La setmana passada caminàrem simultàniament per la vella riera d’Horta i el passeig de Fabra i Puig. Avui passejarem per la primera. Si la trepitgem des del carrer de Vilapicina tindrem una vista amb molts interrogants, perquè des de la calma de l’estructura bàsica de l’homònim barri passem al curs fluvial, Cartellà a l’actualitat. El seu cantó muntanya és una successió d’estrats desiguals, amb uns carrers traçats a priori una mica a la babalà, o això sembla.
Als mapes i a les fotos aèries s’observa com el domini d’aquest entorn, comprès pel triangle format del carrer Sabastida fins al del Pintor Casas amb el de l’escultor Llimona al mig, pertanyia als dominis de Can Sabastida, una masia –segons algunes fonts– amb orígens tan remots com el segle XIV. La finca fou dels Sabastida durant generacions, mesclant-se amb altres il·lustres com els de Cartella. De mica en mica el seu renom cresqué, i de barons passaren a marquesos. L’any 1890 el títol i la masia passaren per successió directa als Montoliu. El seu darrer hereu fou Carles Montoliu i Carrasco.
Al carrer Sabastida, al costat d’una de les façanes del Col·legi Cor de Maria, una associació que defensa la memòria de Nou Barris ens parla de com, a principis dels vuitanta, Montoliu renuncià a la protecció patrimonial per a lucrar-se amb tantes i tantes hectàrees, abans explotades amb molts pagesos com a mà d’obra.
El meu gran dubte, doncs tot aquest espai és una capsa d’enigmes a partir de la seva morfologia, és on s’ubicava la masia. La història de la baronia d’Albi ja es narra a altres pàgines, i aquí la meva obsessió per a comprendre aquesta totalitat i localitzar el punt exacte, despistant-me per dues raons de pes.
La primera fou la recerca fotogràfica. Si la feu pel mateix Google trobareu imatges on sobresurt una morada rústica, sense gaires ornaments, envoltada de camps. A d’altres veurem als camperols a la feina, però la nostra retina registrarà sobretot la masia.
La segona arribà amb la comparació de mapes de diferents dècades. Un, de 1943, ens mostra els carrers d’un futur imminent, intermitents en les seves línies. Entre elles, Can Sabastida té més volada. Només són dibuixos. Per això vaig acudir a les fotos aèries, marejant-me perquè, ofuscat amb la de Can Sabastida hegemònica entre el verd, no havia contemplat que l’antic latifundi tenia una altra sèrie de compartiments per a executar a la perfecció tota la feinada. Potenciar el record del centre m’havia fet sepultar els marges.
A més a més aquí hi havia quelcom més que grinyolava. Com podia haver desaparegut la finca de Can Sabastida als vuitanta? El que aleshores anà a terra és gairebé tot el tram entre el carrer Sabastida i el de Pintor Casas. Així nasqueren el Cor de Maria, la plaça Álvaro Cunqueiro i l’extens porticat cap a Pintor Casas, idoni per a respectar l’entramat de la riera.
Tot aquest tros corresponia als compartiments. I la masia? Vaig efectuar una investigació a l’hemeroteca, trobant un bon article de La Vanguardia del 23 de gener de 1969, on s’analitzava com el patrimoni estava en perill, destacant la decisió d’arrasar el Col·legi de les Teresianes de la Rambla Catalunya, de Puig i Cadafalch, ara part del complex de la Diputació, i Can Sabastida per a rendibilitzar –aquí el periodista era valent– la cursa per l’especulació causada per una densitat poblacional sense fi.
La lectura d’aquesta nota em feu afinar la vista a les imatges agafades des del cel. La masia en sí, tota ella kantiana, s’acomodava a la illa de Sabastida, Rusiñol i Llimona, amb Mir amb immobles d’inicis dels anys seixanta, segons el cadastre, mentre els blocs erigits on la finca rural daten de 1969-70, en coincidència amb el reportatge de J. Pedrer Muntañola.
Si em vaig capficar així amb l’exactitud de la localització és perquè, dins meu, els documents consultats, tots ells amb valuoses aportacions, discrepaven i tampoc eren meravellosos a l’hora d’assenyalar al planisferi tot aquest prodigi de Can Sabastida. La finca digué adéu a finals dels setanta. Les seves dependències, qui sap si amb tallers o tan sols expertes en agricultura mentre agonitzaven, deixaren un buit i el gir de la dictadura a la democràcia, o almenys les seves intervencions urbanístiques, pogueren reflectir-se en aquesta trilogia des de vàries vessants, bé pels carrers configuradors del seu triangle com pel trifàsic a la repartició dels seus resistents annexos.
El triangle contindria Pintor Casas, un segment d’Escultor Llimona, Sabastida i aquest tros de la riera d’Horta. El trifàsic, si caminem des de Pintor Casas per la riera d’Horta, s’estén de la següent manera. Un projecte de 1988 combina baixos per a aparcar i comerços amb pisos. Acte seguit arribem a la plaça d’Álvaro Cunqueiro. No sé si la relativa proximitat a Castelao, condemnat a un horitzó tapiat a una gran cruïlla d’Horta, obeeix a picades d’ull per a gallecs, doncs desconec si foren molts els emigrants d’aquesta nacionalitat per aquests voltants. Castelao ni tan sols dóna l’esquena Cunqueiro, il·luminat entre terrasses i gronxadors. Segons el nomenclàtor, l’àgora data de 1994, mentre el tercer home d’aquest còctel ostenta amb el Cor de María l’únic edifici previ a tota aquesta metamorfosi, datada el 1965, com una mala ressaca dels cinquanta.
La plaça d’Álvaro Cunqueiro és l’epicentre, majestuós si l’aprecies des del passatge d’Aristòtil, el seu enllaç amb Mare de Déu de les Neus, una travessia inventada el 1999, i si bé hi ha altres savis grecs als alentorns, totes aquestes denominacions sonen quelcom absurdes, així com aquelles en homenatge a les arts plàstiques. Sigui com sigui, Aristòtil obre un altre mirador en aquesta petita immensitat, més impressionant des del carrer de l’Escultor Llimona, increïble doncs, si et relaxes tot mirant, es copsen tots els sediments de Vilapicina entre desnivells, balcons i façanes.
Catalunya Plural, 2024 
