El genocidi que Israel està perpetuant contra Gaza ha fet caure el vel moralista amb el qual es protegia als ulls del món. Ja no hi ha marxa enrere. Els morts no poden tornar a la vida, les imatges atroces no poden ser (des)vistes. No hi ha referent moral ni argument ètic que pugui justificar els milers de nens assassinats per bala, per bomba, per fam.
Fins al fatídic 7 d’octubre de 2023, quan Hamàs i altres grups armats palestins van cometre el major atac perpetuat en sòl israelià fins a la data, assassinant i segrestant centenars d’israelians —molts dels quals encara romanen captius—, Israel disposava d’una quantitat ingent de crèdit moral. El crèdit moral és un actiu important en les relacions internacionals, en la manera en què un Estat és percebut per la premsa estrangera i la comunitat internacional.
En un sentit realista i geopolític, el crèdit moral serveix per ser canviat a canvi de poder cometre atrocitats. Si una atrocitat es realitza en nom d’un bé superior, i aquesta està legitimada per aquells actors que millor aconsegueixen reflectir aquests valors de “bé superior”, els actes poden ser “justificats”. I el fet que Israel disposés de tant “crèdit” és sobradament conegut: no hi ha hagut poble que hagi patit més que el poble jueu durant el segle XX. El món no ha conegut un terror com el viscut als camps de concentració d’Auschwitz, Mauthausen, Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen. I lamentablement, és a causa del que està succeint a Gaza que l’actuació del govern israelià és encara més perversa. Tant, que escriure aquestes línies segueix sent difícil. Però és així: Israel ha utilitzat l’holocaust com a pantalla per cometre crims atroços. Ha utilitzat la retòrica de l’holocaust com a protecció moral. Ha passat de ser la major de les víctimes al pitjor dels botxins.
Per descomptat, la veritat de la política d’Israel respecte al poble palestí ja estava allà fora abans que la “fase final” comencés. Israel ja era abans de l’atac del 7 d’octubre el membre de l’ONU que més resolucions amb caràcter obligatori per part del Consell de Seguretat havia incomplert. El Consell de Drets Humans de l’ONU havia condemnat a Israel en 47 ocasions, el que representa gairebé la meitat de totes les resolucions dedicades a un Estat des que aquest organisme fos creat l’any 2006. Amnistia Internacional — entre altres organitzacions internacionals— ja va denunciar el 2022 que el permanent sistema de govern opressiu i discriminatori imposat per Israel a la població palestina a Israel i els Territoris Palestins Ocupats (TPO) constituïa apartheid, un crim de dret internacional. Però Israel va continuar ocupant territoris palestins, empresonant ciutadans sense complir amb les garanties jurídiques bàsiques i cometent execucions a sang freda. Ho feia sense perdre el seu halo de superioritat moral, perquè occident es beneficiava del rol que Israel juga en el negoci la investigació, desenvolupament, i compra i venda d’armament.
Com assenyala Alejandro Pozo Marín en ¿Quién arma a Israel? L’embargo per imperatiu moral i legal (2023): “Israel té una de les indústries d’armes més importants del món i és, de llarg, l’exportador més gran per càpita”, sent els Estats Units el seu padrí, i Alemanya el seu major col·laborador a Europa. Israel s’ha convertit en les últimes dècades un actor clau en el sector de defensa militar global, especialment en el desenvolupament de tecnologia militar d'”alt valor afegit” com són els sistemes i vehicles aeris no tripulats (25% del total de les exportacions militars), els míssils, coets, i sistemes de defensa aèria (19%) i els sistemes de radar i guerra electrònica (13%) produïts a través de les seves tres grans empreses més grans: IAI, Elbit Systems, i Rafael.
Aquesta també era la veritat que, sense poder-se ocultar del tot, sí que s’amagava i relativitzava darrere de tant crèdit acumulat. Israel ha actuat com un dels principals arsenals d’occident, fins al punt que molts dels països compradors d’armament depenen del seu armament per a la defensa dels respectius interessos nacionals. Però Israel era una democràcia liberal, el fruit d’un poble que es va convertir en estat i que va sobreviure al pitjor dels inferns. Una història que li va permetre anar més enllà del permès. Fins ara. Ja no es pot ocultar la realitat del que està succeint, fins i tot els hipòcrites romanen en silenci. Israel ara està nua, ha esgotat tot el seu crèdit. Ara és el món el que haurà de treballar per perdonar-los.
Catalunya Plural, 2024 
