Durant el judici a Iñaki Urdangarín, l’advocada de l’Estat que actuava en representació del Ministeri d’Hisenda va assegurar que la frase Hacienda somos todos, que havia pronunciat el jutge Castro, només es podria fer servir “en l’àmbit per al qual va néixer, el de la publicitat, no el judicial”. Hacienda somos todos és, per tant, només un eslògan publicitari, no una realitat. I així ho posen de manifest els tècnics d’Hisenda Carlos Cruzado i José M. Molinedo al seu llibre Los ricos no pagan IRPF, editat per Capitán Swing, en el qual mostren com les grans fortunes maneguen infinitat de mètodes per tributar per sota d’un petit autònom o una pime.
L’article 31.1 de la Constitució diu que tots els ciutadans i les ciutadanes del país han de contribuir al sosteniment de les despeses públiques “d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. És a dir, que qui més guanya més ha de pagar. Espanya realment compleix aquest article de la Constitució?
Sens dubte, no s’està complint, almenys en la seva amplitud. Està fallant el principi de progressivitat, no és suficient; ara mateix, l’impost sobre la renda, que no paguen els rics, és l’únic que té un efecte redistributiu, perquè amb el de patrimoni o el de successions tots sabem que s’està produint una competència a la baixa entre comunitats. Per això, l’únic que funciona amb una certa progressivitat és l’impost sobre la renda, però ens manca molta més prevalença de la imposició directa sobre la imposició indirecta.
L’elusió de l’IRPF a través d’altres impostos com l’impost de societats fa que es posi en dubte aquest principi de progressivitat, o d’igualtat, també degut al tracte que l’Agència Tributària fa davant de determinades situacions. Al llibre posem diversos exemples, com el del rei emèrit, que nosaltres considerem que s’hauria d’haver obert una inspecció i haver evitat aquestes regularitzacions. I són molts altres casos que als ciutadans els fa pensar que hi ha una doble vara de mesurar a l’Agència Tributària.
Al llibre hem volgut mostrar, per una banda, la necessitat que els principis de justícia fiscal s’apliquin per complir amb la Constitució, i, de l’altra, la necessitat del control per part de l’Agència Tributària.
Hi ha una explicació molt interessant al llibre sobre els termes “elusió” i “evasió” fiscal, perquè mentre que el primer és legal, el segon, no. Quins mecanismes tenen les grans fortunes per pagar menys impostos de manera il·legal?
Principalment, els paradisos fiscals. Ho veiem a multitud d’informes internacionals. S’estima en 140.000 milions la riquesa de fortunes espanyoles radicades en paradisos fiscals; es parla de fins a un 40% de grans capitals no declarats fora d’Espanya. Ho hem vist en tants casos mediàtics, com els Papers de Panamà i d’altres, que ens demostren que l’evasió de grans fortunes en contra de la llei és una cosa que passa d’una manera més que habitual.
La llista espanyola de “jurisdiccions no cooperatives” compta amb 22 territoris, generalment petites illes o arxipèlags. La de la Unió Europea, amb 12 països. És això una foto real dels paradisos fiscals?
No, ni de bon tros. La llista de la Unió Europea, per exemple, és totalment insuficient perquè, d’entrada, exclou països de la mateixa Unió, on la majoria de les organitzacions que estudien aquestes qüestions el que ens diuen és que llocs com els Països Baixos, Malta, Irlanda… són països que, dins de la UE, utilitzen mecanismes que podrien ser considerats com a no cooperatius. D’entrada, aquí ja estem fallant.
Això fa tant de mal a la competència fiscal dins de la Unió Europea que podríem situar-ho en paral·lel amb la competència a les comunitats autònomes respecte a determinats impostos que, a la llarga, afecta els ciutadans. Ara, és cert que l’establiment del sòl de 15% en l’impost de societats a tota la Unió mitigarà en certa mesura aquesta problemàtica, però continuaran existint altres qüestions perquè és un sòl força escàs.
Ha nomenat territoris europeus com Malta, Països Baixos, Irlanda o Luxemburg, però en tenim d’altres més propers, com Andorra i Gibraltar.
Gibraltar està encara inclòs a la llista espanyola, per una qüestió més de sobirania. És cert que ara està pendent el desenvolupament dels últims acords que hi ha hagut, amb els quals sembla que es fa un pas endavant, sobretot pel que fa a l’ús de societats gibraltarenyes per a la tinença de béns patrimonials importants, com ara viles a la Costa del Sol, que ens impedia conèixer quins eren els veritables titulars. Hi ha una sèrie de mesures pactades que poden evolucionar en un sentit favorable.
Creiem que la llei hauria d’establir un sòl d’IRPF i de societats a partir del qual tot allò que estigui per sota s’hauria de considerar un paradís fiscal, o cau fiscal o refugi fiscal, que és un terme que ara ha acceptat la RAE.
Dins d’Espanya, hi ha comunitats que són refugis fiscals?
No es pot parlar de paradisos fiscals en el sentit estricte del concepte, però sí de competència fiscal a la baixa que fa que els impostos sobre la riquesa, principalment el de patrimoni i el de successions, com a conseqüència d’aquesta competència, estiguin en una situació que posa en perill el manteniment d’aquestes figures. Cal destacar que a l’informe d’experts nomenats per afrontar el canvi de model de finançament autonòmic, unànimement tots van coincidir que cal mantenir l’impost encara que, just després, en regions com Andalusia es va anar baixant el de successions, limitant el de patrimoni … Bé, és incoherent que una comunitat nomeni uns experts i després no faci cas als dictàmens de la comissió.
Ens cal molta més prevalença de la imposició directa sobre la indirecta
També, en aquest sentit, parlem al llibre de l’opinió força transversal dels ciutadans, segons el CIS, que el sistema no és just i que cal que recaigui una pressió més gran sobre la imposició directa. Això és una cosa transversal en tots els partits i, no obstant, es dóna la paradoxa que els partits que voten acaben fent tot el contrari.
Per què creu que hi ha una por generalitzada –o això sembla– a l’impost de successions i donacions?
Ja l’informe Lagares, que va ser la comissió que va nomenar el Partit Popular per fer front a la reforma del 2015, parlava de la necessitat de posar uns límits per evitar descapitalitzar l’impost. Estem parlant de fa gairebé 10 anys. L’informe dels experts per al canvi de finançament autonòmic també ho deia. El problema és que fa molt de temps que assistim a una campanya contra l’impost de successions basada en unes suposades renúncies per culpa que l’impost gravava molt. La veritat és que les dades que es publiquen cada any per part dels notaris, el que ens diuen és que l’índex de les renúncies a Madrid, on pràcticament no existeix l’impost, és a la mitjana del país. A Múrcia, on gairebé ha desaparegut, les renúncies han augmentat considerablement. Això es produeix en el cas d’herències que es perceben amb béns immobles que tenen hipoteques de vegades amb valors més grans que el bé mateix. Per tant, aquest argument és fal·laç.
En els darrers anys, hem conegut nombroses investigacions periodístiques com els Papers de Panamà, Pandora, Paradís… serveixen d’alguna cosa aquestes investigacions?
Els Papers de Panamà potser va ser la primera investigació que va tenir més repercussió, i crec que va servir perquè molts ciutadans reaccionessin per la quantitat de persones conegudes involucrades i recriminessin i entenguessin que era una cosa que calia combatre.
El que també posen de manifest és que aquests casos sempre han sortit gràcies a investigacions periodístiques, i per això l’Agència Tributària ha anat sempre a rebuf. Al llibre critiquem precisament això, que malgrat tenir llistats de persones que podrien estar defraudant, no s’ha actuat amb celeritat i s’ha donat la possibilitat que regularitzessin abans d’obrir-se la inspecció, evitant així grans sancions i delictes fiscals.
Isabel Díaz Ayuso ha assegurat que el que s’està cometent amb la seva parella és una cacera política i que s’ha enviat a l’Agència Tributària a rebuscar entre les seves misèries per ser una parella vinculada. Això és així?
La denúncia de la Fiscalia és molt eloqüent i parla de 1,7 milions d’euros en factures falses. No és habitual a l’Agència Tributària i, en creuar aquestes dades amb la informació de tercers i sumar-li aquest increment tan enorme en el volum de facturació que no va acompanyat d’uns alts beneficis, fa que saltin les alarmes. És normal que s’hagi sotmès a inspecció.
Després hi ha un criteri subjectiu sobre la intencionalitat o no en els diferents casos. Aquí, si parlem de factures falses, és evident que hi ha una intencionalitat de rebaixar-ne el benefici. I si la quantitat defraudada supera els 120.000 euros i hi ha un dol, l’Agència Tributària està obligada a posar-ho en coneixement de la Fiscalia, perquè el tema és molt greu.
Segons va publicar El Español, Alberto González hauria pagat la quantitat presumptament defraudada abans que s’iniciés el procediment per part de la Fiscalia. Podríem parlar d’una regularització?
No, en aquest cas no es podria parlar de regularització fiscal, perquè regularitzar vol dir exempció del delicte fiscal, i per això s’han de donar diverses circumstàncies, entre les quals que es pagui abans d’una inspecció o d’una denúncia. En aquest cas, aquest pagament es produeix després de la inspecció, per la qual cosa no serveix com a regularització.
En aquests fraus de grans quantitats i de persones rellevants sempre sol haver-hi un pagament, perquè això suposarà, en el cas que acabi en condemna, un atenuant molt qualificat i, per tant, una rebaixa de fins a dos graus de la pena.
La Hisenda espanyola, en comptes de dedicar els seus esforços a lluitar contra l’evasió fiscal de les grans fortunes, dedica el 80% dels recursos a investigar particulars, autònoms o pimes. És certa aquesta frase que diu que a Espanya es persegueix més els robagallines que el gran defraudador?
Aquesta frase la va dir qui era president del Tribunal Suprem fa anys, i la situació continua igual. És com aquella frase que van dir tant Aznar com Sánchez i que dóna títol al llibre sobre que els rics no paguen l’IRPF. Tot això ens porta a plantejar-nos per què no es modifica aquesta situació. L’elusió fiscal es pot evitar mitjançant el legislatiu i l’evasió mitjançant l’Agència Tributària.
Algunes comunitats no poden pretendre abaixar impostos als seus ciutadans però després posar la mà a l’Estat perquè sigui ell qui recapti
El Codi Penal és massa benvolent amb el gran defraudador. És estrany que els grans casos, com el de Shakira o el de Ronaldo, acabin en una pena que estigui d’acord amb el grau de frau. Hi ha delictes que contemplen una pena de fins a cinc anys i és poc habitual que vegem condemnes que superin els dos anys, malgrat tenir casos com el de Shakira, en què s’acumulaven una sèrie de suposats delictes fiscals agreujats amb planificació en paradisos fiscals.
Després de tot això que hem parlat i tot el que expliqueu al llibre, enteneu que hi hagi un descrèdit fiscal a Espanya, i que una part de la ciutadania defensi que l’evasió i l’elusió fiscal poden ser acceptables en un sistema injust?
No arribem a entendre-ho, però sí que comprenem que hi hagi un sentiment d’injustícia, una doble vara de mesurar entre el control als poderosos i a la resta de ciutadans. Això és comprensible en vista d’alguns dels casos dels quals hem parlat. Per això, dins de la reforma fiscal que necessita Espanya, també cal redissenyar el paper de l’Agència Tributària perquè es faci efectiu això que Hacienda somos todos.
Ara que parlem tant d’amnistia i Constitució, fa més d’una dècada va ser el Partit Popular qui va aplicar una amnistia, en aquest cas fiscal, que va ser declarada inconstitucional. Va ser un regal per a les grans fortunes?
Sens dubte ho va ser, i ho hem vist. No només per a les grans fortunes sinó també per a persones corruptes. Hem conegut alguns noms, no tots però molt relacionats amb grans casos de corrupció.
Aposteu al llibre per una reforma fiscal de pes. Quins elements hauria de contenir?
Al llibre aportem algunes claus per al debat que creiem que els ciutadans han de conèixer. No fem una definició sobre què hauria d’incloure, però ens recolzem en diferents informes. És evident que l’impost de societats requereix una reforma en profunditat, que és cert que, en bona mesura, ha de venir globalment, però a nivell estatal es poden fer coses.
Cal retocar aquesta dualitat de l’impost, perquè no té sentit que els guanys patrimonials especulatius es puguin considerar rendiments de l’estalvi quan clarament són rendiments de capital i plusvàlua. Això cal canviar-ho.
També cal reformar els beneficis fiscals, que n’hi ha molts al nostre sistema i, moltes vegades, això ho ha dit el Tribunal de Comptes, no hi ha ni un estudi previ ni un control posterior per determinar si estan aconseguint els seus objectius. Hi ha beneficis fiscals, l’eliminació dels quals aportaria una quantitat de recaptació important.
Sens dubte cal replantejar els impostos a la riquesa. Estaran lligats al canvi de model de finançament autonòmic que ha de comportar que aquest model d’autonomia i de corresponsabilitat sigui efectiu. Algunes comunitats no poden pretendre abaixar els impostos als seus ciutadans, però després posar la mà a l’Estat perquè sigui ell qui recapti. A això cal donar-hi una volta important, perquè aquest discurs de baixada d’impostos amaga una depauperació dels serveis públics. Això seria el que és honest, dir als ciutadans que la baixada d’impostos comporta una retallada de l’Estat del benestar, a veure qui ho accepta.
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a lamarea.com
Catalunya Plural, 2024 
