Una gran bellesa de tots aquests anys de passeig per Barcelona i Europa consisteix a adquirir habilitats secretes, inútils per a la majoria, fonamentals per a la meva feina. Una d’elles radica en veure allò invisible, doncs al cap, el pas del temps és or, tinc memoritzats mapes del passat per a caminar millor pel present.
D’això va una mica tota aquesta petita sèrie de les darreres setmanes, centrada en el parc sense nom, comprès entre Pitàgores, Duero, Cartellà i Petrarca. Aquesta darrera és la neòfita del quartet i guanyà la batalla a Folch, ara mateix existent i tapiada per corroborar la seva defunció des del poder, poc interessat a entendre morfologies, doncs prefereix anihilar-les, quelcom ben idiota perquè les formes antigues solen romandre i sempre hi son per a enviar avisos als navegants.
A més a més, també s’hi queden per a facilitar i complicar la vida a l’investigador a parts iguals. En aquest cas en concret la intenció era reconstruir la indústria de l’actual espai d’oci a l’aire lliure, a batejar segons el meu parer com a jardins del torrent d’en Carabassa, donada la transcendència del curs fluvial a l’hora de delimitar els ets i uts d’aquest perímetre.
Vam veure com a la part baixa la veu cantant, fins a configurar l’enclavament, la dugueren els contractistes Oliva Serra, amb fàbrica i finca al número cinc de Pitàgores. La frontera del duet al seu tram inferior es compren per l’entrada que segueix el traçat del carrer Pintor Mir, òptim per a marcar l’abans i el després en un mateix terreny.
Tot i així, qui tingui ganes de comprovar per sí mateix tot aquest maldecap es fixarà en com subsisteix a Petrarca 33 una finca ben antiga, molt deixada i amb una barbaritat de preguntes al seu interior poblat de coloms, moltes qüestions perquè l’immoble, amb aspecte de magatzem, prossegueix fins a dividir en dos clars hemistiquis aquest singular parc.
Petrarca 33 llueix aquesta numeració des de no fa gaire, potser des de l’extinció mai promulgada de Folch. Resulta senzill esbrinar l’antiga adreça perquè, just davant, el número 26 té una plaqueta on ens diu que abans fou el número 8 de l’extint carrer de Folch.
D’aquesta manera n’hi ha prou amb agafar un planisferi i encetar una diversió entre arxius. La lògica ens indicaria com aquesta mola a preservar, si bé les intencions de l’Ajuntament deuen ser unes altres, integrava un extens número 11.
Pertanyia a Joan Salvadó Zaragoza, qui l’any 1921 sol·licità un electromotor per a una fàbrica d’adobats, una de les activitats més típiques de l’economia hortenca d’antuvi junt a l’aigua de les mítiques bugaderes. Salvadó Zaragoza afegí a aquest ingeni un altre més petit a l’aleshores número 4 del proper carrer del Duero.
El seu pla es corresponia amb les ambicions del clan familiar. La necrològica de la seva germana Teresa ens proporciona més pistes. Expirà el gener de 1953, vídua d’Ignacio Zaragoza i recordada per les empreses Curtidos Zaragoza S.A., ubicada a la carretera de Ribes i la Indústria del Tejido Cuyas S.A., amb seu a Bruc 34.
M’hagués agradat obtenir més documents de tot aquest petit empori per a aportar llum a tot el mosaic. Altres historiadors, desconeixedors d’aquest relat, han apostat per a atorgar la propietat d’aquestes misterioses pedres a José Guix. Aquest paleta amb possibles s’associà pels volts de 1869 amb Agustina Goras, propietària de Can Carabassa, i el comerciant Victor Dotti per a treure partit de les abundants aigües d’aquesta masia visible al carrer de Peris Mencheta, des d’on el torrent baixava radiant.
La idea de canalitzar el líquid element era un win win, capitalitzat en allò pràctic perquè José Guix tenia una finca a les hectàrees corresponents del carrer Petrarca, magnífica per a realitzar la connexió de les aigües de Can Carabassa amb la dels altres canalitzadors, José Monteys i Salvador Mates; el seu cabal d’explotació s’originava a la plaça de l’Ajuntament d’Horta, rebatejada en una data posterior a 1904, quan el poble fou annexionat a Barcelona, com plaça de Santes Creus.
La jugada comercial d’alguns potentats rurals, aliats amb d’altres personalitats amb menys cognoms però ben vàlides per a la fita prevista, potser encaixaria a Petrarca 33. El mapa parcel·lari de la Segona República relegaria aquesta hipòtesi per les òbvies transformacions de qualsevol entorn al llarg de les dècades.
Si pugem una mica, el número 13 correspondria a Juan Cortés, qui amb tota probabilitat també treballà els adobats a la vella Folch, imitat per altres veïns com Gonzalo García Oro al 10 o la família Bartroli al 19, un grup estable i longeu en allò relatiu al seu negoci.
Per a desxifrar el seu jeroglífic em recolzo en les hemeroteques i a l’ínclit Arxiu Municipal. El patriarca del clan degué ser Joan Bartroli Romaní. La seva dona Margarida Serra morí el 1945 amb seixanta-seis anys d’edat. L’hereu fou en Maties, de mateix nom que un germà del seu pare dedicat al tabac a la localitat de Capellades.
El no tan jove successor degué dirimir-se entre mantenir l’esforç patern i avançar envers una altra era, on totes aquestes fàbriques d’un univers en perill no podien durar gaire temps per la voracitat del capitalisme contemporani. El 1957 deuria viure d’acord a determinats costums amb moltes aparences i coordinades de professionalitat. El 3 de desembre pagà un classificat a La Vanguardia per denunciar la pèrdua d’un rellotge Rolex amb cadena d’or i valor sentimental. Gratificaria amb escreix a qui li tornés i, per a accelerar el procés, donava el telèfon de la seva empresa, amb adreça a Folch 19, no sense explicar els seus trajectes del primer dia d’aquell mes, quan agafà un taxi d’Horta a Sant Andreu per assistir al recinte firal del barri i, tot seguit, anar a l’església del Palomar com tot bon cristià de la Dictadura.
Al seixanta els Bartroli es volen desfer de motocarros venent-los a preu de saldo, reclamen xofers de motocicletes o tricicles i el 1964 desitgen contractar a un corredor a comissió amb coneixement de Gavà, L’Hospitalet i Cornellà per a una fàbrica d’abonaments agrícoles. El número de telèfon no era el mateix de 1957, i per això vaig suposar que els amos de Folch 19 no eren els mateixos o bé s’havia produït una mutació general dels números digitats en aquella llegendària rodeta de la nostra infantesa, quan l’aparell s’emprava sense l’estupidesa crònica del nostre segle, tan nefast com per a renunciar a ressuscitar la petita història davant els beneficis de ser una postal turística governada –des de fa gairebé un any– per un Consistori sense veu, majoria ni vot, excepte per a efectuar les obres pendents de l’anterior alcaldia i tenir un primer regidor obsessionat en proclamar que és l’alcalde de Barcelona, la ciutat sense passat ni acció en l’ara, víctima provinciana de tants i tants mediocres que l’apallissen a la vista de tothom, també des de minúcies intangibles com les narrades aquí setmana rere setmana.
Catalunya Plural, 2024 
