Aquesta història és la d’un súper poder accidental. Durant una hora vaig ser un fals turista a la meva ciutat. La causa de tot fou un error que sol ser un encert durant el meu viatge a Atenes. Tot bon viatger que adori caminar ha d’anar amb sabates còmodes. Les meves ho eren, i molt, però estaven gastadíssimes i la primera nit, després d’arribar a l’apartament de Monastiraki, vaig comprovar que tenia un mitjó trencat a la seva base. Les meves companyes de tantes passes per tants asfalts europeus havien de passar a millor vida.
Tot i així, aguantaren la visita a l’Acròpolis i un matí/tarda molt intens de passeig, doncs començava a familiaritzar-me amb els centres de la capital grega, A una botiga vaig comprar unes Victòria per quinze euros, però fou una altra errada; de viatge unes sabates noves són l’horror, una condemna, i així fou per mi durant una nit i un nou dia, on m’aturava cada dos per tres a causa del dolor.
La solució foren unes xancles ben meravelloses, com per a fer-me volar com un Hermes envers el Pireu. Quan vaig tornar a Barcelona vestia curiós, de guiri elegant malgrat el calçat, i una parca ideal pel seu bagatge d’anys i panys. Bé, les meves pintes eren curioses.
Havia d’anar al Maremàgnum per un Club de Lectura. La meva intenció era baixar-me de l’Aerobús, aquell invent i presa de pèl del diable, a la plaça Universitat, per descendir fins a la Rambla, però clar, als instants d’urgència res surt segons allò previst. El trànsit a les sis de la tarda era abundant aquell dimarts. Per primer cop en anys notava ambient de partit, amb molts joves feliços de lluir la samarreta del Barça, abans del duel amb el PSG de Luis Enrique.
Quan vaig sortir a la superfície a plaça d’Espanya no vaig poder tornar al subsòl per una de les boques de metro de sempre, clausurada per l’afluència d’aficionats de l’equip francès. El meu despiste una mica lost in translation era de tal magnitud que vaig associar la seva presència a un hotel proper, quan la cosa més aviat anava perquè al partit es disputaria a l’Estadi Olímpic.
Crec que fou aleshores quan vaig adquirir el meu súper poder de barceloní d’identitat oculta, per les meves imparables xancles. Al metro no paraven de pujar nanos de Barça, Barça, Barça, amb algunes noies, elles amb els noms d’Alexia o Aitana al dorsal. Vaig cavil·lar si Drassanes, l’opció més lògica per distància, o Liceu, decantant-me per aquest darrer per pensar en una foto de Català Roca, doncs, clar, fins ara no havia comentat el protagonisme de la meva inseparable càmera fotogràfica, un annex al meu cos.
En una altra època, fer fotos així m’hagués delatat. Suposo que m’aportà pedigrí turístic. Un cop, a Trieste, m’aturà un anglès, lloant-me per ser l’únic amb càmera per aquells voltants.
A la Rambla podia ser anònim, però sortir on Ocaña y Nazario exhibien els seus transvestiments em posà d’excel·lent humor, afegint-se la meva llibertat per vestir com un pseudo guiri. Les cambreres de les terrasses amb paella de plàstic i sangria aigualida em convidaven a seure’m a les seves taules, responent-lis amb un sonor hola de catalaníssim accent per provocar el seu riure.
Les fotos anaren de meravella. Eren, si fa no fa, dos quarts de set de la tarda. L’únic problema era l’excés d’humitat. El cel era d’un gris perfecte per a Barcelona i l’arbrada va molt d’acord amb la primavera, com a les darreres edicions del fenòmen.
Al posseir-me una doble mirada, local i forastera, les meves percepcions eren diferentes a les rutinàries, com si l’experiència m’aportés matisos i la ingenuïtat em concedís una primera vegada, com si la Rambla fos la de la meva adolescència, agonia de la seva llegenda, enterrada després del Fòrum de les Cultures, del que es compleixen vint anys aquest 2024.
Observava amb més atenció i altres angles detalls abans arquetípics. Els dibuixants amb les seves caricatures eren molt fotogènics per la riquesa cromàtica i la gestualitat, bé del negociant, bé dels passants. L’horitzó d’Escudellers ha sepultat dels cartells el mític Cosmos. Pitarra i la seva blancor tacada brillen impecables, mentre a l’arc d’Arc del Teatre els pocs clients del Cazalla dialoguen i una mare riu perquè el seu fill petit crida Visca Palestina, afirmació que vaig secundar sense gaire miraments. Tot foren rialles durant aquells minuts, fins i tot la discussió amb els propietaris d’un negoci d’articles esportius a Nou de la Rambla amb una foto de Dani Alves a la porta. Els hi vaig recomanar treure-la i ells somrigueren. Sí, home sí, però treu-la, que és de sentit comú. Si, treu-la, treu-la.
El monument als Santpere està en obres. Vers la mar gairebé no hi havia vianants. Vaig al·lucinar al costat del Santa Mónica. El retorn del passat era una realitat. Una estàtua humana era la indiscutible emperadriu de la conclusió ramblera. Actuava altiva, arrogant per la seva bellesa, extàtica als meus ulls pel revival, una frontera més perquè cap a Colón s’ha encetat, finalment, la reforma de l’avinguda d’avingudes comtal, ara parc temàtic, abans glòria interclassista.
Unes obres d’aquesta magnitud s’han de veure acabades. La meva sensació, potser per les xancles, fou de major amplada i certa inconseqüència estètica. Com anava imbuït d’un súper barcelonisme, vaig fer un Bobby Xuclà de Vida Privada en direcció contrària, em donà per lamentar-me per la hipotètica desaparició del paviment tradicional de la Rambla, que malgrat tot no segueix després de Colón, doncs el Maremàgnum, també en obres al llarg de les seves passarel·les, compleix amb allò dels rius que donen a la mar que és el morir, però ningú associa l’allau de centres comercials i vaixells amb una prossecució de la reina del mambo dels nostres curaçaos.
Un cop acabat el Club de Lectura, molt elogiat per l’atreviment de les meves xancles, vaig voler relaxar els músculs amb una passejada. A la Sagrera ningú feia cas a les meves sandàlies d’Hermes. Molts anaven massa ocupats en mirar abduïts els seus telèfons, mentre d’altres vivien la brisa de les nits rares d’abril. Quan vaig arribar a casa, em vaig treure les joies atenenques, recobrant la normalitat.
Catalunya Plural, 2024 
