després de tres anys, havia guanyat una mica de diners ensenyant anglès en classes particulars de nens i d’adults, fins que em van trucar d’una associació de periodistes, la NUJP (National Union of Journalists of Phillippines, Unió Nacional de Periodistes de Filipines), que també té membres a Europa, i em van preguntar per la meva situació. Vaig explicar-los que no podia tornar, i ells mateixos em van confirmar que era molt perillós per a mi i, que, efectivament, no podia tornar. Realment, estava una mica perdut perquè no sabia què podia fer, i em van parlar d’una companya filipina que vivia a Barcelona i que em podria ajudar, i així va ser com vaig arribar a Barcelona.
Estaríem parlant del 2021…
Exacte. A Barcelona vaig conèixer Czarina Musni. Ja la coneixia de les Filipines, però no sabia que estava aquí. Els seus pares són advocats de drets humans i són molt amics meus. Ella em va facilitar una entrevista amb una advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) que em va orientar sobre la petició d’asil polític. Jo havia pensat en demanar la nacionalitat espanyola, no l’asil, perquè, en principi, per demanar l’asil ho has de fer molt més abans, quan arribes a Espanya. Li vaig dir que era impossible en el meu cas perquè jo ja feia tres anys que havia arribat. Jo desconeixia que podia demanar l’asil, i ella em va explicar que ho podíem intentar, així que em va ajudar, em va entrevistar la policia i vam documentar totes les amenaces de mort. Vaig estar esperant durant nou mesos.
On vas estar durant aquests nou mesos?
A Barcelona. Al principi, em vaig estar mudant de casa en casa. Estava amb filipins que havia conegut aquí, que em podien deixar un lloc durant un temps. Jo no tenia feina, i una família amb la qual vaig estar em va comentar que hi havia un hostal prop de la plaça Reial on necessitaven algú per a mitja jornada. Vaig obtenir el lloc. Sense papers i sense contracte. Pagaven molt poc, 300 euros al mes, però em van deixar una habitació i allà vaig estar uns mesos. Després vaig trobar una altra feina a una església del Raval. També era a mitja jornada, però era molt millor.
Què feies a l’església?
Els preparatius de la Santa Missa. Jo anava a missa a l’església de Montalegre, vaig anar coneixent els sacerdots i els vaig explicar la meva situació. Ells em van dir que tenien feina i em van oferir treballar amb ells a la sagristia. No tenia opció, i vaig acceptar. Ara puc llogar una habitació. És una bona feina perquè els mossens són molt bons i es porten molt bé amb mi. Saben que tinc asil polític i que vaig rebre amenaces de mort. Em van dir que m’ajudarien i aviat em proporcionaran una habitació gratuïta a una casa.
Quan et van concedir l’asil?
Al juny del 2023. Em vaig sentir molt alleujat. Vaig trucar Czarina i ella em va explicar què havia de fer, que havia de sol·licitar la targeta de residència. Ara he legalitzat la meva situació a Espanya i tinc un contracte de feina. A més, fa poc un advocat em va dir que podia sol·licitar la nacionalitat perquè hi ha una nova llei per als nets d’espanyols, així que haig d’iniciar aquest procediment.
Espanya t’ha garantit la seguretat que et mancava a Filipines?
I tant. Jo crec que no puc viure a Filipines. Després de Duterte, ara tenim com a president Ferdinand Marcos Jr, que és descendent del dictador Ferdinand Marcos (durant els anys 1965 i 1986), i la vicepresidenta és la filla de Duterte, Sara Duterte, que té intenció d’arribar a la presidència a les pròximes eleccions del 2028. I ella també està involucrada en els assassinats extrajudicials. A més, hi ha oberta la investigació contra Duterte al Tribunal Penal Internacional (TPI) per crims contra la humanitat.
Tens família a Filipines?
Soc solter. Tinc cinc germans, quatre noies i un noi, repartits entre els Estats Units i Filipines. Tinc una casa a Cagayán de Oro. Hi ha una família a la qual pago perquè es faci càrrec de la casa. A mi m’agradaria visitar casa meva, no amb l’asil, que podria ser perillós, i ara la meva situació no m’ho permetria, però penso que, potser, amb el passaport espanyol… Potser.
Fa més de 20 anys que escrius articles d’opinió a diferents mitjans filipins. El periodisme crític està en perill a Filipines? On queda el dret a la informació?
Per exemple, actualment, escric per a dues publicacions digitals que són molt crítiques amb el govern. Una es diu ‘Rappler’ i precisament la seva editora és la periodista María Ressa, Premi Nobel de la Pau 2021. Ella també va rebre moltes amenaces per part del règim de Duterte.
Hi ha prou proves per afirmar-ho?
Sí. Duterte va signar molts casos contra ella.
I hi ha proves suficients sobre l’origen dels assassinats?
Sí, hi ha testimonis. Alguns d’ells tenen asil polític a Europa. L’altra publicació en la qual escric és ‘Vera Files’, que també és molt combativa contra el govern filipí i contra la informació falsa. Per tot això, jo no estaria segur allà i crec que seria assassinat.
María Ressa va rebre amenaces, i tu també. Aquestes amenaces anaven signades?
Hi ha noms, però són noms falsos.
Quan hi ha hagut assassinats de periodistes, quina acostuma a ser la fórmula? Amenacen primer a les xarxes?
Hi ha amenaces a les xarxes, i també hi ha denúncies als jutjats per calúmnies i difamació i s’obren judicis contra periodistes. Hi ha polítics que porten periodistes als tribunals. A Filipines és molt comú, amb l’agreujant que també es poden comprar magistrats.
I quines informacions surten a premsa de cara a l’opinió pública? Les bones obres del govern?
Des de l’època de Duterte, controlen les xarxes socials, que majoritàriament parlen a favor de Duterte. Tenen trols que influencien l’opinió pública i sempre publiquen missatges positius del govern.
Si no hi ha prou informació i la que hi ha parla a favor del govern, és fàcil que part de la població cregui que els polítics no ho fan tan malament.
Sobretot la població pobra. Ells no tenen ordinadors, potser alguns tenen mòbils, però no els arriba la informació contrastada i molts dels problemes de corrupció. Per això, durant la campanya electoral, és fàcil comprar els vots. Prometen moltes coses, que canviaran les seves vides, que ho faran millor… Però és un problema, abans amb Duterte i ara amb Marcos, hi ha violacions dels drets humans i assassinats. No és un lloc segur. Per això, m’agradaria quedar-me a Espanya, perquè és l’única manera que tinc de servir al meu país.
Tenen trols que influencien l’opinió pública i sempre publiquen missatges positius del govern
En un terreny més personal, has conegut la teva família a Espanya?
El meu avi va anar a Filipines l’any 1891 perquè va treballar per al govern espanyol allà i es va casar amb la meva àvia, que era mestissa. Era filipina-espanyola. I l’avi va morir allà.
Durant cent anys, hi ha hagut cartes entre Filipines i Espanya i la família de tots dos països ha estat en contacte.
100 anys de correspondència?
Sí. La meva família espanyola coneix la meva situació.
I en aquests 100 anys hi ha hagut algun viatge per conèixer-se?
He estat el primer. He conegut família a Cuenca, Madrid i València. Cada desembre visito part d’ella. Hi ha una revista filipina en anglès que es fa a Barcelona en què vaig explicar part de la història.
Crec que aquí hi ha gent molt oberta per persones amb situacions com la meva. Ara tinc feina, tinc una mica de diners i tinc un sostre.
No totes les persones ni tots els partits són igual d’oberts… Però la teva experiència ha estat més aviat positiva?
La diferència és que a Espanya hi ha eleccions lliures, a Filipines no.
D’on ve aquest esperit democràtic? El vas veure a casa de petit?
De la meva infància a Filipines, recordo els meus pares. Eren molt bons. El meu pare era advocat i acceptava casos de persones pobres i de sacerdots. Era interessant, perquè era advocat i també dentista.
Vaig créixer en una família feliç. Jo era el petit dels sis germans. Vaig anar a una escola catòlica, els pares eren catòlics, anaven a missa i ens van ensenyar bons valors. Ara estan morts. La meva mare, que va ser l’última a morir dels dos i va estar malalta durant 25 anys per un càncer, em va demanar que no l’abandonés, així que em vaig quedar amb ella fins que va morir. Va ser després que vaig pensar a marxar. Els Estats Units no m’agraden per viure, tot i que tinc germanes a Nova York, però la vida a Nova York és molt cara. I el Canadà no va sortir. Crec que Espanya és per a mi.
Ha sigut un camí difícil.
A Barcelona, al principi va ser molt difícil. No tenia diners per comprar menjar i feia cua a l’església Sant Agustí del Raval perquè obria la cuina cada dia. La meva vida a Filipines no era pobre.
Com és passar de fer classes d’antropologia a la universitat i tenir una casa en propietat a haver de buscar menjar?
És complicat, perquè has de menjar. Trobo a faltar casa meva i la universitat, però aquí no puc fer classes perquè hauria de fer un màster. Continuo escrivint sobre la corrupció del govern, les matances de Duterte, la pobresa a Filipines i els drets humans.
La classe política a Filipines està controlada per famílies
Veus possible a mitjà o llarg termini que millori la situació a Filipines?
Potser. A través d’unes bones eleccions, però veig difícil que guanyin bons candidats. L’últim president no corrupte va ser Benigno Aquino III (2010-16), fill de Corazón Aquino (1986-92), però fins i tot llavors, durant la seva presidència, a vegades jo escrivia sobre el seu govern de forma negativa, perquè crec que el periodisme ha de tractar sobre com el govern afecta la vida de les persones. Veig difícil tenir un bon president a Filipines després de Duterte. Les pròximes eleccions generals són el 2028 i potser guanya la filla de Duterte. És molt complicat canviar la classe política a Filipines perquè està controlada per famílies.
Hi ha també el problema de les drogues.
Encara dura. Una gran part de la Policia Nacional està involucrada en el tràfic de drogues. He escrit diversos articles sobre això.
Quan els estudiants van a la universitat a estudiar ciències polítiques, tenen inquietuds de canviar el panorama?
Els únics que guanyen les eleccions són aquells que tenen diners i influència. Si estàs a l’oposició i no ets corrupte ni ric, és molt difícil que guanyis. Un altre gran problema és la impunitat: si tu ets ric a Filipines, evites ser jutjat i castigat. No tenim terme mitjà. No tenim democràcia. Tenim eleccions, però són falses.
Catalunya Plural, 2024 
