Aquests dies, veient el sainet que han organitzat l’Ajuntament de Barcelona i Louis Vuitton al Park Güell, he pensat en el grandiós petit llibre de la periodista i escriptora barcelonina Anna Pacheco (o potser millor santandreuenca). Al llibre, les persones precàries que sostenen el luxe dels grans hotels de la ciutat han d’entrar per un passadís de servei i usar el muntacàrregues, sobretot que no se’ls vegi. Al Park Güell aquests dies, els veïns i veïnes tampoc hi som benvinguts. Barcelona torna a estar en venda i ningú ens n’havia avisat als figurants. Al millor postor, i aquesta subhasta l’ha guanyat Louis Vuitton.
No és difícil que guanyi qualsevol subhasta si el criteri per utilitzar i extreure benefici de la ciutat és l’econòmic. Louis Vuitton és propietat de Bernard Arnault, l’home més ric del món. El preu final d’adquisició de la ciutat no el coneixem, però el cost sí: massa alt per una ciutat ja massa saturada de visitants i que pateix per preservar la vida quotidiana dels veïns i veïnes. Davant la disjuntiva entre un parc de gaudi, de convivència i de trobada i un parc exclusiu, tancat i mercantilitzat, el govern municipal ha escollit la segona opció. I a sobre, s’han carregat una escala monumental i sembla que les ungles del famosíssim i fotografiadíssim drac!
Louis Vuitton es converteix en el soci empresarial de la Copa Amèrica que se celebrarà enguany a Barcelona i que, lluny de la pretesa semblança amb els Jocs Olímpics del ‘92, de moment la ciutadania no només se sent llunyana sinó que a més a més en patim les conseqüències. Ni olimpíada cultural, ni fervor popular, de moment malvendre la ciutat i expulsar-ne els veïns i veïnes.
El Park Güell és un pulmó verd d’una ciutat que en va molt mancada. És també una de les joies patrimonials públiques més importants de la ciutat, juntament amb el Palau Güell són els únics monuments gaudinians que són patrimoni de la humanitat i de titularitat pública a Barcelona. És un espai de gaudi i de relació entre els barris de l’entorn: la Salut, Vallcarca i els Penitents, el Coll, Can Baró i el Carmel, tots amb una orografia molt complicada que el parc ajuda a relligar. És un espai educatiu (com ho haurien de ser tots els de la ciutat) donada la ubicació dins el propi parc o a tocar de les escoles Baldiri Reixac, Reina Elisenda, Montseny o Turó del Cargol. És un espai esportiu de primer ordre, no només per l’espai natural obert sinó per l’existència de les instal·lacions esportives de la Cultural Deportiva Carmelo o el Club Natació Catalunya. I és també un dels reclams turístics més rellevants de la ciutat, amb les derivades que això suposa en la mobilitat, accessibilitat, desertització comercial i la gentrificació dels barris de l’entorn.
Hi ha molts motius per preservar el Park Güell, però davant de tots aquests motius, el govern Collboni ens ofereix un tancament i privatització del Park Güell per a l’ús exclusiu de Louis Vuitton que poc o gens de positiu aporta als barris i al veïnat de l’entorn. Un tancament sense cap explicació, més enllà d’un suposat interès públic que ningú, més enllà de les 10 persones que conformen el govern municipal, ha pogut copsar.
Podria dir-se, com defensa l’economista Albert Recio, que “el partit que actualment governa la ciutat és addicte als esdeveniments espectaculars. I com en tota addició, sembla que cada cop necessiten una dosi major per quedar satisfets”. És cert, entre els Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum de les Cultures van passar 12 anys. Només en el que queda d’any veurem monoplaces de Fórmula 1 cremant pneumàtic i combustible fòssil pel Passeig de Gràcia i tindrem a casa una Copa Amèrica que ens farà fora del Park Güell, de moment, i ja veurem si del litoral barceloní que tant va costar fer-nos nostre.
I no és només la privatització i la destrossa del patrimoni d’aquells qui no tenim patrimoni privat, del patrimoni comú, és que a més a més ens posa davant del mirall de les relacions que té aquest govern amb els poderosos i les que té amb el veïnat. Què es permet als veïns i veïnes del barri en comparació amb el que es permet a l’home més ric del món que ve a fer una desfilada de moda?
Llegia fa uns dies a la Cesca de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri de la Salut que no els havien autoritzat una activitat de petanca al Park en el marc de la Festa Major per “l’erosió” a l’espai protegit. És evident que si la petanca erosiona i una desfilada de moda amb una carpa gegant i un muntatge espectacular amb paviments artificials no, és només per qui realitza l’activitat. Poderós cavaller és el diner… no?
Quin interès públic justifica empitjorar una mobilitat veïnal ja molt malmesa per la pròpia dinàmica turística de l’entorn?
Quin interès públic justifica confinar les escoles de l’entorn del Park, sobretot la Baldiri Reixac que es troba dins del propi recinte? Algú ha preguntat a l’escola i la comunitat educativa si tenien activitats educatives extraescolars (esportives, culturals, científiques…) el dia 23 de maig a partir de les 18 hores de la tarda abans de restringir-los l’accés a aquest “palau del poble” que hauria de ser l’escola?
Com explicarem als infants, ciutadans i ciutadanes de ple dret, a qui es prohibeix anar en bicicleta per la zona protegida (article 3.13 del reglament del Park Güell) per evitar l’erosió que s’ha permès trencar escales monumentals per fer una efímera desfilada de moda d’uns senyors que no tenen res a veure amb el seu parc, el dels infants?
Com es justifica que en un espai que prohibeix “pujar als elements patrimonials i recolzar-se en ells” (article 3.11 del reglament del Park Güell) o “tota activitat que impliqui un deteriorament dels elements monumentals” (article 3.16) s’hi hagi permès aquesta aberració? Tinc la sensació que, on s’ha recolzat Bernard Arnault és als nostres morros.
Calen explicacions públiques i transparència, hem de saber quines han estat les condicions d’aquest acord que privatitza, erosiona i malmet el Park Güell per poder-hi fer una activitat de dubtós retorn social i públic. Calen explicacions, sobretot perquè l’erosió física del parc no acabi degenerant en erosió de la confiança en la institució municipal.
Cal tornar a convocar l’espai de governança compartida del Park Güell, el Grup d’Impuls i Seguiment del Pla Estratègic. Un pla estratègic que està pendent de revisió, avaluació i proposta de nou pla pels propers anys. Un grup de treball veïnal que no ha tingut cap convocatòria recent. Un pla i un grup que de ben segur no preveien ni haguessin permès malvendre el Park a l’home més ric del món per un grapat de monedes que, a més a més, no sabem quantes són.
Cal que les trobades a Park Güell, pujar-hi en família, fer-hi activitat amb l’esplai, no siguin només a la memòria sinó al present. Cal que el govern treballi en aquesta línia i no en la contrària. Fa 2 anys vam celebrar el centenari del Park Güell com a parc públic municipal i enguany veiem com, de moment uns dies, deixarà de ser-ho. Entre Vuitton i veïnat, cal que guanyi el veïnat.
Catalunya Plural, 2024 
