S’és d’esquerres — o de dretes —, perquè algú se situa a l’esquerra o a la dreta d’algú altre. Segons el CIS, Catalunya és la segona comunitat autònoma de l’estat després del País Basc (sempre després del País Basc), on els ciutadans se senten més d’esquerres. Així es defineix un 56% de la població. Els motius pels quals això és així són profunds i inabordables, com a mínim per a aquest article.
Però la qüestió és que més de la meitat de la població diu sentir-se d’esquerres. El Partit Socialista es diu d’esquerres, i inclús Junts per Catalunya ha arribat a flirtejar amb aquesta idea. La gent que se sent d’esquerres ho diu als quatre vents, perquè entén que ser-ho (o que dir-ho) entronca amb la moral majoritària de la resta de ciutadans. En canvi, aquelles persones que se senten de dretes — perquè pensen de manera contrària a aquells que diuen sentir-se d’esquerres — se n’amaguen i cerquen etiquetes alternatives: liberals, conservadors, liberal-conservadors, socioliberals i bons gestors. Tots són eufemismes d’una dreta que no s’atreveix a reivindicar-se com a tal.
Les etiquetes ideològiques tenen una utilitat i un perill. La utilitat és que permet externalitzar l’opinió pròpia, i això és necessari fins a un cert punt ja que ningú pot estar absolutament informat de tot tota l’estona. És, de fet, materialment impossible. Ningú es llegirà tots els programes electorals en profunditat, ni els compararà punt per punt. Les etiquetes serveixen per delegar la responsabilitat sobre el coneixement concret d’una cosa determinada, i si bé això pot sonar mandrós o irresponsable, és l’única manera d’operar (en la vida) sense embogir. El problema, en tot cas, és no ser-ne conscient.
I és amb aquest no-ser-ne-conscient amb els que els partits troben un marge de maniobra per a confondre i difondre’l a el seu missatge través de diferents mètodes. Un d’ells, per exemple, és el de l’ambigüitat determinada que practica Junts per Catalunya, explícit en la frase de Josep Rull (Junts per Catalunya): “el Hard Rock acollirà un turisme de valor afegit”.
El Hard Rock si situa en l’imaginari polític de la dreta, a l’estar associat amb l’especulació mobiliària i l’autisme respecte del canvi climàtic. Però el concepte de valor afegir dilueix els dos valors inherents al Hard Rock, fent-lo més digerible per una població — la catalana —, que es considera majoritàriament d’esquerres.
Tres quarts del mateix amb l’ampliació de l’aeroport de Barcelona: més asfalt, més contaminació, i més turisme. Aquesta tríada representa valors antagonistes a aquella persona que es diu i se sent d’esquerres. Però de la boca de Salvador Illa, candidat del PSC, no en surten aquestes paraules, sinó que l’aeroport crearà molts “llocs de treball”. Hi ha pocs conceptes més carregats ideològicament que la idea de treball, tradicionalment vinculat a la demanda tradicional dels sindicats majoritaris d’aconseguir el “pleno empleo”. És una idea que està caducant, però que encara funciona dins de l’imaginari d’esquerres d’una gran part de la població.
Però així i tot hi ha preguntes que determinen la ideologia més que d’altres, que no permeten al polític llançar bombes de fum ni distreure amb trucs (més o menys elaborats) dels prestidigitadors de la retòrica, perquè hi ha una pregunta que no accepta la mentida, ni el fum, ni la màgia. És la següent: què s’ha de fer amb l’impost de successions? En ser un impost purament redistributiu vinculat amb la propietat de l’habitatge, estar a favor de la seva existència (i d’apujar-lo) és un senyal que fixarà el partit a l’esquerra… D’aquells que estan més a la dreta. I el camí invers, és clar, portarà inevitablement a la dreta.
Això és el que hem intentat en el següent test: facilitar la vida al votant a través d’una serie de preguntes on els candidats de PSC, ERC, CUP i Comuns hagin de posicionar-se en algunes qüestions. Podria ser útil de cara diumenge.
Catalunya Plural, 2024 
