El setembre del 2006, el president veneçolà, Hugo Chávez, va afirmar davant l’Assemblea General de Nacions Unides mentre se senyava: “Ahir el diable va ser aquí. Fa olor de sofre encara”, referint-se al president dels Estats Units, George W. Bush, i arrencant les rialles del públic. La teatral intervenció de Chávez diu molt del seu estil retòric peculiar, però també ens parla d’un moment en què l’esquerra llatinoamericana se sentia forta. Governava als principals països de Sud-amèrica i, per primera vegada, li plantava cara al tradicional domini dels Estats Units sobre el seu “pati del darrere”. Les victòries recents de Gabriel Boric a Xile, Gustavo Petro a Colòmbia i Lula al Brasil han portat algunes analistes a parlar d’un “nou cicle progressista” a la regió, però les dificultats a les quals s’estan enfrontant aquests governs i l’ascens de l’extrema dreta porta a d’altres experts a ser més prudents.
El somni de la integració regional
Manuel Canelas, politòleg i exministre de Comunicació de Bolívia, considera “un error pensar que la simultaneïtat d’algunes victòries electorals és suficient per parlar de cicle”. Segons Canelas, una de les condicions que falten és el control d’uns organismes multilaterals d’integració regional. Durant el cicle progressista de principis de segle, diversos governs es van unir per impulsar Mercosur, la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC), la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR) i l’Aliança Bolivariana per als Pobles de La nostra Amèrica (ALBA), organitzacions regionals que qüestionaven l’hegemonia nord-americana.
Arantxa Tirado, doctora en Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), coincideix en la importància d’aquesta “construcció geopolítica contrahegemònica, que va posar Amèrica Llatina i el Carib en un lloc de protagonisme mundial, dialogant de tu a tu amb blocs com la Xina o la Unió Europea”. Per a ella, aquest “entramat institucional [servia] per a la concertació política dels països de la regió, independentment del seu posicionament d’esquerres o dretes”. Aquesta construcció geopolítica està avui en crisi, almenys per dues raons. Primer, perquè “mandataris de dreta s’han proposat desarticular aquests mecanismes”, com assenyala Tirado. Canelas apunta el segon factor: “Els governs postpandèmia han tingut un munt d´obligacions nacionals [relacionades amb la crisi econòmica provocada pel COVID], no poden estar dedicats a la integració regional”.
L’esquerra davant de la crisi econòmica
A partir de la primera victòria electoral de Chávez, l’any 1998, Veneçuela, Brasil, Bolívia, Argentina, Uruguai, Equador i –per menys temps– el Perú van tenir governs d’esquerres durant bona part de la primera dècada i mitja del segle. Per a Tirado, aquests governs compartien una “radicalitat discursiva, de vegades acompanyada d’unes polítiques que tenien un horitzó de transformació molt més gran que l’actual”. Tot i que diversos partits d’esquerra governen avui països tan importants com el Brasil, Mèxic, Xile o Colòmbia, Tirado considera que “aquesta nova onada té unes característiques de debilitat, amb una esquerra molt més moderada”. Un dels factors d‟aquest “reflux ideològic” és l‟empitjorament de la situació econòmica.
A principis de segle, Amèrica Llatina es va beneficiar d’un boom internacional de primeres matèries, que va elevar els preus de les principals exportacions de la regió, com el gas i el petroli. Els nous governs van incrementar el control públic i els impostos sobre els sectors exportadors i van dedicar bona part daquests ingressos a polítiques socials, aconseguint una considerable reducció de la desigualtat i la pobresa. Com assenyala Manuela d’Àvila, periodista i diputada del Partit Comunista Brasiler, ara travessem “una situació econòmica molt complexa” que limita els recursos disponibles per als Estats. Això porta D’Àvila a rebutjar la idea d’una nova onada progressista. Més aviat “començarem a viure amb “onades”: victòries, eventuals derrotes… això té relació amb la dificultat de mantenir les polítiques econòmiques en un moment de crisi molt profunda”, afirma.
Menció a banda mereixen Cuba i Veneçuela, totes dues sumides en una profunda crisi econòmica. “Els problemes que arrossega el model econòmic cubà, per errors propis i per l’impacte del bloqueig nord-americà, sumant-li la pandèmia i la victòria de Trump, han col·locat la població en una situació molt complicada”, relata Tirado. Un “còctel explosiu” que està produint “desafecció política, sobretot en la gent jove”. Una cosa semblant passa a Veneçuela, on la crisi, segons Tirado, té a veure amb “l’estratègia nord-americana de fer implosionar l’economia veneçolana, els errors de gestió que pugui tenir la direcció veneçolana i una economia petroliera monoproductora que no ha aconseguit diversificar-se industrialment”. Tot i això, la politòloga de la UAB creu que “la revolució bolivariana es mantindrà perquè ha demostrat una capacitat de resiliència absoluta davant la guerra híbrida dels EUA” i per la relativa debilitat de l’oposició a Nicolás Maduro.
Governs progressistes en societats conservadores
A banda del Brasil, els principals països sud-americans que actualment tenen governs d’esquerra són justament els que no van viure el cicle progressista de principis de segle: Colòmbia, Xile i Mèxic. Tots tres comparteixen una “forta influència nord-americana: la dictadura de Pinochet i les reformes neoliberals a Xile, el tema securitari i de drogues a Colòmbia i a Mèxic”, explica Canelas, “això fa que les seves societats siguin més conservadores”. Tirado coincideix en la dificultat afegida que enfronten aquests governs progressistes: “Han de conviure amb Estats que tenen característiques de feblesa institucional, per una banda, però de fortalesa institucional per la repressió de la dissidència i al servei d’unes elits molt maximalistes, que no estan disposades a cedir ni un mínim”.
Pel que fa a Mèxic, Tirado considera que, a l’hora de jutjar les limitacions del govern d’Andrés Manuel López Obrador, cal tenir en compte “la imbricació absoluta econòmica i de seguretat amb els Estats Units”, que n’estreny molt el marge de maniobra. “Això fa que López Obrador hagi escenificat una relació fins i tot de camaraderia amb Donald Trump”, cosa que li ha valgut crítiques des de l’esquerra. Colòmbia també té una llarga història de col·laboració diplomàtica i de seguretat amb la superpotència, cosa que no ha impedit que Gustavo Petro adopti postures molt crítiques en qüestions internacionals com el genocidi de Gaza. A Xile, el pes històric de la dictadura de Pinochet i la llarga hegemonia neoliberal es van manifestar en el fracàs del projecte de reforma constitucional impulsat per l’esquerra, cosa que va col·locar el govern de Gabriel Boric a la defensiva.
La situació tampoc és fàcil per a l’esquerra brasilera, que va recuperar el poder el 2022 –amb Lula com a candidat– després de 4 anys de govern de l’ultradretà Jair Bolsonaro i dues dècades després de la primera victòria electoral de l’antic líder sindicalista. Lula va guanyar de nou la presidència, però el Congrés brasiler segueix dominat pel centrão, una amalgama de diputats més preocupats pels seus interessos personals que per qualsevol reforma. Res a veure amb les super majories parlamentàries de Chávez o el bolivià Evo Morales, que va obtenir més del 50% dels vots en diverses eleccions i referèndums. La feblesa parlamentària ha obligat l’esquerra de diversos països a arribar a acords complexos amb sectors conservadors.
Petro, després de guanyar per la mínima les eleccions presidencials del 2022, va formar un amplíssim govern de coalició amb sectors de centre i dreta, però l’acord amb prou feines va durar uns mesos. Des de llavors, l’esquerra colombiana negocia cada reforma per separat amb els partits opositors, cosa que endarrereix l’aplicació de reformes importants com la de les pensions o la salut, provocant desafecció política. Al Brasil, davant la fortalesa de Jair Bolsonaro, Lula va decidir aliar-se per a les eleccions del 2022 amb Geraldo Alckim, antic candidat del centredreta, cosa que ha portat l’antic sindicalista a moderar el seu discurs respecte a la seva primera època com a president. Per exemple, Lula va mostrar la seva oposició al dret a l’avortament durant la campanya per atraure el nombrós electorat evangèlic. El govern actual és “un front molt ampli, per intentar reconstruir el país que va ser destruït pel govern Bolsonaro”, en paraules de Manuela d’Àvila.
Un futur incert
Les victòries recents de l’esquerra s’han alternat amb sonors èxits de l’extrema dreta, amb l’elecció de Javier Milei a l’Argentina i la consolidació del projecte autoritari de Nayib Bukele a El Salvador, que sembla que el president equatorià Daniel Noboa vol imitar. “Membres de les famílies més riques decideixen participar en política sense mediació”, explica Canelas referint-se a Milei i Noboa, “com si els partits conservadors clàssics no els servissin”. La nova dreta llatinoamericana, explica, “és un triangle entre rics, extrema dreta i valors durs de mercat”, simbolitzats per l’ultraliberalisme econòmic de Milei i l’obsessió de Bukele amb les bitcoins. Per a l’exministre d’Evo Morales, Amèrica Llatina està avui en una “cruïlla [entre] una dreta ben enfortida i un camp popular” que reté governs importants. “La disputa amb l’extrema dreta serà permanent”, conclou Manuela d’Àvila.
Catalunya Plural, 2024 
