A vegades, gairebé sense voler, arribes a un punt del passeig i acabes obsessionat, fins a sentir el desig d’esgotar-lo. Per sort, em passa amb certa freqüència, tot i així, l’espai del parc sense nom entre Petrarca, Pitàgores, Duero i Cartellà ha fet mèrits per a romandre a la meva memòria investigadora.
Cadascun dels seus dos segments té a la vegada múltiples divisions i possibilitats interpretatives. Aquesta vegada ens centrarem en el seu tram superior, abans a vessar d’indústries d’adobats; la seva desaparició entroncà amb dos fenòmens gairebé contemporanis: el procés de deslocalització/desindustrialització dels anys 80 i la proclamació de Barcelona com a seu olímpica pels Jocs d’estiu de 1992.
Dic tot això perquè aquesta part superior, compresa en essència per Petrarca i Duero, trigà a remodelar-se fins com és ara, sobretot per no haver ensorrat els vells enginys, liquidats o traslladats a la perifèria comtal, clau per obrir camí i tancar el cercle del parc innominat, per a nosaltres del torrent d’en Carabassa.
A una foto aèria de 1992 encara apreciem el tap al carrer del Duero, on podem tenir les millors vistes de l’entorn. El 1987 la Gaseta Municipal ens informa d’un pla de reforma interior per a Petrarca amb Duero amb la finalitat de generar una zona verda i l’obertura del darrer, havent de costejar-la els propietaris subrogats, cadascú de manera proporcional.
Per tant, tampoc cal ser gaire espavilat per a comprovar que eren els llogaters els finançadors de la majoria o de tot el projecte, si es vol un prodigi en la política econòmica de Pasqual Maragall i la seva mescla del públic i el privat.
No sé si aquesta proposta, repetida a d’altres números del BOE de la Casa Gran, prosperà; en realitat, no ho crec en absolut, encara menys un cop revisades les fotos aèries de la zona. La darrera abans de l’estat actual és de 1992, i encara hi llueix un bloqueig d’impressió perquè allò vell no volia donar pas a allò nou, des d’un punt de vista poètic. El més cru, el desgel del mur, es limita a un acord entre el Municipi i l’empresa Duerpe Tres SL per urbanitzar el carrer del Duero, de Pitàgores a Petrarca, el juny de 2001.
Aquesta història ens transporta a una altra relacionada per a determinar quan nasqué una preocupació per a cloure aquest absurd teló d’acer a la frontera entre Vilapicina i Horta, si bé a una nota del mes de març de 1931 trobem dades al·lucinants en tots els sentits.
Tinc fotografiat fins a l’extenuació un fantasma de la plaça Eivissa. Al costat de la placa actual s’intueix una altra que resa plaza del Mercado. Hauria de ponderar-se, doncs és patrimoni molt valuós. Aleshores, 1931, encara hi havia paradetes en aquesta carismàtica plaça. El firmant, amb inicials, plantejava una revolució des d’un seguit de pressupostos mínims enfocada a emplaçar el mercat a la plaça Bacardí, segons ell pertanyent a Vilapicina. El seu veïnatge amb Horta el feia el lloc ideal, afegint-se una altra raó de pes, doncs a partir de l’establiment per a albergar i vendre comestibles s’encetaria una ampliació a vàries vies, entre elles Duero, per a connectar millor aquest limbe gegantí amb, per exemple, el Carmel i passeig de Maragall.
Lo del mercat en un barri que no és exactament el teu ens transporta al present amb la polèmica per a imposar de manera temporal el mercat de l’Estrella de Gràcia als jardins del Baix Guinardó. Aquest barri té molts problemes sense resoldre i massa sordesa de l’administració, des de fa anys en molt bons termes amb l’Associació de veïns oficial. La seva passivitat ha comportat fins ara dues demandes de grups veïnals alternatius. El conflicte per l’església de travessera de Gràcia amb Bergnes de Les Cases, monopolitzat per la voluntat eclesiàstica, ha produït una demanda de l’Asociación de Amigos del Temple Parroquial del Espíritu Santo.
Pel tema del mercat hi ha un requeriment de l’Associació de Veïns Salvem el Parc dels Jardins del Baix Guinardó, mentre el Col.lectiu Autorganitzat Salvem el Guinardó, rotund i hiperactiu en la seva insistència en tancar l’hotel per a tòxic-dependents a 10 metres de l’escola Mas Casanovas, té els calerons recol·lectats des de la proximitat, ben preparats per si es necessiten més veus per a la causa.
Tornem al límit de Vilapicina amb Horta. Tota la teoria de l’opinant de 1931 anava plena de bons anhels. Lo del mercat a la plaça Bacardí era una mica bastant com el de l’Estrella als jardins del Baix Guinardó, un imperialisme de barri gran enfront el barri petit. Hagués destrossat una preciosa quadrícula d’una terra de ningú a nom d’Alexandre Bacardí, una barriada en sí, separadora de dues potències, una ascendent, l’altra contenta amb la seva supervivència i replec.
Si acostumes la mirada a trobar-te a Duero amb Petrarca és una festa multidireccional. Els ulls, al centre, s’imanten en una perspectiva on poden llegir-se tots els sediments de les vàries èpoques d’aquests alentorns, d’allò rural a la lletjor manifesta de Fabra i Puig, roba estesa, ocells als fanals i les fàbriques com a frontissa entre els dos hemistiquis del parc. Si guaites cap a la cruïlla exacta de Duero amb Petrarca sorgeix un encanteri envers la plaça de Bacardí, mentre si des d’aquest indret mires cap a amunt comprovaràs la impostura de Petrarca vers el passeig Maragall, tot i així amb molts elements parlant-nos del seu paper inaugural del carrer dedicat al poeta del Canzoniere, botxí de Folch amb eco fins a Dante Alighieri.
Duero cap a Pitàgores tampoc és menyspreable per com s’emmarca vers passeig de Maragall, però allò bell i remarcable és el parc. Encara sense bateig reconegut pels seus freqüentadors, és un racó fantàstic entre la seva funcionalitat i el seu aparador d’estímuls, de com descendeix sinuós Petrarca fins a tots els misteris a joc amb el verd, la pau i les persones.
Catalunya Plural, 2024 
