El passat 18 de març va transcendir la conversa via WhatsApp que Miguel Ángel Rodríguez, Cap de Gabinet d’Isabel Díaz Ayuso, va mantenir amb la periodista Esther Palomera en relació amb una informació publicada pel diari on treballa ella, eldiario.es. Les notícies publicades fins aquell moment, que no signades per Palomera, assenyalaven possibles delictes comesos per Alberto Gómez Amador, parella de Díaz Ayuso. Unes infraccions realitzades a l’hora de fer passar per veritables una sèrie de factures que rebaixaven notòriament la seva aportació fiscal a causa d’uns ingressos extraordinaris, obtinguts mitjançant la intermediació en la compra de material mèdic, durant els moments més durs de la pandèmia. Davant la informació revelada, MAR –com també és conegut Miguel Ángel Rodríguez– va amenaçar amb triturar, cerrar, el diari, a més de titllar la periodista d’idiota i preciosa. Davant l’enrenou causat, dies després, la mateixa Presidenta de la Comunitat de Madrid va sortir a defensar a MAR, assenyalant que no entenia “qué hace esto [en referència als missatges] dando vueltas por ningún sitio. A ver si ahora tampoco nos podemos enfadar con gente de confianza porque también se filtra. Ahora todo se filtra. Se filtra, eso sí, lo que interesa”. És a dir, emmarcava en una conversa informal allò que, sens dubte, es presentava com una amenaça dura i directa.
Els excessos de confiança sota la forma d’insults, mofes o bromes entre amics, companys i familiars són un fenomen típic d’algunes societats contemporànies. De fet, va ser un dels mecanismes socials recollits per l’antropòleg britànic Alfred Radcliffe-Brown en la seva coneguda obra Estructura i funció en la societat primitiva sota el terme relacions burlesques. Per a Radcliffe-Brown, aquestes relacions es donen entre dues persones, a una de les quals se li permet –per costum–, i a vegades se li exigeix, fer broma o burla de l’altra que, alhora, no es pot sentir ofesa. D’acord amb aquest dispositiu social, els insults i les bromes entre determinades persones permeten, d’una banda, posar de manifest la solidesa de la relació mitjançant l’exhibició d’una gran familiaritat mentre que, de l’altra, assenyalen de forma tàcita els límits de la mateixa, és a dir, recorden als interpel·lats quina és la posició de cadascun. Aquest tipus de procés, que no és massa freqüent a Catalunya, sí que es troba majoritàriament instal·lat en territoris com Andalusia, on fins i tot és ressenyat per algunes obres de les ciències socials com Metáforas de la masculinidad. Sexo y estatus en el folklore andaluz, de Stanley Brandes.
Doncs bé, seria mitjançant aquesta aproximació sota la qual podríem interpretar les paraules de MAR –idiota, preciosa, os vamos a triturar– a la periodista Esther Palomera en el cas que, veritablement, la seva relació fos de confiança. Tanmateix, tal com ella mateixa s’ha encarregat de recordar, això no és pas així. La periodista d’eldiario.es ha explicat diverses vegades que la seva relació amb el Cap de Gabinet de Díaz Ayuso, encara que de molts anys, és simplement aquella que s’establiria entre col·laboradors, més o menys freqüents, en mitjans de comunicació o altres àmbits laborals, però que sota cap concepte se la podria qualificar d’amistat. Es tracta, per tant, d’un exabrupte, d’un insult directe, d’un desvergonyiment condescendent, d’una amenaça gens vetllada per part d’una persona de la Comunitat de Madrid amb prou poder per fer efecte en la carrera informativa d’Esther Palomera, així com al mitjà de comunicació per al qual treballa.
De la mateixa manera que jo no puc anomenar preciós, idiota o cabronàs, alegre i fàcilment, a Miguel Ángel Rodríguez o a qualsevol altra persona amb qui no mantingui algun tipus de relació propera en un context cultural compartit, sense atenir-me a conseqüències legals o socials, ell tampoc pot anomenar així la periodista i després intentar colar, no ja directament, sinó a través de la seva ocupadora, que les seves al·lusions s’havien donat en el marc d’una relació “de confiança”. Això ho sabria Radcliff-Brown i ho sap tothom.
Les raons per les quals no podríem anomenar cabronàs a Miguel Ángel Rodríguez són les mateixes per les quals aquest ja està trigant a presentar la seva dimissió i demanar perdó al gremi de periodistes del conjunt de l’Estat. Vinga, preciós.
Catalunya Plural, 2024 
