Els mitjans de comunicació, especialment els televisius, celebraven amb goig aquest 29 abril la fi de la tensió i de l’espera. Habemus president: Pedro Sánchez es queda. A les 11 h del matí de tal dia, hora peninsular d’Espanya, el president del govern anunciava que, després de pensar-s’ho durant cinc dies, seguirà al càrrec. Inicialment, es va anunciar que parlaria a les 12 del matí, però fins i tot aquí hi va haver gir de guió, i es va avançar una hora l’esdeveniment per tancar definitivament l’assumpte.
Dimecres 24 d’abril de 2024, Pedro Sánchez va comunicar en una “carta a la ciutadania” que havia de valorar si deixava o no la presidència del govern, tenint en compte el desgast i l’estrès emocional acumulat per la persecució mediàtica, política i judicial que, en paraules seves, la dreta i l’extrema dreta estaven duent a terme cap a la seva persona i també cap a la seva família.
El detonant, la gota que va fer vessar el got de la paciència política de Sánchez, va ser l’admissió a tràmit d’una denúncia a la seva dona, Begoña Gómez. L’acusació en qüestió era gairebé el menys important, atès que la denúncia era presentada en base a retalls de premsa i, fins i tot, a al·lusions a una altra persona que coincidia amb el nom de la seva dona, però que no era ella: tot un despropòsit. D’altra banda, la mateixa denúncia tampoc no era una cosa que hauria de sorprendre a ningú, ja que la va fer Manos Limpias (alguna cosa havien de tenir neta). En tot cas, el problema és que un jutge admetés a tràmit una denúncia amb multitud de defectes de forma i, per tant, difícilment sostenible. Algú va dir Lawfare? No, per favor, això seria molt agosarat. Però alguna cosa començava a olorar estrany. I aleshores Pedro Sánchez va preparar un cop d’efecte.
Potser, Pedro Sánchez es va veure profundament afectat per com la seva dona estava esquitxada per presumptes escàndols de forma forçosa i rebuscada. Potser aquest fet en concret tampoc no li va pesar tant, però per acumulació va acabar profundament extenuat, fart i decebut. Ningú no hauria de descartar que en l’aspecte personal Pedro Sánchez es veiés compungit. En qualsevol cas, és difícil endinsar-se en la ment d’algú i, en tot cas, per part dels altres no podem fer res més que brindar comprensió davant d’això, però sense gaire més anàlisi.
No obstant això, es veiés realment o no afectat per allò que el mateix Sánchez considera una cacera política, el que sí que podem observar és que la seva reacció ha estat si més no tardana. Ho ha estat en la mesura que, sense ànim de fer un repàs exhaustiu, tenim precedents a tenir en compte en els darrers anys: Jorge Fernández Díaz presumptament perseguint per terra, mar i aire polítics independistes catalans; Mónica Oltra fustigada per una allau mediàtica i política en la qual se li exigia responsabilitat política pels presumptes comportaments criminals del seu ex-marit; Pablo Iglesias i la seva família assetjats al seu domicili particular durant setmanes per multituds que havien aconseguit la seva adreça a través de certs “mitjans”, etc. És a dir, el recargolament i la confusió de les funcions de les diferents institucions, poders i contrapoders de l’Estat no és una cosa que s’iniciï ara. Sense anar més lluny, cal recordar que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) porta “bloquejat” més de cinc anys, i encara que apressa una renovació, el PP sempre té entre mans una nova excusa per la qual és millor deixar-ho estar com està (doncs al capdavall, Pedro Sánchez és una mena de dictador, i no sé què del socialcomunisme, i que si els filoetarres, etc.).
És a dir, el deteriorament del funcionament de molts elements de l’Estat fa molt de temps que s’està produïnt, i encara que la dreta (en tot el seu espectre) ha estat la principal instigadora i beneficiada que això sigui així, també és cert que des d’una suposada esquerra que hauria de ser el PSOE gairebé no s’ha mogut fitxa durant tot aquest temps. És més, fins i tot en algun cas s’ha encoratjat o simpatitzat amb aquest tipus de comportaments.
L’estratègia política és un factor diferencial en la figura de Pedro Sánchez. Segurament per això sempre acaba sobreposant-se a circumstàncies que enterrarien políticament pràcticament a qualsevol. En la seva manera de fer hi ha molts cops d’efecte, maneres de desfer-se’n, i davant d’un gest com aquest últim podem pressuposar que hi havia certa voluntat d’aglutinar suports i, sobretot, de recordar qui són els adversaris polítics. A més, hi ha un altre factor a tenir en compte i que sovint abordem únicament de forma implícita: en Sánchez es produeix i es reitera la dinàmica del que, en termes de Sören Kierkegaard, podem anomenar com l’heroi tràgic: aquell que s’enfronta a una situació sol, que incompleix una norma o un costum darrere d’un benefici més gran, aquell que està disposat a sacrificar-se per tal de fer el que considera que és correcte, sigui o no el que se n’espera. Tot i que entenem què hi ha de problemàtic en l‘heroi tràgic, és a dir, tot i que se’ns fa saber per què l’heroi s’extralimita, empatitzem amb la seva transgressió, amb la seva excepció. El caràcter heroic ens atrau, per molt que comprenguem que no tothom pot ser heroi en tot moment.
Sigui com sigui, tant si hi ha en Pedro Sánchez algun tipus d’heroisme com si no n’hi ha, és fonamental en ell la seva resiliència (més que realment resistència), un valor molt en voga i que, malgrat tot allò discutible que inclou el mateix concepte, és una cosa certament valorada avui en dia. En aquest sentit, potser hauríem de començar a parlar més de Gat Sanxe, en comptes de Perro, o, si volem seguir amb els mems i viralitzant-lo, podríem cantar allò de “Pedro, Pedro, Pedro, Pedro, Pe”.
Catalunya Plural, 2024 
