El novembre de 2017 Barcelona en Comú trencava el govern municipal amb el PSC pel seu suport al 155 a Madrid. Aquesta setmana, s’ha publicat al BOE l’amnistia pels encausats pel procés independentista mentre a Barcelona coneixíem l’acord de govern entre PSC i ERC. Difícilment es pot il·lustrar millor la fi del procés. Els blocs es desgelen –tot i que poc a poc i de manera discontínua, com permet veure l’acord independentista per donar la mesa del Parlament a Junts– i els tabús d’uns i altres han caigut –negociació, amnistia, pactes, etc. Com és natural, cadascú interpreta la situació segons el seu relat, però el cert és que tots s’han mogut de les seves posicions respecte fa un any.
Que estem en una nova fase no implica, però, que la puguem definir. Hi ha moltes carpetes que avui encara deixen interrogants i que poden decantar els esdeveniments en diferents direccions. La resolució de la investidura a Catalunya i l’aplicació de l’amnistia són les més rellevants d’aquestes; la primera, per l’endimoniada realitat després de les eleccions del 12 de maig, que ni molt menys garanteix que tindrem govern sense passar de nou per les urnes; la segona, perquè la política perd el control d’una llei que ha estat la clau de volta de la legislatura espanyola.
Si l’amnistia ha estat un tràmit feixuc per molts actors, tot indica que ara encara ho serà més. Arribat el torn de jutges i fiscals, aquests amenacen amb fer tot el possible per frustrar-ne els objectius. La batalla pels resultats d’aquesta llei no és un tot-o-res, sinó que hi ha centenars de casos, més o menys mediàtics, i cada un d’ells és una oportunitat per dinamitar l’estratègia de Sánchez i els independentistes. Ningú ho sap millor que els togats, que aprofitaran cada escletxa per desgastar una mica més un govern que no amaguen que els sembla del tot il·legítim. La batalla serà per terra, mar i aire.
Al tauler polític, però, els actors no resten impotents. El PSOE voldria passar pàgina ràpid, però sap que el degoteig de notícies sobre casos del procés el seguirà desgastant els pròxims mesos. Assetjat per la persecució judicial de Begoña Gómez –una pantomima des d’un punt de vista processal–, prefereix mantenir-se a la defensiva davant els atacs de la dreta que no pas abordar els urgents problemes estructurals de caràcter social, com l’habitatge, les pensions i els salaris, que són molt més incòmodes per la seva relació amb el poder econòmic. De moment, ha amagat amb prendre la iniciativa amb un ultimàtum per reformar el poder judicial.
A la dreta, el Partit Popular segueix sense poder conciliar les seves dues ànimes i juga, de manera més casual que no pas premeditada, al “poli Bueno, poli malo”. Mentre Feijóo prefereix deixar el protagonisme als jutges i evitar liderar l’oposició a l’amnistia per no tancar la porta a una moció de censura en què necessitarà els vots de Junts, Ayuso ja fa moviments per capitalitzar el malestar de bona part de la societat espanyola amb aquesta llei. Vox segueix intentant, de moment sense èxit, fer forat en aquestes contradiccions, avaluant com relacionar-se amb el nou fenomen que neix a la dreta.
La pugna entre independentistes ja no és només pel relat, sinó que passades les eleccions és també per posicions de poder. Junts ha aconseguit disciplinar ERC i CUP per fer-se amb la mesa del Parlament, que sembla voler exprimir al màxim controlant els tempos de la investidura, desgastant a Illa –el més presidenciable– i a ERC –qui té la clau del seu govern–, així com jugant amb l’amenaça de la repetició electoral. Els republicans, en canvi, fan una prova d’acostament al PSC amb el pacte a Barcelona, pendents de si la seva interna és capaç de digerir-ho.
Per acabar-ho d’adobar, aquest escenari no és aliè a les tendències de fons d’època. Les eleccions europees han donat mesura de la força de l’extrema dreta al continent que, per molt que de moment sembla que no podrà assaltar les institucions comunitàries, es fa forta en països claus de la Unió. A casa nostra la inclinació dramàtica cap a la dreta no es tradueix en una consolidació clara de l’extrema dreta, però sí que els seus marcs ideològics cobren força més enllà de les seves files. Les esquerres a l’esquerra del PSOE, mentrestant, pateixen les conseqüències òbvies dels tactismes suïcides i semblen condemnades a anys de travessa del desert –en un moment, per cert, que no anem sobrats de temps. Les irresponsabilitats són seves, però els plats trencats els paguem tots.
El tauler polític està avui travessat per correlacions de debilitats més que de forces, ple d’incerteses per tots els jugadors i l’amenaça de desestabilitzar-se per actors que juguen amb regles diferents. Resoldre’l implicarà incomoditats d’alguns, d’altres o de tots. Resta per veure qui és capaç d’aguantar millor el pols.
Catalunya Plural, 2024 
