Laure Vega (33) parla ràpid, tot i que a diferència de la immensa majoria dels polítics, ho fa de forma clara i directa. No defuig la pregunta, ni s’estalvia l’auto-crítica. A través de les seves paraules es manifesta un fort desig de transformació de la realitat, però els seus anàlisis es mantenen arrelats al moment present i a l’estudi de la correlació de forces. Vinculada a la CUP des de l’any 2010, Vega forma part de l’actual Secretariat Nacional de l’organització. Parlem amb ella a la seu del partit al Carrer Casp, a Barcelona.
En les eleccions generals del passat la CUP va perdre la representació del Congrés dels Diputats i poc després va iniciar un procés de reflexió, l’anomenat procés Garbí. Quins aprenentatges o canvis en les línies generals de l’organització han resultat d’aquest procés?
El procés encara no ha acabat, però sí que crec que és interessant que s’han posat sobre la taula coses que tenen molt a veure amb com s’ha llegit èticament la CUP a si mateixa. Per exemple pel que fa a la renovació dels mandats — i sense voler caure en la lògica de la professionalització de la política —, sí que hem valorat que s’han de poder allargar en alguns moments. També debatem sobre com entenem les institucions, el decalatge que hi ha entre el municipi i la Generalitat, etc. Crec que és un procés potent en el qual, exceptuant els pilars fonamentals es pugui discutir de tot, i fer-ho sense haver de demanar carnets. El procés Garbí és una resposta honesta a una baixada electoral, però no només això. Penso que resultarà en un canvi interessant per la CUP, la qual s’adaptarà al moment històric que vivim.
La possibilitat d’estirar més enllà d’un segon mandat sorgeix per una debilitat a l’hora de generar quadres notables dintre de la CUP? A què es deu aquest canvi d’opinió, si la decisió inicial venia justificada per la necessitat de mantenir un flux de regeneració constant que impedís aquesta “professionalització”?
Crec que es manté la idea que deia C.R. L James, de què “tots els cuiners poden governar”. Hi ha una maduració de la idea “entre tots, tot”, i això no vol dir que tothom hagi de fer totes les coses en tot moment. Llavors, no és un tema de no tenir quadres, perquè la CUP ha tingut la sort que quan va créixer des de la cosa local, moltes persones que s’hi van inscriure eren persones que d’alguna manera funcionaven al voltant de comunitats organitzades, sigui del PSUC, de les comunitats de veïns o del col·lectiu d’Escoltes. Crec que va més en aquesta línia i per realment aprofitar l’espai que tens quan ets a la institució.
La CUP sempre parla que ha de mantenir les dues potes del moviment i la institució, però això pot presentar potencials contradiccions teòriques. Com es resol el fet que el moviment precisament és el que ha de fer és empènyer la institució? Com es pot estar alhora en els dos llocs sense que el partit instrumentalitzi el moviment?
Segurament acceptant també que sempre haurà d’haver-hi una tensió. Hi ha una fragilitat en aquesta relació entre el moviment i la institució. Si la part institucional disciplina el moviment, el que passa és que després no té prou força quan necessita tensar més enllà dels límits establerts legalment. I viceversa, si tampoc no s’entén des del moviment fins on pot arribar un moment determinat dins la institució, i quines correlacions de forces necessites, la política pot simplement tornar-se decebedora. Crec que el que caldria és poder mantenir aquesta tensió d’una manera viva i més o menys conscient.
Si s’analitzen els resultats de la CUP per barri en les darreres eleccions al Parlament, s’observa un decalatge amb relació a un discurs de classe amb la correlació dels seus vots. Per exemple, la CUP va obtenir un 3,9% del total dels vots a Barcelona, però en barris populars com Marina del Prat Vermell, Baró de Viver, Trinitat Vella, els resultats de la CUP no arriben a l’1%. Què falla? Quina anàlisi es fa al respecte?
És un problema de la CUP i crec que és un problema de l’esquerra, però cadascú es fa càrrec d’allò que és seu. El gran problema d’aquests barris moltes vegades és també l’abstenció; i si hi ha algun partit d’esquerra (o que s’autosituï en l’eix esquerre) que ho capitalitzi és el PSC, que és qui té més vot popular. La CUP té una feina molt gran a fer que no té a veure tant en voler-ho capitalitzar en un moment determinat, sinó de fer feina específica en aquests barris. En saber com una organització que moltes vegades estèticament pot semblar molt diferenciada de tot això, sap formar-hi part, sap organitzar-se, i sap fer apostes específiques que vagin més enllà del fet d’apropar-s’hi quan hi ha vots. Crec que hem de ser molt autocrítics en això.
I la variable lingüística? Creu que és un factor explicatiu que pot determinar el vot per un costat o un altre, i explicar en part aquesta dificultat de penetrar en barris populars?
A l’àrea metropolitana sí que la determina. No tant la llengua, perquè en algun moment havia vist enquestes de com castellà parlants amb rendes baixes veien amb mals ulls que els polítics canviessin de llengua de forma interessada. Sinó també pel projecte. És a dir, no són zones que siguin intrínsecament independentistes. Han pogut formar part del procés en moments determinats, però no hi ha aquest enraigament. Igualment, penso que sí que hi ha una qüestió de classe, perquè per exemple a Figueres, exceptuant alguna elecció, la CUP no hi va poder entrar gaire.
Però no tinc les grans solucions. Crec que passen per molts canvis i no per una política de la revelació que digui “nosaltres som els únics que estem defensant els vostres interessos”, sinó per una construcció comunitària.
La CUP ha estat un acte clau a l’hora de facilitar els diversos governs de Junts i Esquerra. L’any 2016, 8 dels deu van votar a favor fent president a Puigdemont; l’any 2018 els quatre diputats de la CUP es van abstenir tot habilitant la presidència de Quim Torra, i tres quarts del mateix ha passat amb els vots afirmatius a Pere Aragonès, en l’últim dels governs. Veient aquesta seqüència, hi ha alguna raó per pensar que si es repeteixen uns resultats similars, la CUP no actuarà de la mateixa manera?
Jo crec que el programa de Junts per Catalunya no ens deixa cap mena de marge per considerar l’opció d’investir-los, perquè no s’assembla ni mínimament al partit que va aprovar una regulació dels lloguers, encara que fos a causa de la pressió popular. Amb ERC, però, sí que hi ha certes coincidències, tot i que hauria d’haver-hi alguns canvis. Per exemple, amb la idea de tenir una distribuïdora pública i amb la renda bàsica universal hi hem coincidit al Parlament.
També cal dir que estem entenent les eleccions d’una manera molt presidencialista i que els vots compten. Amb això vull dir que no és tan fàcil com que guanyi un o guanyi l’altre, perquè si al final hi ha coincidències programàtiques, els vots també han de poder computar.
Hi ha dues possibilitats més o menys plausibles segons les enquestes. Una és Junts-ERC-CUP, l’altra és PSC-ERC-Comuns i CUP. Podria arribar a ser, no? Per quina de les dues es decanta?
És que la segona crec que és poc viable. M’estranyaria ara mateix que ERC es pensés seriosament entrar en un govern liderat pel PSC, que tindria una posició de molta força.
…
Crec que aquí també hauríem de veure, perquè no poden jugar a altres llocs. ERC podria ser-hi amb el suport des de fora de Junts, o als Comuns els semblaria inacceptable? I perquè hauria de ser així, quan el PSC té un programa força coincident amb Junts, exceptuant àmbits tributaris com l’impost de successions? Perquè la CUP té dos eixos, el nacional i el social, i no els encara Junts però tampoc el PSC. També es pot donar un escenari on, si ningú vol discutir de què anirà la legislatura, la CUP decideixi que s’inhibeix de fer unes presidències que saben que un últim terme no acabaran anant enlloc. No ho sé perquè això s’acaba decidint més tard, però és una opinió personal.
Es parla sempre de mantenir aquest equilibri dels dos eixos de la CUP, però com a mínim si ens referim al suport parlamentari que s’ha anat efectuant en l’última dècada, sembla que ha primat més el nacional. Hipotèticament, es plantejarien entrar al govern aquesta vegada?
Si les propostes són en clau de desenvolupament social i s’assumissin algunes d’elles, la CUP podria entrar en el govern, perquè hi ha una necessitat urgent en aquest sentit. I responent a la reflexió que feia, aquestes necessitats són de caràcter marcadament social. La CUP no renuncia a l’eix nacional, però s’està prioritzant les condicions materials.
Com es pot garantir, des de Catalunya i dins de l’actual marc jurídic, el dret constitucional a l’habitatge? Quina és la proposta de la CUP?
La proposta de la CUP és comptabilitzar l’estoc de pisos, que no només són buits, molts tenen poc ús, i començar a agafar parts d’aquest estoc, a través de diferents eines legals. Primer, sí que plantegem que en el cas dels pisos buits dels fons voltor cal expropiar sense compensació, i que, per tant, s’ha d’insistir perquè legalment sigui així, perquè considerem que ja s’han pagat a través del rescat de la banca. Ara, mesures que ja hem plantejat en l’anterior legislatura entorn dels desnonaments penso que també és important i es podria fer demà mateix. Tres de cada quatre catalans estan en contra dels desnonaments en famílies.
Nosaltres creiem que s’hauria de legislar a Catalunya dient que no es volen executar desnonaments, amb una sèrie de requisits que van més enllà de la pobresa extrema que t’han d’acreditar els serveis socials, i desplaçar la “doctrina Trapero”. Els mossos no han d’efectuar aquests desnonaments. Igualment, hi ha eines per anar a recuperant aquests pisos a través de drets de compres i tanteig retràctil. També hem d’intentar que els habitatges es mantinguin com habitatges. El decret que el sindicat de llogateres va aconseguir impulsar, i que està pendent de ser aprovat per PSC o Junts — té mala pinta —, seria una via clara. Hem d’aconseguir parar la fuga d’habitatges cap a habitatges temporals i turístic, i començar a recuperar estoc. Això seria un pas.
No ha mencionat la construcció per part de la Generalitat d’un parc públic d’habitatge. Entenc que això també formaria part d’unes polítiques públiques necessàries en el camp de l’habitatge…?
Sí, en mesura. El que pensem és que ha de ser complementari, perquè, com deia, anar construint habitatge públic que després a l’habitatge privat… És a dir, que plantegem la construcció, però pensem que s’ha mirat bé quin estoc hi ha. Necessitem una constructora pública, que no cal necessàriament que sigui de propietat pública al 100%, però com a mínim que tingui una direcció pública que pugui rehabilitar i construir, però no en les quantitats que estava plantejant el BCE. Creiem que la construcció per la construcció després farà que hi hagi un excés d’oferta que donarà l’excusa perfecta per tornar a la roda de l’especulació.
Quina és la principal causa del decreixement del català? Hi ha com dues grans hipòtesis sobra la taula: ERC parla dels impactes de la globalització i de les plataformes digitals. Junts per Catalunya, per la seva banda, li dona un paper més important a la qüestió de l’estat i a l’opressió de la llengua en els centres educatius. Quina és la seva anàlisi?
N’hi ha dos, i en sumarem una tercera. Crec que evidentment hi ha un estat que, en general, ha entès tota diferència com un problema a l’hora de constituir-se com a estat nació. I llavors ha desenvolupat no només polítiques en contra d’això, sinó que també hi ha hagut un desprestigi molt gran a través de la burla, que, per cert, no ens passa només ens passa a nosaltres sinó a totes les nacions històriques, inclòs a Andalusia. La globalització és òbviament un factor, perquè si li passa a França amb el francès, com li ha de passar a Catalunya. Però crec que també hi ha hagut un cert desprestigi del català. És a dir, que el català havia sigut una llengua antifranquista i que s’entenia dins de l’espai progressista… o com a mi jo ho havia viscut així al Baix Llobregat.
Això és una cosa que s’ha perdut, com també s’ha perdut en gran part l’adhesió al projecte independentista. És a dir, quan la llengua o els projectes polítics deixen d’encarnar una sèrie de valors als quals et pots adherir, no tenen tant de sentit. I si esculls parlar català per una raó política, com pot ser el meu cas — o el de molta altra gent —, si aquestes raons es van perdent, això té un impacte.
Però llavors la causant d’aquesta falta de seducció i aquest viratge en la percepció de la raó d’utilitat del català, es fonamenta en l’increment d’aquest procés de nacionalització excloent de l’estat en vers el català?
No, crec que també més a veure amb el fet que els d’allò que s’anomenava catalanisme s’ha anat buidant. El PSC ha deixat de tenir un vessant catalanista com havia tingut històricament, i una part de l’esquerra sobiranista també s’ha apartat una mica d’aquest marc. Llavors ha quedat molt en mans de l’independentisme o d’alguna petita part que encara manté el dret a la determinació. No plantejo només la seducció, però crec que si entenem el català com un dret s’ha de disposar d’una legalitat clara. Els professors no poden no donar les classes en català perquè el que estan és faltant a un dret de l’estudiant. I no del catalanoparlant que li parlin en la seva llengua, sinó del castellà-parlant, d’aprendre’l. Un dret no es pot garantir si no hi ha les condicions materials.
Li plantejo un escenari… hipotètic. Estem al dia 13 de maig i la CUP ha obtingut majoria absoluta. Quines són les dues o tres mesures que s’han de fer demà?
La distribuïdora pública, l’habitatge — començant per la legalitat vigent però transcendint-la —, i la renda bàsica universal.
Per acabar: ERC està proposant la via legal del referèndum a través de l’aplicació de l’article 92 de la Constitució Espanyola? Quina és la proposta de la CUP? Opera el relat — en relació amb l’1 d’octubre — que “Ja hem votat” i que, per tant, no hi ha necessitat de realitzar un altre referèndum?
Sense qüestionar la legitimitat de l’1-O en el sentit d’un fet que va passar gràcies a la conjunció entre la institució i el moviment…no, la CUP no està amb “ja hem votat, hem guanyat” i per tal el que cal és la DUI des de fa força estona. Per altra banda, no creiem que sigui tan fàcil com que tu demanis un referèndum i te’l donin, però tampoc ho pensaríem tampoc de qualsevol altra cosa. No és un fetitxe.
El que pensem és que s’han de fer apostes per polítiques d’esquerres que donin resposta a la situació d’emergència perquè és la manera en què l’independentisme ha crescut. Mirant els números, l’independentisme no respon al 30% que és català-parlant a casa seva i que, per tant, es pot sentir seduït per una perspectiva emocional exclusivament, sinó que té a veure en un procés d’agregació que va més enllà com podria ser el 15M que, penso, tenen vasos comunicants. Creiem que hem de tornar a fer de la proposta independentista una bona proposta pel conjunt de la ciutadania i pel conjunt de l’esquerra. I que si el que es pretén és desobeir en algun moment, ha de ser per la banda social, a través de l’habitatge i de la redistribució. Ha d’haver-hi una pulsió social forta que ho batalli. Llavors, pot ser que hi hagi un referèndum acordat amb l’estat espanyol.
Visualitza aquí el Test de preguntes ràpides realitzat a cadascun dels candidats i candidates entrevistats.
Catalunya Plural, 2024 
