Un dels grans reptes per a les i els economistes és la predicció dels cicles econòmics: saber quan s’espera que l’ocupació, els preus o la producció creixin o disminueixin. Això és important per adaptar les polítiques públiques al cicle econòmic i reaccionar-hi, a temps, als moments de creixement i recessió. Sorprenentment, aquest repte continua essent crucial avui dia, malgrat les eines que les noves tecnologies ens brinden a nivell de predicció i escalabilitat de l’ús de dades. Fins a començaments dels 90, es pensava que les crisis eren causades pels sospitosos habituals: la tecnologia, la política monetària, el preu del petroli o els “credit shocks” (els canvis en les condicions dels préstecs). Des dels 90, sabem que cap d’aquests factors no representa el gruix de les fluctuacions econòmiques. Una crisi se sol gestar mitjançant una combinació d’alguns d’aquests factors i un altre ingredient molt important: una disminució del consum. I això inclou tant el consum del client final, com el d’altres empreses que utilitzen béns intermedis a la seva pròpia producció.
Estudis recents apunten que les fluctuacions econòmiques, sovint, s’inicien en un sector concret i s’expandeixen de sector a sector fins a generar un xoc a nivell agregat, i menys habitualment es deuen a un xoc generalitzat que afecta tota l’economia en conjunt. Així, una cosa tan concreta com una vaga a la indústria productora de peces d’automòbils pot explicar una contracció de l’economia. Això és perquè els diferents sectors de l’economia estan, d’una manera o altra, interrelacionats, a través de la compra i la contractació de béns i serveis intermedis. Per exemple, si hi ha una vaga a la indústria productora de peces d’automòbils que genera una disminució en la producció d’aquestes peces, indústries proveïdores com la minera, metal·lúrgica, siderúrgica, del plàstic, del vidre, etc., podrien disminuir-ne també la producció, esperant una menor demanda dels seus materials. Així mateix, productores i distribuïdores d’automòbils, esperant una oferta menor de peces, podrien adaptar les seves estratègies de producció i comercialització a aquest context, per exemple, oferint els seus cotxes a un preu més gran, contractant menys comercials o allargant els temps de lliurament. Alhora, això tindria conseqüències per a molts altres sectors. No és difícil imaginar com podríem continuar aquesta cadena, per exemple, a través de totes les empreses que utilitzen vehicles en el procés de producció i/o distribució.
De fet, aquest estudi quantifica l’impacte de xocs a sectors específics a l’economia nord-americana i troba que aquests poden explicar fins a un 50% de les fluctuacions al PIB. El problema d’aquest sistema és que és molt difícil controlar què passa a cada sector, així com predir si un problema en un sector concret es traslladarà als altres. Tot i que aquest tipus de desencadenants són molt difícils de monitoritzar (així com predir el seu impacte a la resta de sectors), hi ha un factor fonamental que permet determinar, amb força certesa, si tenen l’oportunitat de traspassar a la resta de l’economia. Aquest factor és si els mitjans de comunicació es fan ressò de l’esdeveniment. Aquest altre estudi demostra que el focus mediàtic pot generar fluctuacions econòmiques a nivell agregat, i independentment de canvis als nivells de productivitat. Però quin és el paper dels mitjans en tot això? Com poden els mitjans generar canvis als nivells de producció, els preus o els salaris?
La idea principal és que gran part de les empreses no tenen recursos per (o simplement no els compensa) monitoritzar el que passa a cadascun dels sectors amb què es relacionen. Aleshores, al seu lloc, aquestes confien en els mitjans de comunicació per informar-se’n. Tot i això, tot i assumint que la informació publicada sigui sempre veraç (que no és necessàriament cert), el que els mitjans comuniquen és una realitat parcial. És a dir, no publiquen informació sobre tots i cadascun dels esdeveniments que tenen lloc en un dia. En particular, les decisions de quins sectors i esdeveniments monitoritzar, així com les decisions editorials sobre quins fets publicar i quins no afecten la informació que ens arriba. Aquesta informació parcial pot portar les empreses a sobreestimar o subestimar la demanda del producte o servei d’altres empreses. Una empresa que és massa optimista sobre la demanda, contractarà massa. Per tant, si els mitjans comuniquen notícies excessivament optimistes, moltes empreses tendiran a cometre aquest error. I, a través de la cadena de producció, aquest efecte es multiplicarà de sector a sector. A més, si els fets més extrems tendeixen a publicar-se més, aquests estan sobrerepresentats als mitjans comparat amb la freqüència amb què succeeixen. Per exemple, si només les vagues molt nombroses arriben a ser notícia, arran d’un petit nombre de grans vagues, es pot generar una sensació irreal que hi ha vagues per tot el país. I, com ja expliquem anteriorment, els efectes d’aquest biaix per a un sector concret es multipliquen amb el nombre de sectors a l’economia.
En conclusió, els mitjans són essencials per divulgar informació sobre sectors específics a la resta de l’economia. Però, en la mesura que només proporcionen una imatge parcial de l’economia, les diferents empreses de diferents sectors basaran les seves decisions de producció, contractació i comercialització en la mateixa informació parcial. I, si aquesta genera una imatge massa optimista o pessimista de l’economia, provocarà, doncs, fluctuacions en variables agregades com poden ser el PIB, l’IPC o l’ocupació.
Catalunya Plural, 2024 
