Andrés García Berrio entra a la política institucional com a independent, després d’anys dedicats a la defensa dels drets humans, tant des de l’activisme com en l’àmbit professional. Advocat de professió, ha defensat nombrosos activistes socials així com ha participat en entitats com Tanquem els CIE o l’associació Irídia – Centre per la defensa dels drets humans, de la qual va ser codirector. Ha participat en la defensa jurídica de l’1 d’octubre, la campanya en contra de les pistoles tàser, o la promoció a la defensa dels drets de les persones migrants. García Berrio té clar el que vol aportar a la política representativa: “el Parlament de Catalunya ha de ser un dels llocs de garantia de defensa dels drets humans”.
S’estrena a la política professional com a independent. Què creu que pot aportar a la política representativa que no podia aportar des dels moviments socials?
Jo tinc dues etapes molt marcades a la meva vida. La primera, treballant anys de cambrer mentre es tractava d’estudiar, veient el que pateix molta gent en el seu dia a dia per poder arribar a final de mes. Després vaig decidir dedicar-me als drets humans, i per mi tot el que he fet aquests anys està vinculat amb el que també ara vull fer. Penso que els drets humans s’han de defensar des de tots els fronts, i per mi, el Parlament de Catalunya ha de ser un dels llocs de garantia de la seva defensa, especialment en un moment d’auge de l’extrema dreta i de tots els discursos que això està suposant en l’àmbit internacional. I això és el punt en què a mi em fan la proposta i em plantejo intentar aportar en aquesta tradició que també hi ha hagut altra gent que ve de ser defensora de drets humans i treballar-ho també des de l’espai parlamentari.
S’ha marcat algunes línies vermelles, algun límit temporal, alguna consideració ètica que no vulgui claudicar?
Jo entro com independent perquè no podia ser d’una altra manera, en el sentit que jo no tenia vinculació amb cap partit polític. És un partit polític que em fa una proposta valorant, entenc jo, la meva trajectòria professional i de defensa de drets humans. Però evidentment soc independent perquè no formo part de les estructures orgàniques del partit. I, d’alguna manera, penso també que la contribució que pot fer algú des d’aquest lloc és amplificar la mirada que es pugui tenir dins dels mateixos partits i, a més a més, amb un esperit de construir consensos.
A la meva trajectòria, si alguna cosa m’ha caracteritzat, és intentar assolir grans consensos de país a escala de drets humans, com per exemple el posicionament que es va aconseguir fa molts anys contra els centres d’internament d’estrangers (CIE) a Catalunya, com un dels exemples, i això d’alguna manera és el que jo vull també aportar al Parlament. Posar d’acord a diferents partits per tirar endavant aquestes mesures i grans consensos pels quals és obvi calen consensos amplis.
Un dels temes que ha ocupat part de la seva trajectòria professional és la lluita contra la discriminació policial per motius de raça i d’ètnia. Tenint en compte que l’any 2022 ha estat l’any de la seqüència històrica on més estrangers han arribat a Catalunya, creu que l’estat hauria de transferir les competències exclusives en immigració, estrangeria i asil recollides en l’article 149.2 a Catalunya?
Jo crec que hi ha dues qüestions. No es tracta de si transferir-les, sinó perquè es transfereixen. El titular que es dona quan Junts demana que es puguin transferir les competències en política d’immigració és per agafar el marc de l’extrema dreta i per tal de poder deportar persones que hagin pogut cometre delictes, com si això ja no estigués previst a la legislació actual. Si ha de ser per aquests motius, doncs no cal.
Ara bé, efectivament, tractat d’una altra manera, que hi hagi un traspàs de competències pot fer que es puguin avançar en la defensa dels drets de les persones que estan migrant en aquests moments.
Què milloraria, en aquest camp, del marc legislatiu autonòmic que regula l’Estatut de Catalunya?
Jo crec que un dels principals desafiaments que tenim a Catalunya és fer que efectivament es pugui garantir el dret a l’empadronament, que és la porta d’accés a la resta de drets. Cada cop sembla que hi ha més ajuntaments volen intentar obstaculitzar aquest empadronament. I penso que és una de les mesures claus en què ens hem de centrar perquè encara cal marge per reduir això. Un altre dels punts en què crec que hi ha marge de millora té a veure amb aconseguir, d’alguna manera, que deixin d’haver-hi regles per perfilació racial. Això és una competència de la conselleria d’interior. Crec que això afecta dia a dia a moltes persones que van per la ciutat de Barcelona o per qualsevol ciutat.
Enllaçant amb qüestions de racisme, primer va ser l’entrada de VOX, i ara és possible que sigui un altre partit explícitament racista com Aliança Catalana els qui tenen opció d’obtenir representació al parlament. Com creus que s’hauria de tractar en campanya o des dels mitjans de comunicació la possible irrupció de forces racistes o xenòfobes?
Jo crec que és un debat que, sobretot, apel·la als mateixos mitjans de comunicació i a la corporació pública. El que penso és que el que és veritablement important és que les forces que no vulguin alimentar discursos d’odi no agafin els mateixos marcs que aquests partits que estan propugnant tota una sèrie de discursos islamòfobs contra la immigració, però també contra altres col·lectius. Llavors, penso que és una qüestió de responsabilitat no entrar en aquests marcs,
perquè al final no és només el partit el que planteja, sinó que el marc al final sigui agafat per un partit que a priori no estava en aquest punt. Des del meu punt de vista, s’ha d’aconseguir fer és que la guia i el far siguin el dret internacional dels drets humans de manera efectiva per a tothom.
En algunes ciutats catalanes com Barcelona, el debat no es focalitza només en les persones immigrades sinó també en els turistes i l’impacte en la població local. Per tant, li pregunto: la turismofòbia és una forma de xenofòbia, en tant que pot arribar a estigmatitzar l’individu sense qüestionar-ne la política estructural que la fomenta?
Jo crec que s’ha de diferenciar el rebuig de gran part de la ciutadania a un model turístic que està arrasant amb els nostres drets laborals, ambientals, econòmics, socials, culturals, amb la situació concreta que algunes persones puguin tenir cap a algun turista en concret. Crec que més enllà de xarxes socials no hi ha un problema d’aquest tipus a la nostra societat. Però la turistificació la nostra economia sí que està posant en perill el país. Crec que són debats que s’estan intentant treure per, d’alguna manera, infravalorar el perill que suposen les polítiques econòmiques que no tenen en compte tot el que està generant. Però, personalment, no penso que sigui un problema de fons.
Imagini’s que els Comuns entren en un govern tripartit i que l’endemà és nomenat conseller d’Interior. Digui’m dues polítiques concretes que diria: això s’ha de fer demà mateix.
Jo crec que el primer de tot, com he comentat abans, penso que hi ha un greuge històric amb les comunitats racialitzades a Catalunya i crec que és necessari aprovar el protocol en el qual les entitats drets humans i antiracistes fa temps que treballen perquè hi hagi formularis de parada. És a dir, que quan algú és aturat pel carrer per la policia, aquesta hagi de donar una justificació a la persona que ha aturat mitjançant la qual pugui quedar acreditada que s’ha produït una identificació. Aquesta és una mesura contrastada en diferents països a l’hora de reduir el biaix de detencions en funció de criteris d’ètnia o raça. Hi ha un mandat molt clar per interior que té a veure amb les conclusions de la Comissió d’Estudis de Model Policial que el Parlament va aprovar durant aquesta legislatura. Crec que s’han d’implementar totes i de manera ràpida i accelerada. I anem tard.
Un dels debats que divideix, en part, el pensament d’esquerres, és aquell que confronta el punitivisme i l’antipunitivisme. El primer, quant a enfocament judicial que posa èmfasi en el càstig i la pena com a resposta a la delinqüència en contrast amb l’antipunitivisme que, de manera simplificada se centra més en estratègies que cerquen la reconciliació i la reparació de danys sense d’haver passat directament per la pena de presó. On se situa, en aquest debat?
Des del meu punt de vista, el que cal és entendre que no pot haver-hi progressisme sense un sistema jurídic garantista. És a dir, la millor política de seguretat té a veure amb la protecció social. A major protecció social, menor probabilitat que es produeixin determinats delictes associats amb variables socioeconòmiques. Per exemple, s’ha demostrat que la reincidència cau quan hi ha mesures que permeten que la persona pugui estar en compliment de condemna, per exemple, en una situació de semillibertat. I després, per un altre costat, evidentment, hi ha un greuge que afecta tant les persones que han patit un delicte com però degut a la falta de jutjats a Catalunya, pateix d’una justícia tan lenta que l’acaba desvirtuant.
Però penso que és un error entrar en un marc jurídic en el qual es posi al centre la necessitat de tancar a tothom, o, com s’estava plantejant des de l’ICAB (Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona) que es pugui incrementar d’un a tres anys la pena per robar un mòbil de forma repetida, perquè penso que ni és ètic ni és eficaç des d’un punt de vista objectiu per reduir la situació d’inseguretat. En canvi, quan hi ha polítiques de protecció social, i a més a més es treballa amb aquelles persones que estan sortint de tot el que és el sistema penal amb mesures de tercer grau, amb acompanyament, i amb mesures de protecció social, això fa que la reincidència caigui, com senyala un estudi recent del Centre d’Estudis Jurídics. Jo crec que el camí ha de ser aquest.
Visualitza aquí el Test de preguntes ràpides realitzat a cadascun dels candidats i candidates entrevistats.
Catalunya Plural, 2024 
