Des del 1956, el Festival de la Cançó d’Eurovisió o, simplement, Eurovisió, s’està celebrant de manera ininterrompuda. És el concurs televisiu més longeu del món i la idea darrere de la seva creació era la de generar unitat i cohesionar els llaços entre els països europeus després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, de l’Europa Occidental en el context de la Guerra Freda i la lluita de blocs entre Occident i la URSS. Perdó, potser m’he excedit: segurament tot això no hi tingui res a veure, de vegades se m’oblida que Eurovisió és un certamen “apolític”.
No obstant, fem un esforç. Suposem per un moment que la política sí que hi té alguna cosa a veure amb Eurovisió. Ho sé, és una ficció molt especulativa però, insisteixo: fem un esforç. En aquest cas, si el naixement del certamen tingués alguna cosa a veure amb la situació política d’Europa a mitjans del segle XX, tindria certa lògica pensar que, encara que el criteri musical pogués tenir algun pes a l’hora de puntuar els diferents participants, aquest no seria sinó un criteri més i, probablement, un criteri secundari. Per què? Per la senzilla raó que les situacions i els esdeveniments polítics, les simpaties o, directament, les aliances polítiques entre països estarien influint massa en les votacions i, d’aquesta manera, afectarien substancialment l’esdevenir de cada edició del concurs.
Però el Mur de Berlín va caure, l’URSS va col·lapsar i Francis Fukuyama ens va dir que la història ja s’havia acabat: mai més hi hauria blocs, tots estàvem ja al mateix vaixell. Certament, per ser un autor a les antípodes del que representava el moviment hippie, gairebé semblava que podria haver dit allò que a partir d’ara seríem “ciutadans d’un lloc anomenat món”.
Tot i això, i seguint l’estrany pensament hipotètic segons el qual Eurovisió tindria alguna cosa a veure amb la política, el fet que les causes polítiques originals que donaven sentit al concurs s’esvaïssin no havia de suposar que aquestes no poguessin ser reemplaçades per altres causes. Al capdavall, molt abans del col·lapse de l’URSS ja hi havia motivacions polítiques secundàries i regionals que determinaven el signe del vot en molts casos.
En qualsevol cas, parlem de 68 anys d’història i l’article no pot ser molt extens, així que passem ràpid a un altre moment clau. Anem a l’any 2022. El 24 de febrer d’aquell any Rússia va començar una operació especial a Ucraïna que, fet i fet, significava una invasió terrestre. Aquest fet va marcar l’inici d‟un conflicte que encara es manté vigent i que des de l’inici va desencadenar un rebuig important per part de la majoria de les potències occidentals cap a l’acció bel·ligerant de Rússia. Per aquesta raó, Rússia va ser vetada en la seva participació al festival d’Eurovisió de 2022. Per cert, Ucraïna va guanyar aquella edició (suposem que per mèrits propis, és clar).
I així arribem al 2024. En aquesta edició del festival, l’organització es veu obligada a pronunciar-se respecte a la participació d’Israel. Això passa així perquè hi ha un murmuri important al voltant d’aquesta edició. Des de l’atemptat del 7 d’octubre del 2023 en terres israelianes, la repressió del govern de Tel Aviv contra Gaza (i, de manera més indirecta, Cisjordània) ha estat brutal. És difícil poder dir que merament s’està combatent un grup terrorista quan tens una quantiosa població civil tan exposada i essent massacrada en números que espanten propis i estranys. Així doncs, i tenint en compte precedents recents com el de Rússia l’any 2022, el murmuri en qüestió clama pel vet de l’organització del festival a Israel. Però Eurovisió es pronuncia sobre això: aquest no és un certamen polític.
Sí, tenint en compte els precedents, crec que ha quedat clar que el Festival europeu de la Cançó està lluny de ser un certamen polític. De fet, la presumpta execució d’un genocici hauríem de considerar que tampoc no és motiu de vet: és tan avorrida la política internacional…
Però seguim amb l’exercici especulatiu que he proposat. Continuem suposant que la política té alguna cosa a veure amb Eurovisió. Imaginem que no és casualitat la fustigació cap a les banderes o cap a qualsevol mostra de suport a la causa palestina (que a vegades amb prou feines és simplement el rebuig al massacrament), que les declaracions “patriòtiques” de la representant d’Israel a Eurovisió tenen algun contingut o intencionalitat política, o que l’intent de guanyar el televot (pagament inclòs) de forma organitzada, com amb més països millor, per part d’Israel no és casualitat. Insisteixo, suposem que tot això té alguna cosa a veure, encara que sigui remotament, amb la política.
És més, suposem que Eurovisió no és només un Festival de la Cançó. O fins i tot: suposem que aquesta edició 2024 no hauríem de parlar d’Eurovisió sinó d’Euroabjecció. O de vergonya absoluta. Però és clar, tot això és només una suposició. Com si la política hagués tingut alguna cosa a veure alguna vegada amb aquest concurs…
Catalunya Plural, 2024 
