Qui hagi viscut amb interès la política espanyola del darrer mig segle, coneix –o almenys pot identificar amb facilitat– tres grans successives onades de mobilització social posteriors a la transició. Aquestes onades no són difícils de detectar a les seves fases àlgides. Aquests dies els carrers i places s’omplen de manifestants, l’opinió pública s’agita i els aliniaments polítics són posats en qüestió. Qui no recorda, per exemple, el 14D, Nunca Máis o el 15M? Sobre l’experiència d’aquests “moments de bogeria” (Zolberg) construïm després la normalitat política del dia a dia.
Qui hagi viscut amb interès la política espanyola del darrer mig segle, coneix –o almenys pot identificar amb facilitat– tres grans successives onades de mobilització social posteriors a la transició. Aquestes onades no són difícils de detectar a les seves fases àlgides. Aquests dies els carrers i places s’omplen de manifestants, l’opinió pública s’agita i els aliniaments polítics són posats en qüestió. Qui no recorda, per exemple, el 14D, Nunca Máis o el 15M? Sobre l’experiència d’aquests “moments de bogeria” (Zolberg) construïm després la normalitat política del dia a dia.
Més difícils de recordar, però, són les davallades o les fases baixes d’aquestes onades. Els qui se les han vist amb l’estudi de la contesa política saben que, a mesura que els cicles de lluites declinen, la política de moviment es torna difusa, esquiva. En aquesta davallada de l’acció col·lectiva avancen els temps foscos. Invocar la multitud deixa de fer efecte. Els cicles es desconnecten entre ells; ja no generen dinàmiques sinèrgiques que reforcen i incentiven la mobilització. El repertori d’acció perd la seva expressivitat i cridar l’atenció amb accions disruptives es complica. La repressió comença a arrossegar biografies i requereix una solidaritat cada cop més costosa. El relat compartit que abans connectava la gent en una xarxa simbiòtica dotada de sentit ara s’escindeix en aïllament i sectarismes absurds. Les psicopatologies del militarisme es disparen sense remei: egotisme, hipertròfia emocional, burnout, etc.
En definitiva, després de les fases d’ascens, el clima en el qual es desenvolupa la disputa s’enrareix. L’acció col·lectiva decau sense remei. Després de la tardor de la mobilització, les multituds es repleguen a les casernes d’hivern. A la gent normal, només li queda esperar la primavera següent. I encara que sembla que no torni mai, més aviat que tard, la primavera de la rebel·lia torna a florir. Sota les relacions d’opressió, mentre quedi una escletxa d’autonomia al cos social no hi haurà fi de la història. Una vegada i una altra l’antagonisme tornarà a expressar-se en els termes i lògica de la discussió antagonista.
Però per a què això passi abans cal que el clima es decanti a favor de l’acció col·lectiva. Ha de deixar de figurar entre els costos que cal superar i que passi a computar a favor dels processos d’alliberament. Per descomptat, la producció d’un clima favorable a la disputa no pertany a la feina de la direcció d’un partit, un sindicat, un mitjà de comunicació o una associació qualsevol. El canvi d’un clima a favor de la democratització implica una quantitat tan gran de variables que al final, en el millor dels casos, es pot aspirar a coadjuvar la formació de condicions favorables. Però, és clar, cuidar les simbiosis compartides és una dada essencial per no deixar-se enverinar. L’adopció mimètica de les expressions discursives de l’adversari només fa que perduri el clima advers del qual es nodreix.
El Desencís
Però baixem anem a allò concret i situem-nos en perspectiva. Si es mira enrere, no és difícil observar com, d’un temps ençà, s’ha instal·lat a l’esfera pública un clima de crispació generalitzada. Les darreres setmanes, arran dels casos de corrupció, han estat intenses en aquest sentit. I no obstant això, ni és la primera vegada que succeeix en l’últim mig segle, ni de ben segur serà tampoc l’última.
Tornem la vista enrere als moments en què es van imposar climes adversos. Per a les generacions actuals això ens remunta al Desencís. En aquells anys es va imposar un canvi de clima dur; el contrapunt epocal a la perllongada onada de lluites a favor de la democràcia que des de la Vaga de Tramvies del 1951 s’havia estès fins a la instauració del règim. La Transició havia finalitzat i l’èxit de les elits a la consolidació democràtica s’imposava a força de raó cínica.
Durant Desencís serà quan s’estableixi el marc «contra Franco vivíem millor». Aquesta nostàlgia de la lluita contra la dictadura, la majoria de vegades no era tal. Es tractava d’una mena d’estat d’ànim col·lectiu que afrontava no saber fer avançar la democratització sota les noves condicions constitucionals. Els repertoris d’acció de sobte s’havien quedat obsolets. Aquesta enyorança de l’antifranquisme tenia força impostació; sovint era més pròpia de qui havia viscut amb avantatge la dictadura i s’havia beneficiat de l’arribada de la democràcia amb un cost personal baix.
Els «Odiosos Vuitanta»
Una nova generació es va obrir pas en aquell context. El Desencís va donar pas als «Odiosos Vuitanta» (Hateful Eighties, Martino). Nous repertoris d’acció col·lectiva van venir a desbordar les vies institucionals. Un règim diferent requeria un altre antagonisme. I mentre l’esquerra grupuscular es replegava sobre els jocs identitaris d’estètica comunista, amb falç i martells, banderes vermelles i anagrames amb l’AK47, el gest punk de Jon Manteca durant les manifestacions estudiantils del curs 86/87 va liderar l’abrupta ruptura cap a un clima radicalment diferent.
A l’antifranquisme li va seguir el No Future! d’una generació que percebia que l’èxit de la gent gran s’estava fent a càrrec de la seva pròpia desgràcia. Una generació que rebutjava el treball fordista sense trobar el lloc a l’Espanya democràtica. El No Future! era una crida a la desobediència i viure el present. No per casualitat, repertoris i figures d’aquest antagonisme en democràcia van sorgir a l’espai metropolità com a expressions desobedients: insubmisos, dissidències de gènere, okupes i tot un seguit de protagonismes desatesos van canviar aleshores el clima.
Però aquesta primera onada de mobilitzacions de la democràcia va ser breu. Durant la primera meitat dels noranta el clima va tornar a canviar. El No Future! va ser substituït en el marc de l’hegemonia neoliberal. El gest punk va donar pas a una relectura d’acord amb el realisme capitalista (Fisher): There Is No Alternative (TINA). O pel cas: en efecte, «No Future!»; el futur ha estat clausurat. L’ambient es torna a enrarir. Són els anys de la crispació que el Partit Popular agita contra l’última legislatura de González («vagi-se’n…»); un moment en què diaris com El Mundo explotaven els GAL, Filesa, Juan Guerra, etc., amb el’únic objectiu de tombar el PSOE.
Aquest declivi de la primera onada i el canvi de clima marcaran la fi de la Izquierda Unida de Julio Anguita. La crisi, que acaba amb l’escissió de la Nueva Izquierda, va acompanyada d’un nou replegament identitari a les files comunistes. Són els anys en què Francisco Frutos, Felipe Alcaraz i altres substitueixen l’anguità «transmigració de l’ànima del PCE» per «la IU del PCE», pujant a una generació militant que arribava llavors a la política moguda per la mitomania de la lluita antifranquista.
Un altre món és possible
La segona onada de mobilitzacions va venir de la mà de l’altermundialisme i, amb aquest, el següent canvi de clima. Primer van ser els zapatistes, després les contracimeres i fòrums socials. El cèlebre lema «Un altre món és possible» del Fòrum Social Mundial a Porto Alegre va reobrir l’horitzó dels possibles a una voluntat de canvi global. Amb el qüestionament del principi TINA, el neoliberalisme va començar a patir una crisi de legitimitat com no s’havia vist mai.
En vindicar un altre món possible l’altermundialisme havia posat en evidència el realisme capitalista (Fisher), i gràcies a això van començar una sèrie de canvis de govern a tota Amèrica Llatina. A Europa, però, l’altermundialisme es va anar esgotant després de la gran mobilització contra la Guerra de l’Iraq (15F del 2003). A mesura que la segona onada arribava al seu moment àlgid van començar a obrir-se esquerdes a les files activistes i va començar un segon replegament.
El discurs de la nostàlgia va tornar. On s’havia desplegat una gran innovació repertorial a través de les contracimeres i cicles de lluita (LOU, Prestige, Vaga General del 15J, etc.), ara tornava la nostàlgia de falç i martell, les iconografies leninistes i el retorn discursiu al passat. No deixa de ser simptomàtic recórrer els canvis de clima a la sèrie nominal de l’esquerra radical: el 1991, la LCR (1971) i el MCE (1972) es fusionen en Izquierda Alternativa; aquesta dóna pas a Espacio Alternativo (1995) i s’acaba refundant en Izquierda Anticapitalista (2008) per després passar a ser, del 2015 fins avui, Anticapitalistes.
Si l’any 1991, any de la fi de l’URSS i cim de la primera onada, s’havia liquidat el significant «comunista», la voluntat de generar un espai de trobada teòricament mestís més enllà de la forma de partit i l’esquerra es va concretar amb Espacio Alternativo. Amb el declivi de la segona onada, el trotskisme va optar per provocar la crisi interna per a plasmar el seu replegament doctrinal i identitari a Izquierda Anticapitalista, concebut ara com a partit segons els paràmetres de l’extrema esquerra.
Democràcia real ja
El 15 de maig del 2011 la primavera va tornar a carrers i places. La tercera onada de mobilitzacions de la democràcia venia ascendint carregada de ressonàncies al No Future!: «No tindràs una casa en la teva puta vida», «Joventut sense futur», etc. El clam destituent tornava a dirigir-se contra el principi TINA com a trencament subjectiu amb les promeses neoliberals de l’Spanish Dream. El clima va canviar de forma sobtada i van ressonar els ecos dels moments àlgids anteriors.
El «no ens representen», crit destituent dirigit a l’establishment, sonava a l’uníson juntament amb la reivindicació «democràcia real ja». Durant la primera meitat de la dècada passada es va sostenir la proclama d’afirmació «Sí es pot!», que torna a entroncar amb «un altre món és possible» altermundialista. Aquesta tercera onada de mobilització va assolir tanta intensitat que va arribar a proclamar «prendre el cel per assalt». Tot i això, l’èxit indubtable del moment també va acabar experimentant el canvi de clima.
Durant la segona meitat de la dècada tornen les passions tristes (Spinoza). El context global d’ascens de l’extrema dreta acompanya i contrasta amb els anys de la Primavera Àrab. La tardor de les retallades neoliberals contra els PIIGS presagia l’hivern trumpista. Aquí seguim. La intensitat, amplitud i durada de la tercera onada sembla no acabar de trobar el límit negatiu. Tot i alguns cicles de fase baixa feministes i ecologistes el cert és que la transversalitat es deixa notar en el negacionisme climàtic, la transfòbia i tota una sèrie de símptomes.
Retorn al No Future!
Potser l’episodi actual més lamentable l’estan protagonitzant algunes organitzacions juvenils en nom del Socialisme. Imbuïdes de l’ideologicisme propi dels climes adversos, no tenen inserció a l’antagonisme real. Se centren en un repertori esquadrista que només interpel·la una masculinitat fràgil, víctima de la concatenació de dues crisis consecutives. La manca d’experiència i connexió amb les generacions anteriors –en gran mesura resultat de la institucionalització de la Nueva Política– en reforça l’aïllament, i amb això la ferida narcisista que alimenta els seus tànats.
Aquest exemple de la pulsió de mort que informa l’actual clima necroliberal es dissocia de les expressions feminitzades amb què la bretxa combinada de gènere i edat reflecteix per oposició un inèdit «repartiment del que és sensible» (Rancière). En contrast amb el simulacre necròfil d’un partit marxista, clausura de qualsevol futur, l’esperança molecular de l’acció desobedient palpita en col·lectius autònoms que s’han recolzat en el corrent subterrani de la «revolució molecular» (Guattari). I encara que les seves expressions són encara minoritàries i escassament connectades, el seu potencial rau en el canvi de clima que les seves simbiosis podran articular.
Catalunya Plural, 2024 
