1 d’abril de 2024. Israel ataca el consolat de l’Iran a Damasc (Síria). Balanç: 16 morts, entre ells un oficial d’alt rang de la Guàrdia Revolucionària iraniana.
L’atac posa l’Iran davant d’un complex dilema. No pot deixar passar l’ofensa sense perdre credibilitat davant dels seus i a la zona, però segons el tipus de resposta que doni, pot significar l’inici d’una nova etapa en un conflicte que fins ara s’havia mantingut en una mena de guerra freda a l’Orient Mitjà. Potser fins i tot podria acabar iniciant la Tercera Guerra Mundial, si ningú no aconsegueix desescalar a temps.
13 d’abril de 2024. L’Iran respon a l’atac israelià. Finalment, amb una acció amb drons, míssils i coets que pretén ser una demostració de força. En realitat, tot i que el règim dels aiatol·làs sembla haver escalat el conflicte enormement en atacar per primera vegada de forma directa sòl israelià, també és cert que informen de l’atac a Washington amb hores d’antelació. Més que fer mal de forma efectiva i real, és un: “som aquí, tenim molts coets i míssils, i ens queda poca paciència”. En aquest sentit, tot i ser un atac militar, en la resposta s’intueix certa diplomàcia o, si més no, la consciència de com en pot ser, de devastador, passar-se de frenada i dur a terme un altre tipus d’agressió.
19 d’abril de 2024. Tot i la insistència dels EUA perquè el govern de Netanyahu doni per liquidada l’esgarrinxada amb l’Iran, Israel decideix atacar instal·lacions militars iranianes amb drons, sense causar víctimes mortals, tal com va passar en la resposta prèvia dels perses.
Veient la seqüència dels fets, sembla que ningú no està disposat a desescalar aquest conflicte perquè tots volen tenir l’última paraula. Fins a cert punt, ningú no es podria perdonar no respondre; ni davant dels seus ni en la projecció internacional. Tot i això, tampoc ningú vol ser el responsable que aquesta situació esdevingui totalment incontrolable. Així doncs, cap de les accions està anant gaire més enllà d’un toc d’atenció o, més aviat, d’un gest que faci palpable que s’està al cas d’allò que passa, que no se’n deixarà passar ni una, però sense grans desplegaments que puguin complicar encara més la situació.
Tenint en compte com ho explico, qui em llegeix es pot veure temptat de sentir certa tranquil·litat. Tot i que tan sols fos per un pensament temorós i purament estratègic, un nivell soterrat de diplomàcia s’estaria imposant. No obstant, cal pensar que no és l’altura de mires ni la diplomàcia el que està evitant un desastre més gran, sinó, potser, la mandra.
D’acord amb la manera com l’exèrcit israelià està actuant a Gaza des de fa mesos, amb una impunitat difícil de descriure i que ens ha d’avergonyir (i ens avergonyirà encara més), i veient com la situació es desborda i evoluciona amb l’amenaça constant de nous fronts (Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen, l’omnipresència de l’Iran, etc.), és difícil sostenir que les vies diplomàtiques, encara que només per estricte temor, s’estan imposant. Més aviat, sembla que una sèrie de casualitats, i potser una mica de sort, estan evitant que es culmini amb la fatalitat màxima global d’una Tercera Guerra Mundial. Però si es grata una mica, a sota d’aquesta sort potser hi trobem desídia, poca traça i, sí, mandra.
A l’escenari actual, i de manera especial quan es veu actuar Israel, el temor, la prudència i el pensament estratègic semblen estar en un segon pla. Ningú no vol desencadenar la mare de totes les guerres, però per simple i plana mandra. Sabeu què significaria un conflicte així? Mobilització de milers de soldats, evacuació de població civil, subministraments, intensificació dels escuts antiaeris, condicionament de búnquers… Si aquest breu i no exhaustiu llistat ja produeix sopor, com no ha de fer mandra iniciar un conflicte d’aquesta magnitud? Sabeu quant caldria treballar en un conflicte així? Ja no dic per mantenir-lo; només iniciar el conflicte fa basarda.
Es podria pensar que la meva hipòtesi no és més que una ocurrència frívola, que tenint en compte com n’és, de tensa, la situació, el patiment de tantíssima i tantíssima gent, sobretot, i per descomptat, de la població civil de la franja de Gaza, és inadequat al·ludir a la mandra. Però és més frívola aquesta menció que els esdeveniments que ens envolten?
Som al davant, presumptament (que no se’ns enfadi ningú), d’un genocidi que no sembla tenir aturador i, molt menys, final (és difícil parar quan es nega la major per part dels causants). Cada setmana i cada dia que passa ens trobem davant d’una monstruositat nova: atacs a consolats, a cooperants humanitaris, a hospitals, a camions de subministraments, a periodistes… Ni tan sols el dret internacional (no diguem ja el dret internacional humanitari) sembla respectar-se en gairebé cap circumstància i, per si no n’hi hagués prou, s’ataca la sobirania d’altres països sense que hi hagi sancions, i amb prou feines es produeixen tímides advertències o retrets.
Com a màxim, admetrem, en el millor dels casos, certa poca traça en el procedir diplomàtic i que s’està coent un brou de cultiu extremament perillós. Tot i així, les coses podrien empitjorar molt més i, de moment, no està passant. Però no, no és per intel·ligència, ni per tacticisme, ni de bon tros és per bona voluntat. Fa mandra escalar, gairebé tanta com el fàstic que produeix contemplar aquest tapís.
Catalunya Plural, 2024 
