Fa uns dies Espanya va decidir, juntament amb Noruega i Irlanda, sumar-se a una llista de més de 140 països per reconèixer l’Estat de Palestina. Israel va respondre a aquesta decisió de l’executiu espanyol amb un vídeo on es llegia en lletres majúscules i ben grans un “Gracias, España” acompanyat d’escenes de folklore espanyol (principalment, de flamenc) que s’intercalaven amb espantoses imatges de l’atemptat de Hamàs del 7 d’octubre del 2023. La vinculació que es volia fer era tan grollera com evident però, per si de cas, alguns membres del govern israelià es van afanyar a assenyalar que Hamàs donava les gràcies a Espanya pel reconeixement de l’Estat palestí. Al capdavall, qualsevol que no defensi a ultrança les tesis del govern sionista és còmplice dels terroristes, segons el mateix eix de coordenades establert pel govern de Netanyahu. Encara més: és manifestament antisemita.
El fiscal en cap de la Cort Penal Internacional ha sol·licitat ordres d’arrest contra Netanyahu i un altre ministre del govern israelià, així com per als principals líders de Hamàs. Però no ens enganyem, això de Hamàs s’ha fet per dissimular l’antisemitisme de la Cort (entengueu la ironia). En realitat, que el fiscal ho hagi sol·licitat és un primer pas, però la Cort Penal Internacional encara no ha dictat aquestes ordres. Sigui així o no en el futur, des de la perspectiva del govern d’Israel no canvia res: o es fa justícia no dictant les ordres o s’és antisemita, no hi ha cap altra possibilitat.
En el moment en què escric aquestes línies, ja fa uns dies que fou bombardejat un campament de refugiats a Rafah. No pas en una, sinó en dues ocasions, en dos dies diferents. I sí, el govern d’Israel es va disculpar pel “tràgic error”: sí, totes dues vegades. Com es van disculpar quan van ser atacats els cooperants de l’ONG World Central Kitchen, un altre cèlebre i tràgic error. Resulta si més no curiós… Israel passa per ser una potència militar que disposa d’armament summament precís i, tanmateix, va acumulant una quantitat ingent d’errors… Si no fos perquè aquests errors costen tantes vides de civils, potser la situació resultaria còmica. Però no ho és. No ho és, ni ho pot ser.
Netanyahu diu que aquests “errors” no serien tan comuns si Hamàs no fes servir d’escut la població civil. Aquesta petició podria semblar assenyada, si no fos perquè, quan es llegeix entre línies, tot es torna molt llòbrec: si per caçar un terrorista cal matar els civils que estiguin pel mig, doncs… Danys col·laterals. Lògica perversa. Així, en el més recent atac fins ara (encara que potser quan llegiu aquest article, per desgràcia, ja tinguem algun episodi nou) a una escola de la UNRWA, ni tan sols hi va haver disculpes o laments; aquí hi van morir molts infants perquè, de nou malauradament, estaven pel mig… Qui podia imaginar que en una escola hi hauria infants?
Rafah era l’últim reducte que quedava lliure de presència israeliana fins que, a principis de maig, tota Gaza ja havia esdevingut el més absolut infern. Sense escapatòria, sense cap lloc on anar.
Igual que la història no va començar el 7 d’octubre del 2023, tampoc acaba avui, ni tan sols la massacre, que tant de bo mai no hagués començat. Però en qualsevol cas, amb Hamàs o sense, el poble palestí no ha de ser un perfecte i immaculat referent moral (ningú no requereix ser-ho) per merèixer la nostra consideració, la nostra compassió, la nostra empatia i la nostra solidaritat. No es poden matar innocents en favor de cap altra raó. Si in dubio pro reo implica que és preferible deixar lliure un culpable abans que condemnar un innocent, sempre serà preferible no satisfer un objectiu militar a perpetrar una massacre rere una altra.
L’atrocitat campa a plaer per tota Gaza (i, en certa manera, també a Cisjordània a través de la violència exercida pels colons hebreus i tolerada per les autoritats competents): talls de subministraments, bombardejos, persecucions… Una infinitat d’“errors” i de “danys col·laterals” que sumen desenes de milers de morts civils, unes infraestructures col·lapsades, ciutats destruïdes i murmuris que cada cop amb més nitidesa parlen de genocidi. I no ho diu un govern en particular, hi ha veus per tot arreu que ho estan cridant.
Però potser tothom és antisemita, potser respirar ja sigui, de fet, antisemita.
Catalunya Plural, 2024 
