El dret de manifestació o de reunió, àmpliament reconegut per la majoria de les democràcies occidentals, se sol presentar en la seva formulació com a certament conflictiu o, si més no, paradoxal. Es reconeix que la ciutadania té el dret a protestar pel motiu que consideri. En aquest aspecte, ordenaments jurídics com el d’Espanya especifiquen que les reunions o les manifestacions que es vulguin convocar han de ser per raons organitzatives, sempre comunicades, però només poden ser prohibides per raons d’ordre públic. Altres ordenaments jurídics occidentals, com el dels EUA i molts altres països de la UE, s’assemblen força a l’espanyol pel que fa a aquest aspecte.
En aquest sentit, se sol considerar que aquest sistema és molt garantista, perquè permet que la ciutadania expressi el seu malestar amb facilitat. Però, què és l’ordre públic? O, siguem més específics, què vol dir alterar l’ordre públic?
Ordre públic és un terme d’ús comú en la terminologia política, però això no significa que sigui autoevident. Així, la RAE el defineix com a “Situació de funcionament normal de les institucions públiques i privades, en la qual les persones exerceixen pacíficament els seus drets i llibertats”. Per tant, l’ordre públic és l’assumpció que tot funciona com hauria de funcionar: la població treballant, l’administració responent, la circulació fluint, etc.
En principi, garantir l’ordre públic sembla una mica raonable però, hi ha ordre públic quan falla un únic element, quan comença a fallar-ne més d’un o quan fallen tots? Pot semblar una qüestió de detall, una mica tediós o rocambolesc, però val la pena aturar-se un moment a pensar-ho bé.
La definició d’ordre públic es mou enmig d’una ambigüitat que permetria assumir que el tall d’un carrer, l’erosió de determinat mobiliari, els piquets informatius o, fins i tot, l’excés de soroll en una manifestació poden suposar alteracions de l’ordre públic i, per per tant, hi hauria raons suficients per a prohibir una manifestació o una reunió.
D’aquesta manera, l’única garantia que té una manifestació de moure’s sempre en el marc d’allò que és permès és la seva innocuïtat. Per descomptat, no tota manifestació és sempre prohibida al mínim trencament d’algunes de les directrius que componen l’ordre públic, però un marge interpretatiu tan gran dóna potestat per fer-ho. Insistim: l’única manera d’eludir de manera fefaent la prohibició és la innocuïtat.
Per tant, si Biden diu que els manifestants tenen dret a protestar però no a crear el caos, semblante digui alguna cosa com: “podeu cridar sempre que no us escolti ningú, no heu de molestar”.
Per part seva, a Espanya, alguns membres destacats del PP carreguen contra les manifestacions, acampades i altres actes de protesta que s’estan produint en algunes universitats espanyoles. A dia d’avui aquests actes no estan essent gaire massius però, en tot cas, els seus membres rebutgen el caràcter polític d’aquests actes i el seu biaix “Anti-Israel” que tindria una arrel antisemita (i, com no, el seu suposat blanquejament o suport a Hamàs). Pel que fa a aquest últim punt, és més que discutible que sigui així (a dir veritat, hi ha poc a discutir: doncs és una falsedat enorme), però sí que hem de convenir en el caràcter polític de les protestes. Sí, les manifestacions en contra de la matança a Gaza tenen un caràcter polític, però és que podrien no tenir-ne? És una qüestió política la presumpta execució d’un genocidi. I és una qüestió política també resistir i oposar-se d’alguna manera per intentar evitar-ho.
Les manifestacions i altres actes de protesta per una situació com la que s’està vivint a Gaza tenen sentit, però el seu sentit no pot ser simplement manifestar indignació o discrepància. No es reivindica en aquest cas el dret de rebequeria o la necessitat de tenir una vàlvula d’escapament per expressar enuig, es busca que aquests actes puguin tenir algun impacte, que canviïn les coses.
Especialment en cas que té a veure amb els EUA, país amb el qual Israel ha de comptar sí o sí per raons públicament conegudes però que aquí no detallaré, les protestes són fonamentals. Ho van ser per la Guerra del Vietnam, ho han estat en molts altres casos. Per descomptat, no es tracta de fer una crida a la violència. Però tampoc a la innocuïtat. Les protestes han de molestar, perquè molt més molest i dolorós és suportar una massacre de les dimensions del que s’està vivint als territoris palestins.
I sí, senyor Biden, ningú té dret a crear el caos (encara que tècnicament el caos seria una absència d’ordre, i no una cosa que es cregui). Però tampoc ningú té dret a un abús il·limitat de la força. I hi ha qui sembla que no ho ha entès.
Catalunya Plural, 2024 
