La resposta es pot trobar en una de les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), l’organització encarregada de les investigacions sociològiques de la Generalitat, que fa gairebé una dècada que pregunta als catalans per la independència. Aquests estudis periòdics evidencien un retrocés progressiu de l’independentisme des de l’octubre del 2017, quan es va celebrar el convuls referèndum de l’1-O. Aleshores, els partidaris de sortir d’Espanya s’imposaven per cinc punts (49% a 44%). Ara, els que rebutgen la secessió són majoria (51%) i superen en 10 punts els independentistes (41%). Aquestes dades coincideixen més o menys en el temps amb els resultats de les diferents eleccions celebrades aquests mateixos anys, l’última de les quals, la recent del 12-M, ha deixat els partits secessionistes sense la majoria absoluta del Parlament.
L’independentisme ha baixat a totes les franges d’edat, al llarg d’aquests anys, a excepció de la dels més grans de 65 anys, on el suport a la independència ha passat del 36% al 42%. Potser perquè han fet 65 anys més persones partidàries de la independència que no pas les que han mort, en edats més avançades. La franja d’edat en què ha caigut més el separatisme és a la de 18 a 24 anys. El 2015, el 53% donava suport a la secessió. Ara, només el 39%. La franja d’edat que es mostra més partidària de la independència és entre els 55 i els 65 anys (44%).
L’origen familiar dels enquestats és la variable que prediu millor el seu independentisme. Entre els catalans amb els dos progenitors nascuts a Catalunya, els que volen la independència són el doble dels que la rebutgen (65% contra 28%). El separatisme és defensat pel 48% dels nascuts a Catalunya amb un sol progenitor nascut a Catalunya. Per contra, entre aquells amb els dos pares vinguts de fora de Catalunya, el rebuig a la separació guanya dos a un. Així mateix, en el grup de ciutadans que van néixer en una altra comunitat autònoma o en un altre país, el suport a la secessió cau al 19% i al 24%, respectivament.
Actualment, els nascuts a Catalunya amb dos pares nascuts al mateix territori són el 33%, mentre que els estrangers representen el 8% del total dels enquestats pel CEO i que, per tant, tenen dret a vot.
L’últim cens, tancat l’1 de gener del 2023, assenyala que a Catalunya hi ha 1.361.981 persones estrangeres, que representen el 17,2% de la població, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). La xifra inclou, per descomptat, menors d’edat i persones sense dret a vot per no tenir la nacionalitat espanyola. Des de l’any 2000, quan la població estrangera a Catalunya representava el 2,9% del total, ha crescut en més d’1,1 milions de persones. Un augment que ha esdevingut un potent motor demogràfic davant la caiguda de la fecunditat i el creixent envelliment de la població autòctona. El paisanatge de Catalunya, sobretot en 46 poblacions on els estrangers superen el 25% del cens, ha canviat de forma espectacular. Amb els anys, si aquesta tendència demogràfica creixent continua i la majoria dels fills dels no nascuts a Catalunya no canvien d’opinió sobre la independència, la gradual nacionalització dels estrangers i la conseqüent possibilitat que puguin votar al lloc on viuen, treballen i paguen impostos farà també disminuir el percentatge de catalans partidaris de la independència.
Pocs analistes posen encara en dubte que el famós Procés està liquidat. També n’hi ha pocs que no reconeguin que, malgrat els últims resultats electorals, les ànsies sobiranistes d’un ampli sector de la població no han desaparegut. Però els dirigents nacionalistes que insisteixen tant a controlar la gestió de la migració o, en alguns casos, com els xenòfobs d’Aliança Catalana, a expulsar o obstaculitzar l’arrelament d’estrangers són conscients que, en els propers lustres, la demografia difícilment amnistiarà l’independentisme. Un desafiament que pot engendrar monstres.
Catalunya Plural, 2024 
