I si estiguéssim equivocant-nos quan analitzem l’evolució dels mitjans sense tenir en compte alhora els canvis que es produeixen en certes formes de la vida quotidiana, hàbits i inclinacions, i fins i tot tendències d’ús i consum d’altres productes culturals? La relació, per exemple, entre el servei de menjar ràpid a domicili i el visionat intensiu de sèries de televisió, és evident, però: no convindrà reprendre aquell dictum de “el mitjà és el missatge”, de Marshall McLuhan? Per exemple: canvien els estils i gèneres musicals a mesura que els suports de difusió oscil·len, en anades i vingudes, entre l’streaming, el retorn dels vinils (i el seu culte!) i la recuperació del CD pel rap?
La relació estreta entre quioscos i diaris és evident, però també entre aquests i els bars. No uns bars qualssevol sinó aquells establiments més vinculats a les vides quotidianes dels components de les classes populars. Entrar al bar del barri, del qual un és habitual, trobar disponible al taulell el diari del dia i passar el temps fullejant-lo o fins i tot submergint-se en la lectura és un tret que defineix certa manera de viure nostra. Bar i diari són, al capdavall, mediacions tots dos i alhora.
Des d’un punt de vista comunicacional, el bar i el diari ens donen accés al món i ens hi vinculen. La nostra manera de fer servir les dues mediacions és molt important, ja que diuen molt de la nostra manera de viure. La presència del diari a la barra incita a un ritme més pausat en la manera com fem servir el bar; la disponibilitat del diari al bar del nostre veïnat en fa un espai més acollidor; si al bar i al diari li sumem un nou element que és el parroquià, conegut o no, amb què iniciem una conversa sobre l’actualitat, obtenim el resultat d’una forma de sociabilitat que no per aparentment superficial és menys evolucionada, una conversa que ens aproxima, ens fa interrogar-nos, ens uneix en certa manera en reconèixer-nos com a part l’un i l’altre d’un entorn social propi i amigable.
Per això resulta inquietant la desaparició dels diaris disponibles per al client a les barres dels bars; Quim Monzó ha deixat d’esmentar a la seva columna les baralles amb els acaparadors del diari del seu bar habitual. Ens priven d’aquesta oportunitat d’ús pausat del servei d’hostaleria. Potser és una cosa deliberada? És la pèrdua de presència física i social del diari –no es veu gent que el porti sota el braç pel carrer, no veiem llegir-lo al metro o al bus– o és una tendència marcada en l’orientació del negoci de l’hostaleria? S’indueix d’una manera o altra a un consum ràpid del producte bar, al ritme del servei, per més que no sigui fet a posta sinó per canvis a la vida diària de la ciutat?
Un hom rumia que hi ha una relació entre la disminució de difusió de premsa impresa i la transformació dels bars en llocs més precipitats. No una relació causa efecte, sinó de certa sintonia respecte a un canvi general en els modes de vida. La premsa i l’hostaleria mantindrien una vinculació més significativa del que sembla. Però, i què hi pinta el tercer element en discòrdia, els quioscos?
La disminució notable en la venda de diaris impresos ha escombrat del paisatge de la ciutat la presència dels quioscos de premsa, en altre temps ubiqua (com la dels caixers automàtics, però ara no entrarem en aquest jardí). Els quioscos que resisteixen intenten ressorgir amb la venda no només de llaminadures sinó amb la funció de serveis d’hostaleria: anar al quiosc per prendre un cafè o un refresc, servei ràpid que fins ara proporcionava el bar. El quiosc es reconverteix en punt de subministrament de tabac o piles, adobs de transport, suplements i petits objectes de consum immediat, fins i tot de pastisseria o entrepans senzills. Però no sembla que els quioscos entrin a oferir serveis de merceria o parafarmàcia: calces, calçotets, compreses. No sembla que aquesta reconversió del quiosc de premsa al bar proper estigui tenint èxit, i no només per la intempèrie desagradable en què viu: al capdavall hi va haver un temps en què va existir un bon nombre de quioscs de begudes a Barcelona i altres ciutats, alguns molt notables com a Canaletes, altres vinculats a costums també periclitats, com a la plaça dels Ocellets, al Poble-sec, punt de reunió de criadors d’ocells. Si el temps de la immediatesa veloç hauria d’afavorir el quiosc, quin és el punt de connexió dels nous usos amb els costums populars? Perquè la vida és més ràpida, però també discorre més de portes endins dels domicilis.
Estem novament amb la immediatesa i la rapidesa que no donen lloc a l’espai i el temps mediadors. Potser no és el diari de paper el que està en crisi, o no només, sinó una mica més decisiu: el nostre temps i ritme de vida, la nostra manera de viure hora a hora en el dia a dia. Trobem a faltar un Netflix de la informació que vehiculi una nova forma de consum del que va ser premsa diària i subministre material de qualitat, solvent i accessible. De moment, semblem condemnats al consum de llepolies comestibles i llegibles de baixa qualitat i insatisfactòries sota la mirada severa de cambrers que volen veure’ns deixar lliure la taula o el tamboret i de gerents que ens plantifiquen murs de pagament per espantar els que no tenen massa ganes de llegir i menys pagant. Ús del temps i els diners d’una manera humana i satisfactòria és la qüestió. Aquest és el context en què hem d’analitzar el futur immediat dels productes informatius.
Catalunya Plural, 2024 
