ERC prefereix tornar a situar el tema nacional com a bandera en la seva lluita amb Junts per l’hegemonia independentista. Pel que fa al model de país, Aragonès porta pedres a la sabata: quan pregunta a Puigdemont què pensa del Hard Rock hi ha qui es qüestiona què en pensa el mateix Aragonès, que ha sacrificat l’aprovació dels pressupostos de 2024 per no voler frenar el macrocasino. Què dirà en campanya sobre aquest tema ERC que fa setmanes que afirma què és impossible aturar el Hard Rock, quan es podria estudiar incloure la paralització del projecte dins les mesures d’emergència per sequera o un increment substancial de l’impost sobre el joc per tal de fer inviable la inversió? Lògicament ERC prefereix parlar del referèndum.
Un referèndum pactat
L’Institut d’Estudis d’Autogovern ha volgut concretar l’Informe del Consell Acadèmic per a l’Acord de Claredat d’octubre de 2023. No deixa de ser curiós que l’Informe dels acadèmics, encarregat l’abril de l’any passat, hagi necessitat, després de set mesos de feina, d’un segon treball per delimitar una dada prou coneguda com quines són les vies legals per a poder celebrar un referèndum acordat amb l’Estat. En total, tot un any d’anàlisis i estudis, que han culminat quan hi ha unes eleccions convocades.
L’IEA enumera encertadament l’article 92 de la Constitució, amb reforma o no de la Llei orgànica 2/1980 sobre regulació de les diferents modalitats de referèndum, o la delegació a la Generalitat de les funcions estatals d’autoritzar referèndums per mitjà de l’article 150.2 de la Constitució. Aquestes vies estan definides, però, des de fa anys, fins i tot des de molt abans dels fets del 2017. Les experiències del Quebec (1995) i Escòcia (2014) ja eren prou conegudes. El mateix IEA recorda la proposta de l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Francisco Rubio Llorente (2012) de convocar un referèndum consultiu per comprovar la voluntat real de la ciutadania catalana abans d’emprendre possibles reformes legals. El professor Joan Vintró, (2012), actual president del Consell de Garanties Estatutàries, havia proposat també la via de l’article 92, aconsellant la reforma de la Llei orgànica de referèndums, per tal de preguntar a la ciutadania si volia que el Parlament exercís la seva capacitat de promoure una reforma constitucional. Jo mateix al llibre “De l’Estatut a l’Autodeterminació” (Base, 2013) vaig intentar recollir ja fa onze anys totes aquestes possibilitats. Amb relació a la via de l’article 150.2, ara fa deu anys, el 8 d’abril de 2014, tres representants del Parlament de Catalunya van defensar al Congrés una proposició de llei de delegació a la Generalitat de la facultat de convocar un referèndum. L’any 2015, els Comuns, encapçalats per Xavier Domènech, van guanyar les eleccions generals a Catalunya amb la bandera del referèndum pactat i d’un acord de Claredat. També el Pacte Nacional pel Referèndum, de 2016, expressió del consens més ampli que mai ha aplegat la reivindicació d’una consulta, proposava un referèndum que pogués acabar essent políticament vinculant, ja que es reconeixia que jurídicament no podia ser-ho. El retorn d’ERC a aquell punt de partida seria més creïble si la rectificació anés acompanyada d’un reconeixement públic de l’equivocació d’haver compartit amb Puigdemont i la CUP la responsabilitat d’enterrar aquell mecanisme unitari i d’apostar, davant la negativa de Rajoy a negociar, per una via unilateral sense sortida.
Un referèndum consultiu, no d’autodeterminació
En el cas del referèndum suggerit pel president Aragonès, més que destacar la pregunta i la resposta binària que suggereixen allò que no és, caldria aplicar, tal com recorda l’IEA, la recomanació del Codi de Venècia: el dret dels electors a ser informats dels efectes del referèndum. El Govern hauria, doncs, d’explicar sense subterfugis a la ciutadania que el referèndum no seria d’autodeterminació ni “d’independència”, entès com aquell que, en cas de guanyar el sí, portaria a constituir un estat independent, sinó “sobre la independència”. Això significa que, en cas de victòria de la resposta afirmativa, caldria abordar, no la transició cap a la independència, com estava previst a Escòcia, sinó unes reformes legals imprescindibles que podrien portar, per exemple, a un nou referèndum vinculant i amb reconeixement internacional. És aquí on es produiria el xoc amb la legalitat: no sembla factible que cap Tribunal Constitucional avali la possibilitat de la independència de Catalunya sense una reforma constitucional que avui no apareix en l’horitzó. Cal recordar que els posicionaments del Consell d’Europa favorables a la negociació han anat acompanyats del requisit que aquesta es produeixi dins el marc constitucional. Està disposat el president Aragonès a explicar en campanya que, segons l’IEA, “els resultats d’aquesta consulta” obririen “simplement, les portes a una negociació de bona fe entre els actors territorials i a una eventual implementació dels resultats, si així escaigués, en el marc de la legalitat constitucional i internacional”?: molt poc èpic però cert. L’avantatge d’un referèndum consultiu és que permetria conèixer la voluntat de la ciutadania, tot i que, en cas de guanyar el No, opció avui gens descartable segons les enquestes, la Generalitat es quedaria sense Pla B. Tot plegat ens podria portar a un bucle novament sense sortida, per molt convençuts que ens mostrem que Catalunya té dret a decidir el seu futur.
Un referèndum no és intrínsecament pervers ni es pot substituir per unes eleccions
El que avui és damunt la taula és el greuge que pateix Catalunya de ser l’única Comunitat de l’Estat d’entre les que han votat el seu Estatut, que no disposa de la norma que va referendar la ciutadania l’any 2006. Aquí trobem el punt principal d’un conflicte que al final de l’actual etapa de negociació només es pot resoldre votant.
La simplista i inconsistent explicació que hem pogut escoltar de la nova portaveu del PSC, Núria Parlon, repetint la canterella oficialista que un referèndum no es pot celebrar perquè divideix la població i que la gent ja decideix quan vota en unes eleccions, no resisteix una anàlisi rigorosa. El referèndum és un instrument previst a la Constitució per consultar “decisions polítiques de transcendència especial”. Un govern socialista, sense anar més lluny, el va utilitzar per decidir l’entrada d’Espanya a l’OTAN. I el referèndum més recent a Catalunya és el que va aprovar l’Estatut de 2006. En les eleccions escollim un Parlament i un Govern, però algú podria considerar que també divideixen la ciutadania: només cal observar el clima de l’actual Congrés. No fa gaire, el PSC es mostrava obert a algun tipus de consulta, però ara la por a la dreta interna i externa sembla condicionar-ho tot. Veurem què passa superat el cicle electoral.
Només es pot votar independència sí o no?
Tot i la legitimitat de la reivindicació de voler votar sobre la independència, si acceptem la premissa que cal retornar al poble la veu que el 2010 li va arrabassar una sentència sectària del Tribunal Constitucional, s’obren diverses possibilitats més realistes (i potser més productives) que el referèndum consultiu que ha definit l’Institut d’Estudis d’Autogovern. Explorar avui aquestes vies no implica tancar cap sortida de cara al futur: l’any 1989 el Parlament de Catalunya ja va explicitar de forma intel·ligent i solemne que acatar el marc institucional vigent “no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació”. Però després que els partits independentistes malgastessin les possibilitats que obria la gran mobilització de l’1 d’octubre de 2017, el país necessita una dosi de realisme que l’amnistia ajudarà a facilitar.
La vicepresidenta del Govern central, Yolanda Díaz, ha defensat que, quan s’arribi a un acord entre els executius espanyol i català, el seu contingut sigui sotmès a votació per comprovar si la ciutadania l’avala. En cas afirmatiu es tancaria així la ruptura del pacte constitucional que va provocar la sentència del 2010. Evidentment perquè la proposta tingués contingut hauria d’anar molt més enllà de les incipients converses actuals; hauria d’incloure el reconeixement de Catalunya com a nació i d’Espanya com estat plurinacional i plurilingüístic i un nou sistema de finançament: el “singular” que planteja el president Aragonès recorda, per cert, el “concert econòmic solidari” que va proposar ICV quan es discutia el nou Estatut. També és imprescindible un increment notable de l’autogovern que es podria materialitzar, sense tocar la Constitució, en diverses lleis orgàniques o, tal com apunta l’exconseller de la Generalitat Ramon Espasa, en una Llei orgànica de millora de l’autogovern de Catalunya, similar a la Ley 13/1982 de Reintegración y Amejoramiento del Régimen Foral de Navarra. Hi hauria altres vies més complexes: Si contempléssim una reforma puntual de la Constitució, el catedràtic de Dret Constitucional Marc Carrillo, ha parlat de la possibilitat d’afegir una Disposició addicional al text de 1978 que atorgués un tractament “singularitzat i diferencial” a Catalunya. I també es podria plantejar una reforma de l’Estatut de 2006 que incorporés la definició de Catalunya com a nació i els aspectes retallats pel Tribunal Constitucional i els perduts en la negociació amb el PSOE a les Corts. En tot cas, el debat està obert.
Cap on anem?
Som al principi de les autèntiques negociacions. Si la legislatura estatal té continuïtat i el govern de PSOE i Sumar es manté, hi haurà moltes coses a parlar: l’aritmètica parlamentària ho fa imprescindible. La presentació efectuada pel president Aragonès el dia 2 fa sospitar, al marge de la correcció jurídica de l’Informe, de l’existència d’un poc dissimulat interès partidista. Fou un acte unilateral que va oblidar un dels requisits de totes les vies possibles: la construcció d’un ampli consens, primer a Catalunya i després a l’Estat. Queda clar que ens trobem davant la proposta inicial d’un partit que, si vol arribar a un referèndum pactat, haurà de negociar a Catalunya i a Madrid, fet que implicarà abandonar alguns maximalismes verbals conjunturals. Com va passar amb l’Estatut de 2006, caldrà un acord previ el més ampli possible de les forces polítiques i la societat civil de Catalunya. En qualsevol cas, l’objectiu de tornar a situar el referèndum com a tema únic del debat electoral em sembla condemnat al fracàs: aquesta vegada la ciutadania exigirà que els partits expliquin també el seu model de país.
Jaume Bosch. Advocat. Exdiputat al Parlament de Catalunya i ponent de l’Estatut de 2006
Catalunya Plural, 2024 
