L’any 1961 Michel Foucault presentava la seva tesi doctoral, Història de la bogeria a l’època clàssica, i anunciava que el propòsit de la seva obra era fer una arqueologia del silenci. Davant el silenci al qual s’havia relegat a la bogeria a partir de la modernitat cartesiana, Foucault es proposava mostrar la constitució de la bogeria. A la nostra època el projecte de Foucault ha perdut certa novetat, no per la seva força teòrica, sinó més aviat, per la pregunta que ens suscitaria: hi ha encara algun espai de silenci? És obvi que la constitució de cossos malalts continua vigent al nostre temps i, no obstant això, la pregunta és si encara queda alguna història de subalternitat per explicar. Més enllà que sempre hi haurà una història per explicar, s’ha d’admetre que el moment de Foucault i el nostre és diferent. A diferència del temps del primer Foucault, el nostre temps està poc avesat al silenci i, fins i tot, podríem dir que té una vocació obscena, en el sentit més etimològic del terme: mostrar allò que queda fora de l’escena. Un dels camps socials on es mostra la vocació de la nostra època és el camp de les anomenades relacions sexo-afectives, que sota aquest epítom, “sexo-afectiu”, inclouen el sexe i, allò que un dia es va anomenar, amor. Si Foucault utilitzava la metàfora del silenci per parlar de la bogeria, sembla palès que la nostra època, davant d’una crisi galopant de les formes relacionals establertes, no para de proposar noves normativitats. Tot allò que un dia era anormal i estava relegat al silenci, ara pot ésser, ràpidament, normal. Com si, d’alguna manera, haguéssim passat de manera accelerada de la convenció, a la norma a, fins i tot, la llei.
L’amor i el sexe en la seva transcripció social pot tenir la forma en el manament. Per part seva, el manament és la forma que rep una norma moral. A tall d’exemple, “No mataràs”, “No robaràs”, etcètera. La norma moral inclou sempre una transcendència respecte a l’experiència de cadascú de nosaltres. Per exemple, “tenim una relació oberta” o “tenim una relació tancada” poden ser dues normes morals. Totes dues són casos d’una norma perquè en tots els casos que se’ns presentin diferències farem referència a la norma. Quan s’afirma que tenim una norma, s’està afirmant que hi ha quelcom fora de la norma: la falta, el delicte, “el monstre que parla”. Per aquest motiu, la norma moral actua de manera dualista, entre el que estableix i el que prohibeix. Cal precisar que el més interessant no és allò que prohibeix – “no robaràs la dona al teu amic” – com a cas límit, sinó allò que afirma mitjançant la prohibició– “viuràs amb la teva dona” –. Per aquest motiu, en un joc d’allò més precís, la norma moral diu que no a alguna cosa, per dir que sí a una altra cosa i, per tant, en l’operació de “no faràs…”, se’ns està indicant “el que faràs…”.
Una mirada precipitada sobre el nostre temps podria concloure que, nosaltres els moderns o postmoderns, ens hem desfet de totes les antigues normes –sigui això veritat o no– i que ara les normes les posem nosaltres. En canvi, una mirada més atenta sobre el locus amoenus de l’amor i el sexe actual se’n pot adonar, ràpidament, que allò que ha succeït no ha estat l’eliminació de la norma –sigui això possible o no– sinó la proliferació incessant de normes i, en conseqüència, d’espais tancats sobre si mateixos. Ara més que mai, el topos del sexe i l’amor contemporani és el de l’explosió normativa.
Un dels exemples més flagrants, pot ser l’app de cites Feeld; d’entre totes les apps la més “moderna”. Si Tinder o Bumblee imposen un silenci davant del sexe i l’amor, Feeld no para de parlar de sexe i d’amor. Grups de dones heterosexuals, homes CIS, no-binaris, maricas que presenten els seus gustos i procediments: FMF, MFM, BDSM, Kink sex, relació oberta i un infinit de nomenclatures més. Tot esdevé, per una banda, gustos tancats sobre si mateixos i, per altra banda, gustos elevats a norma moral: fes sexe anal, però no oral; sigues lligat, però no besat. En l’immens corol·lari de presentacions tant de caràcter sexual com amorós, trobem un continuu desplegament de normes que sempre inclouen la dualitat ja assabentada: el normal i l’anormal o, si es prefereix, el normal i el patològic. La particularitat d’apps com Feeld és que ja no ens trobem en l’espai dels clubs de swingers on la pregunta encara podia tenir cabuda. Per què preguntar si tot és diàfan? Si l’espai del swinger era un espai de codis que s’havien de comprendre mitjançant el dubte, en l’espai de Feeld tot és extremadament diàfan: el club està a la teva butxaca. Tot està a l’abast d’un simple like i el que s’ha de fer preguntes ets tu mateix: què vol dir MFM? Per altra banda, amb el pas dels temps, la codificació augmenta exponencialment, tant com el volum diagnòstic del manual DSM.
En el llibre Las aventuras de genitalia y normativa de Eloy Fernández Porta presenta un món en el qual la tendència normativa ha envaït, entre altres, les pràctiques sexuals. Ara bé, l’efecte que això produeix no pot ser més esfereïdor: “el Nuevo orden se distingue por reconstruir la diferencia sexual binaria como arte retro –lo son ya todas las obras, y, con ellas, las propuestas de intervención política– y decorar esa diferencia con curiosidades halladas más allá de la norma del género. La heteronorma, ornamentada aureolada con las más cucas rarezas, envuelta en un halo de psicodelia, toda flujo y chiribitas, se pone al día, consigue aquello a lo que aspira la cultura dominante: retirar su imagen del centro de la iconosfera, trasladarla al imaginario colectivo y aparecer como si fuese una subcultura entre otras, con la modestia, el prestigio y la singularidad que siempre trae consigo lo subcultural.”
Com assenyala Eloy Fernández Porta, l’heterosexualitat queda desdibuixada en un conjunt de trets diferencials –heteroflexibles– proposant-nos un procés infinit on cadascú ha de triar la seva pròpia aventura. Tria i si no saps ben bé, tria també. El problema que se’ns presenta no és amb la capacitat normativa sinó en l’efecte que aquesta normativitat complaent ha acabat generant. Per una banda, tot allò que no encaixa pot ser normat i, per tant, davant un desig estrany aquest ha de ser ràpidament transformat en demanda: voldria dir vostè Kink sex?, si té tantes opcions per triar, com és que no ho fa? En aquest moment, les pors i desconfiances s’aboquen en l’altre, en el que seria un espirall paranoic. Qualsevol que no pugui entrar en una de les mil i unes normes és un potencial perill. “No ho sé ben bé” és el taló d’Aquil·les de la hiperemotivitat paranoica. Per altra banda, com ja ens va mostrar Nietzsche, en aquell que no tria es produeix la introjecció del deute amb la norma, val a dir, la culpa. Com que no puc complir amb la norma –sigui quina sigui– el que em queda és un deute amb ella i, per tant, em queda la culpa de mal pagador. L’època de la norma a la qual ens veiem abocats reposaria sobre un principi paranoic i de culpa. Totes les nostres pors s’aboquen de manera immediata en l’altre – sigui del gènere que sigui, gaudeixi com gaudeixi–, el problema no és la norma a la qual ens hem d’adscriure sinó la confusió, la disfuncionalitat i, fins i tot, l’obscuritat. Davant la proliferació de les normes els nostres estómacs són més delicats i apareix l’angoixa galopant de qui, en el món de la llibertat normativa, no sap ben bé si obert o tancat, si kink o soft.
Tot plegat, ens presenta una pregunta, quin camp deixa a l’amor i al sexe un món on tot funciona com les agulles d’un rellotge? Si entenem el problema des d’aquest vessant, el problema no seria la proliferació normativa dels tipus de relacions que existeixen i, tampoc, la proliferació de pràctiques sexuals sinó, més aviat, l’eminent oblit del camp ètic. Ens caldria recordar les il·lustres paraules de Groucho Marx, “mai formaria part d’un club que admetés com a soci a una persona com jo”. Quan el que sembla succeir en el nostre temps és ben bé el contrari: “sempre formaria part d’un club que admetés com a soci a una persona com jo.” Davant de la subsumpció de tot el fet anormal que promou la nostra societat, semblaria que tot ha quedat lligat i ben lligat. Allò que una vegada era anormal, de menys valor que el normal, ara pot ser normal, pot complir la seva funció; cadascú tindrà la seva capella. Llavors, quin problema hi hauria? Sols cal que trobis el teu club, és tan senzill com descarregar-te una nova app, és tan senzill com trobar a gent com tu.
En la hipernormativitat de la nostra època tot sembla capturat sota les diferents normes. Ofegada en nous codis, en nous imperatius i en nous procediments, l’experiència pot esdevenir claustrofòbica o, directament, dicotòmica: poliamor o bé monogàmia, BDSM o bé Kink. Tot plegat, sembla que ha acabat per plantejar un problema encara més profund, la capacitat normativa pot obviar el camp de l’ètica? Si la hipernortmativitat acaba generant al seu costat anormalitats menors, ens hauríem de fixar en un tercer terme: l’anòmal. A diferència del fet anormal, l’anomalia és l’aspror, el que és insòlit, és a dir, el que no estem acostumats. És en aquest espai disfuncional, on entra el camp de l’ethos, val a dir, el del comportament i no pas el de la norma. A tall d’hipòtesi, podríem pensar en una ética del “deixar-ser” o com ens deia Nietzsche, en el seu propòsit d’any nou: “Amor Fati ¡Que sea éste mi amor en adelante! No le haré la guerra a la fealdad; no acusaré a nadie, no acusaré ni siquiera a los acusadores. ¡Que mi única negación sea apartar la mirada! Y, sobre todo, ¡quiero no ser ya otra cosa y en todo momento que pura afirmación!” Davant de la hipernormativitat de la nostra època que redueix el sexe i l’amor a un conjunt d’encaixos mecànics, l’ètica se’ns presenta com l’antídot polític, recordant-nos que davant nostre n’hi ha un altre. Al cap i a la fi, no es tracta de triar la teva aventura, sinó de fer-la i, per tant, d’admetre les disfuncions i les desigualtats que la mateixa aventura ens demanda. Altrament, el camí sembla barrat.
Catalunya Plural, 2024 
