Aquest 2024 les Barcelones passegen Vilapicina centímetre a centímetre. Fins i tot abans d’endinsar-nos al barri aparegueren per aquestes pàgines Fabra i Puig i la riera d’Horta, extensa i abordada a d’altres entregues o reportatges. Per això avui dedicarem a ambdós espais el protagonisme, doncs són fronteres de tot aquest territori, abans a vessar de masies ben regades per vàries aigües.
L’entorn de Vilapicina, en realitat molt petit, romangué aïllat de tota centralitat, com aïllat de si mateix, a partir de 1959, quan s’emprengué l’extensió de Fabra i Puig. El seu tram al Sant Andreu contemporani es coneix com a Rambla, mentre que a partir de la Meridiana es rebateja en passeig, nom indigne per la seva transformació porciolista, deguda a tres factors.
Fins a la intervenció del longeu alcalde franquista –ostentà el càrrec de 1957 a 1973–, el topall de Fabra i Puig serien els alentorns de Virrei Amat. L’impediment marcava una barrera més que simbòlica entre un món urbanitzat i un altre encara amb aroma rural. Totes les masies, excepte Can Basté, patiren –tard o d’hora– la ira de la piqueta per a afavorir el suposat progrés, sintetitzat en una espècie d’autopista urbana de desproporcionada amplada per a mostrar l’hegemonia dels motors sobre la ciutadania, resignada a unes indecents voreres.
No m’agrada caminar el passeig de Fabra i Puig. Després del rovell de l’ou del Santuari, Ca n’Artés i Can Basté es produeix una ruptura brutal per culpa de l’eclosió de blocs altíssims, bells per com dirigeixen la vista en aquesta pendent, malgrat ser estèticament horribles.
El meu plaer per Fabra i Puig és observar les seves cruïlles. La trilogia de Porcioles en aquest enclavament fou la següent: allargar la Fabra i Puig primigènia en la seva senda de connexions absurdes –aquesta no tant– a tota la ciutat, fomentar la densitat habitacional amb tots aquests immobles ultramoderns i consolidar el conjunt pel tall de la cinta del metro de Vilapicina de la línia blava el 1965.
D’altra banda, Fabra i Puig i aquest analitzar els seus enllaços envers una o altra banda m’ha ajudat a interioritzar un dels seus efectes i a descobrir una discrepància entre el present recent i un passat no pas tan llunyà.
El passeig és una immensa pantalla per a amagar als seus antecessors. El més immediat és el Turó de la Peira, doncs la seva urbanització, a càrrec de l’empresari Roman Sanahuja, data entre 1953 i 1961. El veterà era Vilapicina i el seu homònim carrer, ocult per aquestes estrepitosa irrupció d’asfalt i ciment. Aquesta sobirania de la verticalitat també transforma a Fabra i Puig en un ens únic, notori com a passarel·la pels vehicles motoritzats.
Tot parlant del carrer de Vilapicina vaig comentar com la seva continuació envers Horta era el d’Espiell, al que vaig tractar molt per sobre, adonant-me aquest dies, mentre anava per Fabra i Puig, de com mor a una paret a causa de l’avinguda porciolista, imparable en el seu expansionisme. El consol d’aquesta mort sobtada és que el mur ens explica com Espiell arribava fins allà sense que ningú pensés mai en ampliar-la davant l’embranzida de la novetat.
El limbes inferior de Vilapicina, gairebé un Clot entre dues pendents, és la riera d’Horta. Aconsello al lector repassar escrits de no fa tant per a copsar la seva magnitud. Avui serà el torn del seu tram de Cartellà. El seu debut és a un altre emblema fronterer, l’avinguda dels Quinze, corroboració de la lògica de les vies dels nostres avantpassats, doncs era el camí de Sant Iscle.
La meva relació amb la riera d’Horta a Cartellà és evolutiva i en aquest instant reforcem els llaços a base de gastar sola i estudiar documents. Abans de la pandèmia vaig investigar el que seria la pantalla de tot aquest segment, Torre Llobeta, bona picada d’ull a com tot aquest perímetre, excepte la Vilapicina de l’àrea de Can Gaig, fou envoltant-se per ariets immobiliaris del Franquisme. És per això que ingressem a Cartellà com protegits per façanes d’estil italianitzant feixista, dominants fins poc després del monument La flama; la seva existència crea indiferència entre els peatons malgrat assenyalar una cruïlla fonamental.
La flama, escultura de Ricard Vaccaro, es troba a la confluència de la riera d’Horta i camí d’Horta a Sant Martí, que no pas per casualitat concloïa a la masia de Can Ros, eix pel futur barri del Congrés. El seu rastre seria el trosset de Cartellà entre l’avinguda dels Quinze i aquesta sinuosa obra d’art, mentre la riera d’Horta prosseguia el seu descens pel carrer de Costa i Cuixart. Aquest curs adquireix tot el sentit bé per unes casetes amb decoració modernista a la rodalia, bé per com la riera recupera el seu nom original mentre baixa confinant amb el barri de La Jota, fins a la Meridiana.
La riera esdevé un altre límit entre poblacions al carrer de Petrarca, un dels més fascinants de Barcelona si ens posem a desgranar totes les seves minúcies històriques. Allà era on el torrent de Carabassa es fonia amb la riera d’Horta. Aquesta efusió fluvial fou un imant per a petites masies i altres negocis, empentats per l’aigua i pot ser també pel veïnatge amb Horta; els prohoms d’aquest poble eren ben conscients de la divisòria, fins a remarcar-la més amb un carrer mig invisible el 2024, el de Folc, amb molt a dir les properes setmanes.
En algunes imatges de setembre de 1978 és indescriptible comprovar com els aiguats fotien enlaire la riera d’Horta. El 1992 una foto aèria del carrer de Petrarca ens ensenya un desastre de senyalitzacions d’aparcament i carrers irregulars per culpa de torrents i rierols.
Aquestes inundacions de la transició acceleraren tapar aquest mite de la perifèria per a millorar la vida dels veïns. El Cartellà del nostre segle llueix gloriós i, a diferència de Fabra i Puig, pot presumir de carisma patrimonial, sigui perquè la riera no pot desaparèixer del no res, sigui perquè sobreviuen les petjades agrícoles. Hi podrien ser encara més si a l’Ajuntament li donés per a activar un pla de pedagogia urbana per a ponderar el perquè de tan particular morfologia fins a passeig de Maragall, amb vies molt filosòfiques i d’altres addictes als pinzells on hi hagué clans de renom i fàbriques amb molta solera.
Catalunya Plural, 2024 
