D’acord amb l’article 27.1 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant[1], els “estats membres reconeixen el dret de tots els infants a un nivell de vida adequat al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social.” Si bé, d’acord amb el mateix article, l’obligació primordial d’assegurar les condicions de vida necessàries per al desenvolupament de l’infant correspon als seus pares o altres responsables, l’Estat és el garant últim d’aquest dret, ja que la Convenció imposa als estats membres l’obligació directa de “prendre les mesures apropiades per ajudar els pares i les altres persones responsables de l’infant a de fer efectiu aquest dret”, d’acord amb les condicions nacionals i segons els seus mitjans. D’aquesta manera, l’Estat és el garant que els pares o responsables de l’infant tinguin les condicions necessàries, incloses les condicions materials, per a garantir el dret de l’infant a una vida adequada.
A Catalunya, l’article 17 de l’Estatut d’Autonomia proclama el dret dels menors a rebre “l’atenció integral necessària per al desenvolupament de llur personalitat i llur benestar en el context familiar i social”. El desplegament legal d’aquest article s’ha dut a terme mitjançant la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, que entre altres drets i d’acord amb la Convenció dels Drets de l’Infant, proclama el dret a un nivell bàsic de benestar. De nou, aquest dret es formula com una obligació per als poders públics, que “han d’adoptar les mesures pertinents per a assegurar que els progenitors o les persones que tinguin la tutela o la guarda d’infants o adolescents tinguin l’oportunitat d’oferir-los el nivell bàsic de benestar material que necessiten per a un desenvolupament integral adequat”. La pròpia llei determina que el desenvolupament d’aquestes mesures ha d’incloure un règim de prestacions públiques.
D’acord amb tot l’exposat prèviament, és inexcusable l’obligatorietat jurídica de garantir a tots els infants un nivell de vida adequat que asseguri el seu benestar i en permeti el ple desenvolupament de llur personalitat.
La situació actual a Catalunya
Si bé a Catalunya i a Espanya ja existeix un sistema de protecció social, l’impacte en la reducció de la pobresa i la desigualtat és limitat, més encara en el cas dels infants i adolescents.
Si ens fixem en la taxa AROPE, el 2023, a Catalunya, el 32,6 % de població menor de 18 anys es trobava en risc de pobresa o exclusió social. Si ens centrem en els menors de 16 anys, el percentatge augmenta fins al 33,3%. Si bé aquestes dades són preocupants per si mateixes, han empitjorat respecte el 2022, any en que el percentatge en el cas dels menors de 18 era de 31,3% i el dels menors de 16 era de 31,8%.
Després de totes les transferències socials la taxa de risc de pobresa de la població menor de 18 anys es manté en el 26,8%, reduint-se només 7,6 punts percentuals. De nou, les dades relatives a la població menor de 16 anys són més alarmants ja que la taxa de risc de pobresa després de les transferències socials es manté en el 27, 1%, reduint-se només 7 punts percentuals respecte la taxa de risc de pobresa abans de les transferències socials (que se situa en el 34,1%). En canvi, per al grup de població de 18 a 64 anys, la reducció de la taxa de risc de pobresa després de les transferències socials és de 12,3 punts percentuals, xifra notablement superior a la relativa als menors de 18 i 16 anys. Per tant, la infància és el grup de població en el que les transferències socials tenen menys impacte.
Les dades anteriors evidencien que, en la realitat, encara no s’aconsegueixen garantir de forma plena els drets dels infants a un nivell de vida adequat i a un nivell bàsic de benestar, el que suposa una vulneració tant de la Convenció sobre els Drets de l’Infant com de la legislació catalana. En qualsevol cas, a l’analitzar la situació de risc de pobresa dels infants cal remarcar la situació d’especial vulnerabilitat en que es troben i que les conseqüències de la pobresa infantil poden tenir impacte durant tota la vida de la persona (per exemple en la salut o en el desenvolupament educacional i intel·lectual).
D’altra banda, aquestes dades revelen que cal continuar avançant en el ple assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. A efectes d’aquest article cal destacar el primer objectiu, eradicar la pobresa a tot el món i en totes les seves formes, i el desè, reducció de les desigualtats. La fita tercera del primer objectiu és posar en pràctica a nivell nacional sistemes i mesures apropiades de protecció social per a tots i, per a 2030, aconseguir una àmplia cobertura dels pobres i els més vulnerables. La fita segona del desè objectiu és potenciar i promoure la inclusió social econòmica i política de totes les persones, independentment de la seva edat, sexe, discapacitat, raça, ètnia, origen, religió o situació econòmica o altra condició.
La renda bàsica universal
Prenent en consideració tot l’anterior i d’acord amb l’article 4 de la Convenció sobre els drets de l’Infant, cal que les administracions continuïn explorant mesures legislatives, administratives i d’altres per assegurar la plena efectivitat dels drets reconeguts en la Convenció, inclòs el dret a un nivell de vida adequat. El Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides s’ha pronunciat en aquesta línia. Així, el 2018, en les Observacions finals sobre els informes periòdics cinquè i sisè combinats d’Espanya, al referir-se al nivell de vida dels infants, va instar a l’Estat espanyol a enfortir polítiques àmplies de protecció social per als infants i les seves famílies.
Així, s’han proposat diverses mesures que podrien contribuir a garantir de forma efectiva els drets de la infància, com la prestació universal per fill a càrrec (per exemple, com una de les iniciatives de l’Estratègia de lluita contra la pobresa 2024-2030). No obstant, pel seu objectiu fonamental i les seves característiques essencials, cal fer menció a la renda bàsica universal, prestació que ha estat proclamada com a dret emergent en la Declaració Universal de Drets Humans Emergents[2].
D’aquesta manera, l’objectiu principal de la renda bàsica és assegurar les necessitats materials bàsiques per a una vida digna, necessitats materials que necessàriament han d’estar cobertes per garantir el dret a un nivell de vida adequat i a un nivell bàsic de benestar material. A més, en garantir les necessitats materials bàsiques es redueix la pobresa i la desigualtat. En aquest punt cal destacar la suficiència que caracteritza a la renda bàsica, vinculada al llindar de la pobresa.
Relacionat amb l’anterior, la universalitat garanteix la cobertura i la protecció de la totalitat dels infants, actuant ex ante i de forma proactiva, a diferència de les prestacions focalitzades en les famílies que ja es troben en situació de necessitat econòmica.
Finalment, la individualitat és una de les característiques que, en l’àmbit de la infància, suposaria un major canvi respecte al sistema actual de garantia d’ingressos, ja que implica que cada persona és titular de la renda bàsica, incloent els menors. D’aquesta manera també es reconeix a l’infant com a titular del dret a la prestació i se supera la lògica que diferencia titulars de beneficiaris. A més, es poden reduir les desigualtats econòmiques en el si de la llar i es podria augmentar l’autonomia, en particular, dels adolescents i del grup de població de 16 a 18 anys.
En conclusió, la renda bàsica es presenta com una mesura que pot garantir el dret dels infants a un nivell de vida adequat i a un nivell bàsic de benestar i per tant, com una mesura efectiva en el compliment de les obligacions que el sistema internacional i nacional imposa als estats com a garants últims dels drets dels infants.
[1] La Convenció sobre els Drets de l’Infant va ser adoptada per l’Assemblea General de les nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i ratificada per España el mes de desembre de l’any 1990.
[2] Aquesta Declaració, aprovada a Monterrey el 2007, no té eficàcia jurídica directa però és un instrument programàtic destacat.
Catalunya Plural, 2024 
