Durant molts anys he reivindicat des d’aquestes mateixes pàgines la necessitat de recuperar pel veïnat i per tota Barcelona el merendero de la Font d’en Fargues. Tot repassant articles passats, he vist com els primers es remunten a un xic abans de la pandèmia, quan l’estat del cim de la ciutat jardí dels Fargas, coronada amb la seva homònima font, era pitjor que deplorable.
Això es mantingué, sense agreujar-se perquè era impossible caure més baix, durant el darrer quinquenni. L’espai acollia els caps de setmana alguns concerts i, malgrat la seva plàcida llunyania per a les inversions municipals, tota la lògica apuntava a atorgar la plaça al barri, gairebé un símbol de regeneració al Pedralbes de l’altra banda de la muntanya.
Les comparacions són odioses. La voluntat de generar un barri únic s’aconseguí en aquell lloc mig aïllat, ben salutífer. El seu cim, frontera amb el limbe envers el Carmel, configurat per Penyal i Doctor Bové, no era de fàcil accés pels aliens a la Font d’en Fargues. Imagino durant dècades als veïns contents amb el quiosc modernista, la font gruta i l’esplendor d’un merendero amb vistes extraordinàries, un marc incomparable si empréssim llenguatges gairebé extints.
Entre les meves propostes durant les legislatures de Colau figurà el reconvertir espais històrics i oferir-los a la ciutadania per unir el passat amb el present des del coneixement del patrimoni i la seva incidència a la quotidianitat. Un dels exemples, la torre del Fang, roman ocupada per la màfia de la ferralla. En canvi, el merendero de la Font d’en Fargues és una bona medalla per a l’Ajuntament de Mortadelo i Filemón de Jaume Collboni i una bala perduda per Barcelona en Comú, en part el segon partit d’esquerres a l’actual consistori perquè no va complir les seves promeses amb els barris, sobretot aquells perifèrics, menys al focus.
Això explicaria, podríem parlar de més casos pendents, el retard en posar-se mans a l’obra. El parc merendero ja és a punt i les tanques ens deixen intuir com es compartimenta. Com el desastre era tan bèstia, la restauració de la caseta d’aigua envasada junt a la gruta i el quiosc modernista és miraculosa i mostra l’èxit d’un menys és més molt evident. Aquesta trilogia és tan valuosa que veure-la morir per desídia era horrible. La seva rehabilitació il·lumina l’indret, enorme.
L’entorn del quiosc serà una zona de pícnic, durant aquests matins sempre amb estudiants a les taules o lectores solitàries. Si deixem enrere el sector històric arribarem a un mirador, precedit per aquells estris tan del nostre segle per a practicar esport, ben intergeneracionals i sostenibles. Aquí s’acompanyen amb uns molt preciosos escrits sobre el seu us i benefici. Els Comuns els deixen per a que la gent, la seva paraula totèmica, els emprés en plena llibertat, mentre Mortadelo i Filemón rescata parcs que poden llegir-se com un manual d’instruccions del mateix si juntem tots els seus plafons informatius.
Aquesta part alta del merendero declina envers un segon segment amb el clàssic parc infantil. Tot això no mereix cap tipus de crítica. Tampoc una de les més excel·lents millores, fins a ponderar encara més la rara centralitat del nostre conjunt protagonista.
Es tracta dels accessos. Durant moltíssims anys em vaig resignar a anar fins a la font i els seus alentorns després de pujar unes orografies salvatges. A vegades l’ascens era més progressiu si preferia un inici fort pel Guinardó, si bé altres cops aquesta festa de percentatges endimoniats era una maledicció, alleujada tot encarant Maurici Vilomara, la via natural envers la fita de la Font d’en Fargues.
Ara les coses han donat la volta a la truita. Abans només podíem arribar al parc/plaça des d’aquestes tortuoses pendents, o almenys aquesta era la impressió visual, doncs el descens des del merendero semblava anar cap a un no res, dissipat després de la inauguració del 24 de febrer en favor de moltes possibilitats des del carrer del Descans, així anomenat per la seva proverbial pau, encara existent, quelcom quimèric a d’altres barris i gairebé imperatiu en aquest, envoltat de verd i silenci.
La doble obertura del camí i l’horitzó és una gran notícia. De cop i volta, les finques de Maurici Vilomara es realcen, i la seva mescla amb el paisatge ens regala una bellesa mig secreta, ara detectable. Des d’aquest punt comprenem millor com s’estructurà el barri, doncs el seu homònim passeig, el de la Font d’en Fargues, vola fins a la porta amb ascensos, descensos, rampes i escales.
La recuperació d’un espai patrimonial adaptat al nostre segle comporta responsabilitats. El brillant de l’avui pot trontollar fins ser el fàstic de demà sense el degut manteniment. Això sona i és de calaix, però és urgent que consti en acta. Per a donar-li vida no estaria pas de més –i estic convençut que així serà– contactar amb tot el teixit associatiu i apostar per grups alternatius per a nens i adults. Sense anar més lluny, la plaça del Guinardó, una de les mes discretes del voltant, ha guanyat pes aquest any per les activitats organitzades cada diumenge, ben anunciades arreu d’aquest immens barri.
La Font d’en Fargues podria ser un model referencial per a d’altres espais similars, del torrent de Lligalbé a la plaça del vell transformador del Poblenou. Hi ha desenes de llocs històrics a l’espera de ser ben engalanats des de la justícia de la seva transcendència per a la identitat plural de Barcelona. Amb el merendero i els seus adeptes l’aplaudiment és indubtable, sigui per la seva concepció com per a desllorigar rutes cabals, tan sensacionals com per a filar allò artístic amb la funcionalitat de la morfologia. La neteja de l’operació és un altre mirall on reflectir-se. L’esperança és el darrer que es perd en qualsevol assumpte i en aquest augurem més mesures enfocades envers la ciutadania, a qui es deu el respecte de treballar més pel votant i menys per la cartolina. Si a tot això hi sumem dotar d’identitat als barris realçant el seu patrimoni al carrer, no pas al museu, es ressuscitaran dos aus d’un tret, però potser som molts els cecs que no veiem, no sé si m’explico.
Catalunya Plural, 2024 
