Fa molts anys que les campanyes electorals són quelcom que va més enllà d’un exercici de mobilització per demanar el vot ciutadà. De fet, les forces polítiques organitzen tota la seva operativa en funció de les aparicions en mitjans de comunicació, del tall que apareixerà al telenotícies o del tema que aquell dia volen col·locar a l’agenda. És ben comprensible, des de la seva perspectiva, perquè al cap i a la fi la batalla política es juga en un context de desinformació. Els mítings acaben convertint-se, per tant, en un exercici d’estètica, en una demostració de força on aquells que hi assisteixen només ho fan com a convençuts; el veritable indecís és a l’altra banda de la pantalla.
Aquesta campanya, però, incorpora nous elements. Si les campanyes del 2017 i 2021 van normalitzar l’ús de la videoconferència als mítings, a causa de l’exili forçós de Carles Puigdemont o Marta Rovira, enguany assistim a estratègies diverses. Esquerra Republicana, per la seva banda, ha apostat per mantenir algunes d’aquestes intervencions a distància als actes territorials i alhora viatjar a Ginebra per a realitzar un acte amb la seva secretària general i amb el diputat Ruben Wagensberg. Un escenari comprensible i equiparable al que havia fet, en altres moments, la candidatura de Junts.
I quina novetat presenta Junts? Conscients que les campanyes són un mer espectacle, la formació postconvergent ha decidit fer tots els mítings de campanya al mateix lloc. Us he de confessar que em sorprèn que aquesta circumstància no hagi rebut crítiques, perquè el candidat Puigdemont no només no es bellugarà per la Catalunya Nord, sinó que sempre parla al mateix espai: el Pavelló d’Argelers. Ja puc entendre que Junts vol comunicar, per enèsima vegada, la imminència del retorn de Puigdemont. Així ho han fet amb el seu cartell electoral i també amb l’argumentari que defensen. Tot i això, conforme avança la campanya tot apunta que el candidat juntaire no es mourà de l’exili fins que tingui garanties per tornar. Desafortunadament, això no té res a veure amb la investidura o amb el futur govern de la Generalitat; sinó amb el desplegament de la llei d’amnistia i amb la situació processal individual que tingui Carles Puigdemont. Aquest extrem representa tot un tabú a la comunicació d’aquesta força política.
Fum de campanya, per tant, a raó de míting diari. Mateixa ciutat, mateix espai. Us heu d’imaginar els principals membres del comitè de campanya amb hotel reservat fins l’endemà de les eleccions, així com tot l’equip de periodistes que cobreixen l’actualitat de Junts. Si ja té un punt de surrealista aquesta cobertura diària, l’absència d’un element contextual –nou espai, nous temes– converteix la campanya de Puigdemont en el dia de la marmota. El polític d’Amer bé podria protagonitzar-ne el remake de la famosa pel·lícula de 1993, ja que és 12 anys més jove que el seu protagonista, Bill Murray.
Del bucle d’Argelers viatgem també al bucle de La Moncloa. L’aplicació estricta del Manual de Resistència ha dut Pedro Sánchez a trolejar de nou tots els actors del panorama polític. En primer lloc, aquells que tenen la mirada posada als comicis catalans; però també a tota la resta. Aquest dilluns 29 ningú no ha respirat fins que en Pedro ha confirmat que no dimitiria. Que continuaria, aquest cop, amb més força. Una jugada tàctica ben similar a d’altres que hem vist per part seva, com la convocatòria electoral posterior a les eleccions municipals i autonòmiques. Els contraatacs del Pedro mai porten aparellades propostes, regulacions o temes de fons. Només són girs de guió, plot twists, cliffhangers, per retenir l’atenció en ell mateix mentre no es parlen de propostes polítiques o de temes de fons. Ni tampoc del cas Koldo, on sí sembla que hi ha gat amagat –a diferència de les notícies falses sobre Begoña Gómez–.
Salvador Illa, per la seva banda, deu estar ben content que la campanya electoral giri entorn de la paradinha de Sánchez, mentre Puigdemont subcontracta els debats a Josep Rull. Els únics actors que semblen insistir en qüestions de fons són, precisament, les forces d’esquerres. Esquerra Republicana ha posat sobre la taula dues propostes interessants que haurien d’interpel·lar tant a socialistes com a convergents. Per què Salvador Illa no dona suport a la proposta de finançament singular per a Catalunya? Comparteix Junts les vies jurídiques que va proposar Aragonès per a aconseguir fer un referèndum sobre la independència de Catalunya? Dues qüestions sensibles que obtenen respostes difuses. És més senzill promoure el debat estèril i el tacticisme a curt termini.
Els Comuns i la seva candidata, Jessica Albiach, miren de trobar el seu espai –amenaçats per la competència amb PSC, ERC i la CUP– oposant-se al Hard Rock però també mostrant múscul davant la ultradreta. En una línia similar es manifesta la CUP, que sembla haver despertat després d’una legislatura on ha jugat un paper força secundari. El seu rol per a construir majories independentistes ha quedat eclipsat per la seva manca de capacitat d’actuació com a actor parlamentari. Comuns i la CUP comparteixen aquesta aspiració de màxims que sovint tria l’immobilisme davant el gradualisme.
La campanya catalana, lluny de polititzar-se i aprofundir en la nova etapa que sembla obrir-se, s’ha estancat en un bucle sense fi. Aquest fet no ajudarà a resoldre l’escenari de múltiples pactes que s’obrirà el 13 de maig, ni tampoc a allunyar el fantasma d’una probable repetició electoral. Per construir majories no només cal sumar escons, sinó també parlar de projectes. I no sembla que Junts i el PSC hi estiguin massa disposats.
Catalunya Plural, 2024 
