Una de les meves obsessions més típiques és la de delimitar bé les fronteres dels llocs. Durant la sèrie dedicada a Vilapicina, com abans amb La Jota, he insistit molt a com aquest territori, ple d’identitat pròpia, pertany a Nou Barris per un caprici dels vuitanta molt Conferència de Berlin de 1885 i el seu repartiment d’Àfrica a base de línies poc conseqüents.
Les diferències entre zones poden percebre’s amb relativa facilitat des de l’observació de carrers i edificis, també vàlids per a captar perversions, anòmales, gairebé sempre perpetrades per constructors i urbanistes sense respecte pel passat, víctima del seu afany de lucrar-se sense miraments.
Vilapicina té la sort, malgrat tots els obstacles no només estètics sorgits a partir de la segona meitat del segle XX, de gaudir d’una morfologia molt nítida malgrat les alteracions. El problema no emergeix tant del cantó Maragall, sino de la banda envers Fabra i Puig, on, més o menys des de la riera d’Horta/Cartellà, apreciem com la uniformitat destaca per la seva absència enmig d’una batalla silent i mai conclosa.
Es tracta de l’establerta pels distints sediments urbans. M’agrada molt deixar enrere la riera d’Horta i pujar per Petrarca cap a Fabra i Puig. Totes les finques tenen un aire als seixanta o principi dels setenta. La senda, encara producte de l’herència agrícola i les proverbials aigües, pren una altra forma mentre augmenten els percentatges orogràfics.
A la cruïlla amb Espiell és magnífic mirar als quatre punts cardinals. El carrer acaba de manera abrupta per culpa de l’horrible avinguda hegemònica, mentre a l’altra punta encara podem divisar la lògica prèvia de tots aquests metres que foren la continuació del carrer de Vilapicina per a arribar al poble d’Horta.
Fa poc més de mig segle es decretà des dels despatxos assassinar el petit món antic d’aquests alentorns per a consumar l’extensió de Fabra i Puig. El més peculiar de l’operació és evident a molts punts del seu recorregut. En aquest tram proper a Horta, a més de gairebé plorar per la lletjor dels blocs d’aquesta ampla autopista emparada per Porcioles, no sobta gaire la inconseqüència de treure partit a desnivells tan bestials mitjançant una sèrie d’escales més aviat indecents, sobretot les de l’accés al més gran despropòsit de tots: el barri del Turó de la Peira.
Aquest turó, un dels set de la capital catalana, és ple de simbologies. Una d’elles consisteix a com sí és un topall natural entre districtes. Després del seu cim, sempre des de la nostra posició, es troba l’únic polígon íntegre de cases barates comtal, el de Can Peguera, amb una renda per càpita baixíssima, preservat d’hipotètiques piquetes i antípoda d’allò perpetrat entre 1953 i 1961 per l’empresari Román Sanahuja Bosch, paroxisme de com el Franquisme no tingué cap tipus de contemplacions a l’hora de donar vivenda en pèssimes condicions a milers de ciutadans de classe humil.
La comparació entre ambdues iniciatives és escandalosa malgrat compartir més d’un paràmetre. El polígon de 1929 neix de la urgència per a donar mínima solució a l’allau migratori durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, època d’enorme boom edilici. Tot i així, el més interessant és que el conjunt encara era de cases de planta o com a molt planta i pis. La seva estuctura configura un poble humà on encara avui en dia existeix una singularitat quotidiana, molt més de treure la cadira al carrer, doncs la majoria de pisos no pateixen gairebé afectacions pels vehicles de dues i quatre rodes.
El colofó a l’urbanitzar Can Peguera fou convertir el turó de la Peira en parc públic l’any 1936, pocs mesos abans de la Guerra. El conflicte suposà una lleu treva, fins a l’estrepitosa irrupció de Román Sanahuja Bosch, el darrer cognom per a distingir-lo dels seus hereus.
El personatge, que ens durà de corcoll durant més d’una entrega de les Barcelones, veié la llum a Vila-Sana, a prop de Mollerussa, el 1907 i morí noranta anys més tard a Valldoreix. D’una localitat a l’altra hi ha tota una història. La seva sol cimentar-se, mai més dit, mitjançant una traumàtica orfandat, forja d’un caràcter amb talent per a les obres fins a ser un dels majors promotors immobiliaris després de la victòria franquista.
Desconec l’origen de la seva fortuna, amb certa pudor a tota aquella fètida incertesa dels anys quaranta. El cas es que amb el debut del següent decenni degué llegir bé la situació. Totes les proximitats a Fabra i Puig eren en plena ebulició. El barri del Congrés Eucarístic era una punta de llança més sòlida encara per l’espantós poligón de Torre Llobeta. Encara hi havia molts cinquanta per a fer i a més d’una ment la liquidació de l’univers rural a la cruïlla de Virrei Amat era quelcom molt desitjable.
El gran beneficiat fou Román Sanahuja Bosch, qui s’adjudicà, de manera força irregular, la panacea de crear del no res un monstre de gairebé cinc-mil vivendes i vint-i-cinc mil habitants a una urbanització projectada per Josep Canela Tomàs, qui la ultimà en temps record gràcies al miracle propiciat per Ciments Molins, pionera la introducció nacional del ciment aluminós, més car, si be de rapidíssim eixugat per a aquesta suma de pantalles, doncs un altre tarannà de la Peira és el seu ser tap de taps, invisible des de Fabra i Puig, estratificat al seu teixit interior per a negar la vegetació.
Qui passegi per aquesta barriada, amb més d’un terç de nadius d’origen migrant, podrà fixar-se a un munt de minúcies. Camino i gaudeixo amb les angulacions que m’ofereix la ruta, doncs al cap i a la fi l’arquitectura del primer franquisme, amb rèmores fins als seixanta, mai m’ha desagradat i defenso vivament la seva divulgació per a copsar millor les etapes barcelonines. Les seves nues façanes i bicolors saben traçar bé una bellesa molt modesta i a priori no ens ofega la totalitat, més tard insultant a un racó molt específic amb vistes al Carmel.
El problema de tot aquest eixam és la qualitat constructiva. El malson, ben intuït per molts veïns, només havia d’explotar. Ho feu l’11 de novembre de 1990 i allibera una caixa de trons preolímpica mai resolta del tot perquè determinats debats poden realitzar-se només alguna estona i en sordina.
Catalunya Plural, 2024 
