Un grup de dones suïsses organitzades van demandar al seu país davant el Tribunal Europeu de Drets Humans producte de les conseqüències que tenen per a la seva salut les onades de calor “cada vegada més freqüents i intenses” que pateix el país helvètic en els últims anys. El Tribunal, en una decisió històrica, va trobar que Suïssa no va complir amb el seu deure com a Estat de mitigar els efectes del canvi climàtic ni amb la seva obligació d’implementar mesures suficients per a combatre’l, afectant així el dret de la seva ciutadania a la vida privada i familiar.
Aquesta denúncia, com la interposada també per diversos joves portuguesos davant el mateix tribunal o altres que en el passat recent han donat lloc a sentències dels tribunals suprems de Països Baixos, França o Alemanya condemnant als Estats a actuar amb una major contundència contra el canvi climàtic, tenen alguna cosa en comú: posen de manifest la inacció o la insuficiència de les mesures adoptades per aquests Estats per a mitigar la crisi climàtica i abunden en la necessitat de ser més ambiciosos en la línia dels acords de París, els informes de l’IPCC i la protecció del dret de totes les formes de vida.
Diu el Nobel d’Economia Daniel Khaneman que estem preparats per a pensar abans l’urgent que el necessari. Aquesta forma de pensament curtterminista és una manera també de fer política en la qual impera la qüestió conjuntural sobre l’estructural. Serveixi com a exemple el recent episodi a compte de la implementació de les zones de baixes emissions i el calendari per a restringir l’accés als vehicles més contaminants que va provocar l’amenaça de rebel·lió dels municipis més grans de l’arc metropolità de Barcelona i que va tenir com a conseqüència final que la Generalitat, mitjançant la conselleria d’acció climàtica, ampliés els terminis d’aquestes restriccions uns anys més quan ja s’haurien d’estar complint.
Evidentment, tenim un problema perquè lamentablement continuem amb una dependència excessiva dels combustibles fòssils tant per a produir com per a moure’ns i les queixes dels alcaldes i alcaldesses tenen el seu fonament en el curt termini. Però és evident que existeix la necessitat d’abordar mesures més contundents per a mitigar la crisi climàtica que vivim i que es fa necessari més que mai un consens polític que abordi de manera integral des de diversos àmbits que van des de l’educació fins a l’economia passant per la sanitat i les infraestructures de país la crisi climàtica. Això ho diu la comunitat científica i també, per cert, la nova directiva sobre la qualitat de l’aire Europea pendent d’aprovació definitiva i, ara s’afegeix aquesta sentència del TEDH.
Això ara mateix no s’entrelluca en la política actual catalana, pendent sempre del pròxim titular, de la polarització i del dia a dia. Això impedeix veure que d’aquesta necessitat pot néixer una oportunitat per a abordar la crisi climàtica com una sortida que ens permeti construir un país capdavanter en la lluita contra el canvi climàtic sortint de les lògiques de partit. És imprescindible que des de la política s’arribi a un acord de país per a una transformació que permeti construir una alternativa als combustibles fòssils que sigui capaç de transformar el nostre teixit productiu oferint un model de societat saludable i pròsper.
Això passa per grans acords que impliquin a totes les administracions i al sector privat per a desenvolupar grans inversions, per exemple, en l’àmbit del transport públic, amb el desenvolupament i ampliació de la indústria productora, el transport compartit en la línia del car-sharing, la moto compartida o les bicicletes, desenvolupant el camp de la producció i instal·lació d’energies renovables i en sectors tecnològics que tenen un ampli camp de millora com el de la robòtica, els xips i en el camp de l’economia circular per a reduir al màxim els residus que generem alhora que produïm valor afegit.
Transitar cap a una societat que se senti orgullosa de la seva biodiversitat, del seu paisatge, de la seva naturalesa i que faci bandera de ser una societat que fa de la transició ecològica i descarbonització el seu eix troncal premiant, per exemple, la innovació i la reducció de la petjada de carboni de les empreses alhora que augmentem el preu de la contaminació en totes les seves formes, desenvolupant amb tots els nostres esforços alternatius que permetin caminar cap a aquest nou model sense procrastinar en el mentrestant. Perquè si no s’estableixen les bases de manera decidida, mai es podran abordar els canvis necessaris i sempre estarem posposant el necessari per a donar lloc a l’urgent és a dir, el dia a dia.
Arribarà un dia que no hi haurà marxa enrere i no queda molt per a això, per la qual cosa entendre la lluita contra la crisi climàtica com una qüestió ideològica és un error. No fer l’exercici de pedagogia necessari, d’una banda, i les transformacions necessàries per a l’altre, és obrir la porta al desastre i alimentar el discurs de la ultradreta alhora que no s’aprofita l’oportunitat que apareix davant nostre. Aquesta lluita ha de transcendir l’interès concret dels partits perquè ja costa milers de milions en pèrdues i milers de vides com les que veiem en les onades de calor que cada any són més salvatges o en els incendis que cada any són més agressius i provoquen més danys i morts.
Els partits polítics juntament amb la societat civil hauríem de conjurar-nos per a abordar aquest problema que ja és urgent a més de necessari, que hauria de ser una prioritat per sobre de moltes altres qüestions accessòries o conjunturals i allunyar-ho de la disputa política per a créixer com a país, ser referència en el món i contribuir amb el nostre exemple al fet que altres països avancin al costat de nosaltres per a evitar el desastre que s’acosta i del qual cada vegada veiem més signes com la sequera, els incendis, els litorals destruïts o les onades de calor.
Catalunya Plural, 2024 
