L’amnistia és producte d’una particularíssima correlació de forces al Congrés de Diputats que va sorgir dels resultats de les eleccions del 23 de juny l’any passat. El mateix Pedro Sánchez que afirmava poc abans de les eleccions que “Este gobierno no va aprovar nunca la amnistia, porqué desde luego no entra ni en la legislación ni en la constitución espanyola”, posava el fre de mà i feia un gir de 180 graus al seu discurs en veure que, o passava pel tub i aprovava l’amnistia, o es quedava sense els vots de Junts per Catalunya necessaris per a continuar habitant a la Moncloa.
La vida dona moltes voltes, però la de Sánchez ho fa a un ritme tan vertiginós que mareja a tothom que té al seu voltant. Tot i que ell, situat al bell mig de l’huracà, es manté dempeus, intacte. Per evitar qualsevol dany afegit, però, el president d’Espanya s’ha absentat del debat parlamentari previ i només ha aparegut en el moment de la votació. Però L’amnistia no s’entén només des de la lògica instrumental dels partits polítics. És una llei que s’emmarca dins d’allò que els il·lustrats renaixentistes anomenaven “raó d’estat”, una doctrina de pensament que implica que, en situacions de crisi o d’emergència, el govern pot decidir aplicar mesures excepcionals per preservar l’Estat, tot i que aquestes puguin ser controvertides des d’un punt de vista legal o ètic. Aquesta doctrina ha estat utilitzada al llarg de la història per justificar accions com la suspensió de drets civils, l’espionatge intern, la guerra, o altres mesures extraordinàries que es consideren necessàries per protegir l’interès nacional. Com l’amnistia.
Perquè L’amnistia és una llei excepcional. És una llei d’Estat, una llei d’ordre que va més enllà de l’excepcional correlació de forces que l’ha permès. Avui s’aprova, però el camí per la seva aplicació és encara llarg i, en certa manera, incert. El problema principal és un reconegut per la dreta i per l’esquerra, tot i que per motius contraris: el poder judicial, un dels poders que hauria d’encarnar teòricament la raó d’estat, no encarna la raó d’estat sinó el de la protecció dels seus propis interessos corporativistes en col·lusió amb els diferents sectors de la dreta política. La no-renovació del Consell General del Poder Judicial com a símbol d’aquesta fractura inoperativa d’un dels principals poders de l’Estat, eco de les “dos Españas” de les que parlava Machado. I, tot i això, l’amnistia ha sigut possible. Però el camí a recórrer és llarg.
Els magistrats i la raó d’estat
És poc probable que un cop la normativa entri en vigor i mentre s’estigui revisant, els magistrats — seguint les indicacions d’Aznar (“el que pueda hacer, que haga”) —, facin tot el que estigui en les seves mans per aturar-la. En tot cas, la suspensió del procediment per qüestions prejudicials o d’inconstitucionalitat, “no impedirà” l’aixecament de les mesures cautelars.
Quan l’amnistia es publiqui al BOE, els magistrats tindran dos mesos com a màxim per aplicar-la i les decisions s’han de prendre de manera “preferent i urgent”. Si algun magistrat conclou que l’amnistia no es pot aplicar a un cas concret, es podran presentar recursos contra la decisió. I això és ben probable que acabi passant. També es podran presentar qüestions prejudicials a Europa (que també seran presentades) per a resoldre alguns dels casos més peluts i, sobretot, més difícils de defensar de cara a tercers, com les acusacions de malversació pel referèndum de l’1-O. També seran presentats recursos d’inconstitucionalitat pels suposats casos de terrorisme per Tsunami democràtic que afecta Puigdemont i Ruben Wagensberg. Isabel Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, ja ha estat la primera a anunciar que així ho farà.
La cosa, en tot cas, va per llarg. No s’espera una resolució dels casos fins passats, com a mínim, mig any. I per aquelles qüestions que siguin estudiades pel TJUE s’allargaran encara més, ja que hauran d’abordar les qüestions prejudicials que es presentin.
Catalunya i Espanya, amics per sempre
Resol l’amnistia el problema català? Per descomptat que no. Però ben segur que el relaxa. L’amnistia és, per l’independentisme, un premi de consolació que els permet recuperar una mica d’autoestima. I per l’Estat espanyol, sobretot de cara a l’exterior, li suposa un certa rentada de cara d’aquelles vergonyoses imatges de l’octubre del 2017 de les porres i les pilotes de goma. L’amnistia rebaixa la inflamació — i és en aquest sentit que l’amnistia és coherent amb la raó d’estat —.
El problema “català”, així com el problema basc, és també problema espanyol. I per ara és un problema irresoluble perquè la solució democràtica, la del referèndum d’autodeterminació, no està disponible en el catàleg. Potser en la dècada següent l’independentisme català haurà après que sense el suport d’aquells favorables a un referèndum que volen romandre a Espanya mai podran sumar una majoria suficient per a negociar amb l’Estat. I potser l’Estat haurà après que si vols ser estimat, l’elecció sempre és més poderosa que la imposició.
El que és bonic de la història és que encara no s’ha escrit. Això permet imaginar-se escenaris que, en un primer moment, són molt difícils de creure. Com l’amnistia.
Catalunya Plural, 2024 
