Darreres notícies del patrimoni invisible

No pensava parlar aquest mes del patrimoni dels marges, invisible com ho era el tercer món del primer segons Pier Paolo Pasolini, qui d’aquesta manera traçava una línia molt vàlida per a entendre’ns, la d’un centre valuós i una perifèria cegada als ulls aliens i per tant inexistent, excepte per la moralina i l’estadística.

En aquesta tessitura convé remarcar un altre aspecte. Escric de memòria, però crec recordar com no fa gaire s’aprovà una llei segons la qual no es pot tirar a terra un edifici sense abans determinar si té valor patrimonial. Això sobre el paper és sensacional, però si no es veu és com si ni tan sols fos aire o un fantasma: es pot eliminar sense soroll ni problemes en no formar part de la ciutat enfocada.

Els seguidors de les nostres Barcelones potser recordin com el carrer de Vilapicina continua pel d’Espiell; la seva primera cruïlla de la seva breu i interrompuda existència és amb el passatge de les Palmeres; al seu traç es conserven un parell d’espècimens gegants d’aquest arbre. El bateig es produí el 1942 i trencà la cadena de sants dels alentorns. Poc abans, cap el 1941, es construí una casa en aquest angle d’Espiell amb Palmeres. És blanca, blanquíssima, em sedueix per ser un arquetip d’una arquitectura residencial de postguerra i té tots els elements de l’estil dominant aleshores, però amb reminiscències de masia mediterrània.

L’únic que em dóna felicitat de tota aquesta història és com l’he fotografiada durant anys. El meu arxiu és d’un cronista de desaparicions. La casa blanca d’Espiell amb Palmeres, la seva propietària original fou Enriqueta Rebordosa, es demolirà per a promocionar noves vivendes, dúplex i àtics meravellosos.

S’ha avaluat el valor patrimonial de la finca abans de prendre la decisió de reemplaçar-la per un immoble que extirparà del passatge i el carrer tota identitat? No tinc dubtes ni certeses sobre una resposta negativa i lamento la pèrdua, com ploraré una altra del barri més densificat i de classe mitja de la perifèria: el Guinardó.

Aquest lloc pertanyé a Sant Martí de Provençals, i tan sols obtingué identitat pròpia a partir de les Agregacions de 1897. Poc abans Salvador Riera, creador d’un petit empori territorial amb els seus germans, havia adquirit terrenys a urbanitzar per a firmar un pelotazo, doncs pujarien els preus quan s’integressin a Barcelona. Dos dels carrers recorden l’operació. El que va envers la muntanya, la rambla de Volart, ret homenatge al notari, mentre Villar, l’arquitecte, fou també el primer encarregat de projectar la Sagrada Família.

Al número 62 d’aquest tranquil·líssim racó, gairebé sense cotxes ni bars a menys de cent metres, hi ha un conjunt de dues cases de planta amb un passatget interior, innominat, just enmig. Passaran per la piqueta, i a Internet pot trobar-se la promoció de flamants pisos a molt bon preu de mercat. S’anuncien per al 2025 i a hores d’ara encara es manté dempeus. Data de 1885, és una estructura singular, té no ornaments poc usuals a Barcelona i, per damunt de tot, és una edificació anterior a les Agregacions i a la urbanització de Salvador Riera, una rara avis de totes totes.

Segur que ningú l’ha avaluat, o potser ho feren no fa gaire i per això no veiem l’amenaça del seu adéu a l’immediat horitzó. Tampoc se n’anirà així de cop el nostre següent convidat, el passatge més antic del que es considera la quadrícula de l’Eixample.

El passatge de Conradí s’ubica entre Sardenya i Sicília. Es remunta a 1812, quan la zona era de Sant Martí de Provençals, al seu barri del Poblet. Cap a finals dels anys setanta o principis dels vuitanta del segle passat era accessible des d’ambdós carrers, però es tapià l’accés des de Sardenya per a crear aparcaments veïnals, un espai fins no fa gaire ocupat per un tipus bastant embogit. Això, el tancament, ajudà a la degradació de la travessia esdevinguda cul-de-sac i progressiu nínxol de pobresa des d’un aïllament simbòlic, el tancament mai és casual i en aquest cas amuntega, i la maleïda fórmula de deixar podrir un espai per a rendibilitzar-lo, un clàssic dels ajuntaments democràtics.

Al darrer quinquenni s’han aprovat propostes per a acabar amb la imparable degradació del Conradí. Cap ha arribat a bon port. Per a més inri, m’encanta emprar aquesta expressió, farà cosa de dues setmanes pujava per Sicília, fixant-m’hi doncs el tenia frec a frec. Abans, el Conradí tenia un bloc més gran que delimitava el seu ingrés des de Sicília. Des de fa més d’una dècada ha sigut un solar. Aquella tarda hi havia unes tanques i quan això passa, sobretot si considerem com hi hagué obres a la seva banda amb Rosselló durant la pandèmia, convé alçar el braç i fer una d’aquelles fotos de total incertesa.

Revelant-la, més aviat mirant-la al meu dispositiu, vaig comprovar com aquella terra eixorca ara és un campament de ferrallers. És al·lucinant com la seva proliferació ha alterat la configuració espacial urbana. A un no res del parc de les Glòries hi ha una ruïna del present a un dels seus antics dominis. També ho seran, invisibles per la novetat i perquè allò extint tan sols romandrà en fotos i records, les cases del passatge de les Palmeres amb Espiell i la del carrer Villar.

Els campaments d’aquestes màfies son movibles. Se’n van i tornen. El Conradí respira un excés de silencis davant el seu destí, quan el més fàcil fora obrir-lo a les seves dues vessants per a vivificar-lo i transformar el solar en una àrea de joc infantil o intergeneracional.

Tinc una darrera carta per a completar aquest pòquer tràgic. Sortí a la partida durant l’hivern. La fortalesa medieval de la torre del Fang, al carrer del Clot, i el pont de Calatrava són, respectivament, un magatzem de ferralla i un assentament, aquest darrer englobat a una ramificació intermitent amb prossecució per aquest limbe desolador de Gran de Sagrera abans de Garcilaso.

En les darreres setmanes els ocupants de la torre del Fang se senten tan amos d’aquest patrimoni menyspreat –a qualsevol altra ciutat es sentiria vergonya per la problemàtica– que omplen de merda angles morts i recolzen infinits matalassos als murs adjacents. Marylin els hi fa companyia i ens va de perles per a posar la cirereta a tot aquest desastre amb uns versos molt diàfans de Pasolini: “Del mondo antico e del mondo futuro era rimasta solo la Bellezza”.