ERC no vol acostar-se al PSC. ERC no vol noves eleccions. ERC no vol tornar a compartir una llista conjunta amb Junts. ERC no confia en les antigues elits del partit, ni en els nous lideratges. Però tampoc confia en la militància. Després dels dos últims resultats electorals i de la fi del regnat Aragonès, ERC s’ha desfet. Ara voldria ser un nen petit per dir “ara m’enfado i no respiro” i deixar que els adults lidiessin amb un món real, sovint massa hostil i difícil de comprendre. Això, és clar, no és possible.
El principal problema és que el que vol ERC ara mateix és desconegut per ERC… per què ningú sap ben bé què és ERC: és la militància que va anar a boicotejar la votació que hauria permès que els republicans entressin al govern de l’Ajuntament de Barcelona o la gent de la direcció que va anar a trucar als militants perquè ho boicotegessin? La resposta és que són tant els uns com els altres, però el buit de poder existent ha deixat el partit immers en una crisi existencial de cavall.
En la confusió generalitzada s’hi troben diversos actors: primer, la diferència ideològica entre la militància de Barcelona i la de la resta del país. Grosso modo, un, els primers, pensen més en clau dreta-esquerra mentre que els altres ho fan en clau Catalunya-Espanya. Segon, la “lluita” entre la militància contra una sèrie de càrrecs i directius que prefereixen continuar al govern perquè d’això en depèn la carrera professional. Tercer, la lluita per la successió de la direcció del partit entre Aragonistes–Roviristes contra Junqueristes. I si féssim un zoom-in en cadascuna d’aquestes categories veuríem qui ni els miniblocs són homogenis, doncs, per exemple, el sector de Marta Rovira aglutina més suports per estar en contra de Junqueras que no per tenir un pla ideològic compartit.
Però ERC, vulgui o no vulgui, ha de decidir una cosa tan important com el futur del govern de Catalunya. El PSC no investirà a Puigdemont i aquest no investirà a Salvador Illa. Els vots d’ERC són, per tant, necessaris. Les dues opcions fan mal a la militància: cansada pel bullying rebut pels posconvergents durant els seus com “aliats”, tornar a guarir-se sota la seva ala és una experiència traumàtica que no tenen intenció de repetir. Però acostar-se al PSC i posar-se una diana al pit perquè els acusin per enèsima vegada de botiflerisme tampoc és una opció que motiva gaire.
La jugada de llençar la proposta del finançament singular estava pensada com una cuirassa protectora. La idea podia ser la següent: demanar un finançament singular tot esperant la negativa del PSC/PSOE i així tenir una excusa per no haver d’investir a ningú. Anar a eleccions, perdre dos o tres diputats (en les estimacions optimistes), i preparar-se de nou pel nou cicle electoral després de celebrar, al novembre, un congrés nacional.
Però ERC, o la direcció temporal liderada per Marta Rovira i per les despulles de l’equip d’Aragonès, ha tornat a calcular malament. Pedro Sánchez, que no Salvador Illa, va sortir per declarar que la demanda dels republicans era possible. Per descomptat, no ho serà en les condicions que sol·liciten. Però la música s’hi assemblarà. El PSOE podria activar la reforma del finançament de les comunitats autònomes i fer alguna petita concessió extra a Catalunya, potser més discursiva que no pas efectiva. Amb això, li posa les coses encara més difícils a la direcció interina d’ERC.
I de fons, la gran pregunta que realment preocupa a la gent del partit és la següent: Qui podrà fer caure a Oriol Junqueras, que ja ha començat a fer campanya pel seu “Last Dance”? De moment no hi ha cap contendent que li faci ombra a Junqueras, per molt que tres-cents militants del partit, entre els quals els troben personatges com Joan Ridao o Joan Puigcercós que fa dècades que estan en el partit, demanin que cessi en el seu intent de liderar el partit per motius de… regeneració.
Catalunya Plural, 2024 
