El proper 9 de Juny ens juguem moltes coses, però una de les més importants es el compromís europeu en la lluita contra el canvi climàtic.
Cada cop veiem que l’impacte de l’emergència climàtica es més tangible a la nostra societat. La qüestió no és si ens hi adaptarem i la mitigarem, sinó qui assumirà els costos d’aquesta adaptació i fins a quin punt la podrem mitigar. No actuar només fa que augmentin els costos i traslladar-nos a les esquenes dels més vulnerables. Actuar avui contra l’emergència climàtica reduirà en un terç en comparació els costos de fer-ho més tard; el cost d’oportunitat de no actuar, no és assumible.
Alguns podem creure que a les institucions europees i als estats membres els ha mancat ambició per accelerar la lluita contra l’emergència climàtica, però com a mínim s’han marcat objectius ambiciosos, malgrat que hi ha hagut més dificultats a l’hora de dissenyar uns mecanismes de governança eficients per implementar aquests objectius.
L’extrema dreta europea ha jugat a instrumentalitzar els costos dels canvis climàtic. En vam tenir un exemple amb les manifestacions dels pagesos i ramaders arreu del territori europeu. A l’estat espanyol, Vox va jugar a minimitzar l’impacte de la globalització econòmica en la sostenibilitat de l’activitat pagesa i ramadera i a carregar les tintes sobre la necessitat de transicionar cap a un model pagès i ramader més verd i sostenible.
La reacció de l’establishment europeu (conservadors sobretot, però també social-demòcrates i liberals) ha estat el replegament. La primera víctima de la revolta pagesa no van ser els acords de lliure comerç amb països que produeixen amb menors estàndards ambientals i laborals, ni tan sols el poder de mercat de les grans distribuïdores d’aliment davant de productors i consumidors; sinó la retirada de legislacions amb l’objectiu de reduir l’ús dels pesticides més tòxics o aturar la implementació d’iniciatives a favor d’una producció alimentària més sostenible.
Això continuarà passant mentre hi hagi la percepció que els costos de la transició verda es carreguen sobre les esquenes dels més desfavorits. Ha arribat el moment d’assumir que no és possible una transició verda sense una distribució justa dels seus costos i beneficis. I caldrà trobar mesures exemplars que il·lustrin com aquests costos es distribueixen equitativament.
Hi ha un exemple paradigmàtic de com hauríem d’actuar. Molts partits portem al programa la necessitat d’impulsar un impost europeu al querosè per visibiltizar els costos ambientals de l’aviació. És imprescindible, però, que les classes mitjanes vegin augmentar el cost de la seva escapada mentre l’1% continua fent ostentació dels vols privats ens conduiria a més desafecció i instrumentalització per part dels negacionistes climàtics. L’extrema dreta ja té la campanya feta explicant com s’encareixen les teves vacances mentre Taylor Swift manté una petjada ecològica 1,100 vegades superior que la mitjana.
Així doncs, és imprescindible acompanyar-ho amb mesures que il·lustrin que la transició verda és cosa de tots, i que qui més contamina, més ha de pagar. Per exemple, un impost sobre els vols privats, com el que ha proposat el senador demòcrata Edward J. Markey als Estats Units, i que Esquerra Republicana també porta al seu programa electoral a nivell europeu.
L’impuls de la fiscalitat verda a nivell europeu permetria conjugar aquesta exemplaritat millor que a nivell estatal o català, on els recursos de l’1% a nivell internacional es facilita l’elusió fiscal, i tot sovint regions com Madrid o estats com Luxemburg aposten per la competència fiscal deslleial amb l’objectiu d’atreure patrimonis que volen minimitzar la seva contribució fiscal. De fet, de 2002 a 2019 trobem estats membres que han augmentat substancialment els ingressos de la fiscalitat verda en relació a la fiscalitat del treball com Grècia, Bèlgica o França; però d’altres com Alemanya, Portugal o Dinamarca han vist decréixer els ingressos provinents de la fiscalitat verda i augmentar els provinents de la fiscalitat del treball.
Impulsar una fiscalitat verda europea ens permetria no només impulsar mesures exemplars focalitzades en l’activitat contaminant de l’1%, sinó també generar nous recursos imprescindibles per a la transició verda. Amb la recuperació de les regles fiscals i la caducitat dels fons de recuperació post-covid, Europa es troba en una cruïlla: si vol continuar apostat per la descarbonització i les grans missions plantejades durant aquesta legislatura, cal múscul inversor. Alhora, no podrem sostenir políticament una transició verda,sense mesures ambicioses de fiscalitat verda i de progrés, capaces de tornar a recuperar l’equitat en la taxació del capital vers el treball, i aquesta només és possible a una escala supra-estatal. Són dos problemes que se solucionen mútuament, una fiscalitat europea verda i de progrés que generi nous recursos propis.
Lluny de retrocedir, a l’extrema dreta se la guanya ampliant drets. Lluny de revertir les polítiques de transició verda, el què ens cal és assegurar-nos que aquestes arriben a tothom. No podem dissenyar una transició verda percebuda com una imposició a les classes mitjanes i treballadores, mentre els ultra-rics continuen presumint d’activitats amb una alta petjada ecològica i sense cap utilitat social, que encaixen perfectament en allò que Thorstein Veblein definia com el consum conspicu, aquell que només té com a objectiu fer ostentació de la riquesa. Hi ha poques activitats que encaixin, il·lustren també aquest consum conspicu i contaminant com l’addició dels ultra-rics als vols privats, una activitat que, després d’haver estat confinats dos anys, tothom pot entendre que és completament innecessària. Una activitat que ens cal abordar, si volem assegurar una distribució equitativa dels costos de la transició verda: que qui més té i qui més contamina, més paga.
Catalunya Plural, 2024 
