Continuem sense tenir ni idea de si anirem, o no, a unes noves eleccions. La situació és similar a la de fa una setmana: tot depèn d’ERC, i ERC no sap el que vol perquè es troba immers en una batalla interna per a decidir què volen ser en el futur. Alhora, la decisió que han de prendre és la decisió de sempre, el ser o no ser dels republicans. Han de decidir si s’abracen a Junts per Catalunya o si els intenten combatre. És a dir, han de decidir si aposten per incidir en la diferència ideològica que els separa en matèria econòmica i social, o si els intenten “guanyar” abraçant-los i emprenen conjuntament un nou procés 2.0.
D’alguna manera, el Partit Socialista de Catalunya s’entesta a posar-hi les coses fàcils als republicans. L’obsessió socialista de ser el gran partit de “centre” de Catalunya a la manera de l’antiga CiU fa que cada vegada hi hagi més espai buit al centreesquerra dels socialistes. Mentre Pedro Sánchez canta la Internacional en els mítings de campanya, el PSC es va aliar amb VOX, el PP i Junts per Catalunya per tombar la proposta de regulació dels preus dels lloguers de temporada. Una llei complementària a la històrica llei de regulació dels lloguers que anava dirigida a tapar la sagnia que està patint el mercat, que des de l’aplicació d’aquesta llei un terç dels pisos han anat a parar al lloguer de temporada. Era ben lògic que això passés, perquè els lloguers de temporada no els hi afecta el topall de preus, i perquè al capital no li interessa res més que els seus propis rendiments (i aquests es mesuren en euros).
A diferència dels seus companys a la dreta, que hi van votar en contra, els socialistes van contribuir a tombar la proposta mitjançant una abstenció còmplice. Es distingien així, de forma cosmètica, a les forces de dretes que Illa ha criticat tant. Però això no vol dir que l’estratègia socialista no sigui coherent. Amb una esquerra adormissada, els socialistes han de mantenir tots aquells vots de Ciutadans que han anat acumulant en els darrers anys com a partit “constitucionalista” i els vots no-independentistes de l’antiga CiU. Gent com Ramón Espadaler contribueix a complir aquesta funció.
El projecte de les elits de Barcelona implica convertir-se en la gran ciutat de les classes mitjanes-altes propietàries del país. Ho va dir ja fa un temps el candidat de l’alcaldia del Partit Popular Josep Bou i no anava mal encaminat. Si la tendència continua així a Barcelona, d’aquí a uns anys, només hi podrà viure qui ha heretat un habitatge (o dos, o cinquanta). La resta seran pisos turístics al servei de l’economia dels macroesdeveniments. Els socialistes volen ocupar aquest espai — tradicionalment convergent —que li balla l’aigua a l’empresariat del país; però per fer-ho sense perdre molts vots del cinturó roig, ho han de fer de manera silenciosa, sense escarafalls. Per exemple, amb una abstenció “constructiva”.
I mentre la diputació permanent del Parlament de Catalunya feia caure una llei pensada per a protegir la majoria precària respecte de la minoria propietària (nacional i transnacional), els mossos d’esquadra carregaven contra els veïns de la ciutat que es manifestaven davant del Parc Güell denunciant l’ús privat d’aquest per a realitzar una passarel·la de Louis Vuitton. Uns dies abans, una de les escalinates del Parc (Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1984) havia estat malmesa durant el muntatge de la passarel·la. El valor simbòlic de tot plegat és tan fort que no calen gaires metàfores. En l’era del socialisme Louis Vuitton, les coses funcionen d’aquesta manera.
Catalunya Plural, 2024 
