Quan parlem de «Subúrbia» ens podem referir al concepte espaial, en aquest cas un barri residencial o urbanització, però també podríem parlar del mental o el polític, de l’estat d’aïllament i artificialitat en el que generacions senceres han viscut, i ho continuen fent.
Tots hem après a desitjar els Estats Units, el Ford T, el televisor, una caseta a les afores, un marit perfecte, una dona somrient i callada, nens —si pot ser la parelleta millor—, una feina avorrida però estable, una vida predictible, i uns amics amb els quals només compartim les mateixes circumstàncies vitals. Tot un món dibuixat sense traspassar les ratlles, un gran decorat que amaga una realitat que pot ser de tot, menys bonica. Potser tots som una mica com en Truman Burbank, protagonista d’El show de Truman quan se n’adona que només és un personatge col·locat dins d’un escenari a la voluntat dels altres, els espectadors.
Subúrbia és un mite del capitalisme industrial del segle XX. La perfecta separació de feina i sexe, dones que només poden desitjar cuidar a la família, quedar-se a casa, trobar satisfacció a través de la vida dels altres, dels nens i del marit; homes que només són màquines de produir i que han d’amagar qualsevol sentiment per suportar la vida en un sistema on s’imposa la llei del més fort. A Subúrbia, tot el que brilla està podrit, i rere els vestits lluents i ben planxats, i els nens ben pentinats i perfumats, només hi ha la profunda desesperació que causa la banalitat.
Exemples d’aquest desencantament del món són dones com la Cary Scott, del clàssic de Douglas Sirk, All That Heaven Allows interpretada per una meravellosa Jane Wyman, que mostra la insatisfacció d’una vídua d’un poble arquetípic de Nova Anglaterra, i de com recupera l’encís per la vida després d’enamorar-se perdudament d’un jardiner, més pobre i més jove, interpretat per Rock Hudson. La felicitat durarà ben poc: tota la comunitat desaprova que la Cary pugui escollir i es deixi endur pel seu desig. També tenim la Betty Draper, la dona de Don Draper a Mad Men, que, tot i encaixar amb el pacte social de l’època —fills, marit, ser una bona esposa— no aconseguirà satisfer-se amb res, decebent-se fins i tot de la seva relació turmentosa i poc honesta amb el seu marit. O la Carol, icona lèsbica creada per Patricia Highsmith —i revisitada pel director de cinema Todd Haynes—, que enmig d’un procés de divorci s’enamora d’una jove dependenta, amb qui es deixa endur per un desig que la societat de mitjans del segle XX no estava preparada per acceptar. Exemples a la nostra literatura també n’hi ha, des de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, Oculto sendero, escrit per Elena Fortún i basat en la seva pròpia vida, o les dones profundament insatisfetes que omplen les novel·les d’Esther Tusquets.
Subúrbia només és un altre nom per parlar de totes les dones insatisfetes, inadaptades i amb la por de ser marginades socialment pels seus desitjos vitals, romàntics i sexuals. Un esgotador segle XX que ens ha imposat un model de família i vida dominats per un silenci sota el qual només s’amagava el més horrible del no-res.
Catalunya Plural, 2024 
