Avenços en la renda bàsica universal

Tot i algunes males notícies, com ara que el partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya portés explícitament en el seu programa electoral la no realització del pilot científic sobre la renda bàsica (quelcom inaudit en ciències socials) i l’eliminació de l’Oficina del Pla Pilot de la Generalitat, em manifesto optimista per l’evolució en els propers anys de la universalització d’una renda garantida.

En primer lloc ja ha quedat prou evidenciat (i no cal fer masses estudis científics en aquest cas) que quatre anys més tard de la implementació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) aquest ha fracassat en el seu intent d’acabar amb la pobresa i, si de cas, només ha aconseguit alleujar els comptes autonòmics d’unes quantes administracions regionals del PP que han deixat morir la seva pròpia renda, essent-ne Madrid el cas paradigmàtic. Han trigat 3 anys i mig la gent del Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones en publicar dades de beneficiaris vigents (no acumulats), fet que no va passar fins que es va produir el canvi del titular del Ministerio o del seu equip, i on la secretària d’estat ha passat a ser una economista catalana de primer ordre especialista en… pilots.

En segon lloc, els indicadors de pobresa no han baixat tot i la millora de l’ocupació. La taxa AROPE quan la desagregues en els seus tres factors ja no es concentra en gent que no treballa sinó en gent que sí que ho fa. La precarietat laboral i la inflació d’aliments, de l’energia i de l’habitatge està fent estralls. Potser la bona notícia és que la inflació en aliments i energia en la propera enquesta de condicions de vida ens donarà una bona notícia.

En tercer lloc, la quantitat de persones immigrades irregulars creix i creix quan el que ens cal són processos intensos i qualificats d’acollida i regularització per ocupar tots aquests llocs de feina ofertats i que els 330.000 aturats a Catalunya no volen, no poden o no els convé fer (una tercera part dels aturats registrats ho fan per cobrar la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i no els hi surt a compte treballar, i m’atreveixo a dir que una altra tercera part té problemes de salut mental, alguna discapacitat o altra malaltia crònica invalidant per treballar i una altra part necessitats de cura de familiars, que sense mesures de conciliació els impedeix trobar una feina adaptada). I combinacions de les tres raons.

En quart lloc, i relacionat amb el punt anterior, si sumem les persones adultes que cobren prestacions d’atur del SEPE, contributives o no, més les que cobren l’IMV i la RGC superen el total de persones registrades com aturades i fins i tot el nombre d’aturades de la darrera EPA. I tot i aquest alt nivell de cobertura teòrica, les persones sota el llindar de pobresa i/o  amb privacions materials i socials severes no han baixat en els darrers anys i majoritàriament són persones de nacionalitat espanyola. Ni el treball ni el sistema de protecció vigent garanteixen que amplis segments de la població siguin pobres, als quals cal afegir les persones sense papers i sense dret a rebre prestacions, excepte algunes ajudes d’emergència dels ens locals (i no tots) i de les entitats socials.

En cinquè lloc, el govern de l’estat compta ara almenys amb dos ministres de SUMAR convençuts que la renda bàsica universal és una via per millorar les condiciones materials de vida de bona part de la població i substituir l’ineficient model actual de protecció. Els dos coincideixen en el mateix edifici dels ministeris de Sanitat i de Drets Socials. En el cas del ministre Bustunduy, ja ha anunciat que es fixa com a objectiu de mandat desplegar una prestació universal per criança, que en realitat seria la part de la Renda Bàsica Universal (RBU) per a menors. Una prestació que ja tenen la majoria de països de la Unió Europea i amb grans resultats en reducció de la pobresa infantil en països amb pitjor situació de partida que al Regne d’Espanya abans d’aplicar-la. I fins i tot el ministeri de Treball acaba d’impulsar la compatibilitat de les prestacions d’atur amb el treball, un canvi històric en la línia de la incondicionalitat.

En sisè lloc, a Catalunya almenys tres partits de l’esquerra (i a l’esquerra del PSC) han normalitzat la defensa de la RBU, o com a mínim dels pilots per assajar-la en els seus programes electorals i les enquestes d’opinió que es fan sistemàticament recullen el suport majoritari de la població a fer els pilots o implementar-la.  A més, comptem ja amb un experiment natural d’ajuda universal que ha tingut una taxa de cobertura per sobre del 95% (i molt per sobre de les cobertures d’altres ajudes): l’ajuda a l’escolarització de la Generalitat que s’ha assignat directament a cada infant estudiant de primària només pel fet d’estudiar a Catalunya.

I un darrer element, més polític, és que hem entrat en un cicle electoral marcat per la (ultra)dretanització de la població, derivat de la manca de solucions a les grans problemàtiques que pateix la població més precaritzada, en especial la gent jove, amb extraordinàries dificultats per emancipar-se tot i treballar, i que han donat a moviments massius estrambòtics com el que lidera Alvise, criminalitzant els pobres i els immigrants.

O els partits progressistes innoven en polítiques socials o l’actual  democràcia corre el risc de desaparèixer poc a poc o de manera accelerada sota aquests partits, i més hi correrà quan els efectes de la revolució tecnològica de la intel·ligència artificial siguin més evidents en polaritzar les feines, entre les d’alt valor afegit i les que han de competir amb les màquines. Com deia el premi Nobel d’economia Wassily Leontieff, el progrés tecnològic ens portarà a les portes del paradís i no serem capaços d’entrar-hi perquè no hi haurà un avenç social a l’alçada.

Vist això, què podem fer per avançar efectivament cap una RBU? Aquest pot ser un full de ruta.

1. Estimar una RBU per a les necessitats bàsiques sense habitatge i per l’altra desplegar una estratègia d’adquisició i construcció massiva d’habitatge assequible amb col·laboració publico-privada-social sobre sol públic. Donat que l’habitatge s’emporta el 50% o més dels ingressos de la població amb menys ingressos, això abaratiria considerablement el cost de la RBU i al rebaixar els preus de tots els habitatges afavoriria a tota la població. A més, s’haurien d’implementar mesures més efectives a curt termini per controlar els preus de tots els allotjaments de primera residència.
2. Obligar a que tots els ciutadans majors d’edat facin la declaració de l’IRPF, com ja la fan els beneficiaris de l’IMV.
3. Substituir l’IMV i la RGC per un impost negatiu sobre la renda en l’IRPF (i que la competència de gestió de la RBU no sigui de la Seguretat Social, tot i que pugui tenir acords amb l’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) per capilaritzar l’accés a la prestació), amb una simplificació de les deduccions i bonificacions i eliminar-ne les regressives.
4. El mecanisme d’un INR ja el va aplicar l’administració nordamericana en la pandèmia i amb un resultat espectacular en la reducció de la pobresa infantil. Els ciutadans que volen cobrar la RBU només cal que la sol·licitin a l’agència tributària (i ja posats que també pugui ser la catalana)  i aquesta la pot pagar directament o a través de les nòmines, privades (salaris) o públiques (sous, pensions, prestacions). Els imports cobrats es declaren a l’IRPF l’any següent  i si s’han tingut ingressos totals per sobre la RBU hauran de tributar i si no hi  arriben no tributaran.
5. L’any següent, en el moment de la declaració de l’IRPF, si no s’ha demanat la RBU per avançada i els altres ingressos són menors que la RBU, l’INR sortirà negatiu (a tornar) i l’individu rebrà un xec, com ja passa ara quan les retencions o pagaments a compte superen la quota a pagar.
6. Crear oficines de tramitació presencials i virtuals per ajudar a la població a accedir a la RBU, altres ajudes i fins i tot omplir l’IRPF i descarregar de burocràcia les oficines locals i autonòmiques de serveis socials, de treball i habitatge. A França, d’ençà la crisi de les armilles grogues se n’han creat 2750 de presencials. Seria una per cada 25.000 habitants. No totes han de ser noves, es poden ampliar les oficines preexistents d’altres serveis.
7. L’aplicació de la RBU pot ser progressiva i finançada amb una reforma de l’IRPF, dels impostos ambientals i altres impostos directes i indirectes si cal. I sobretot caldrà un nou impost a la riquesa que permeti aturar la continua acumulació de riquesa en el segment més ric de la població, com demostren els 20 anys de l’enquesta financera de les famílies del Banc d’Espanya, en que el 10% més ric ha incrementat la seva participació en la riquesa total en 10 punts.
8. Cal a més una anàlisi dels guanys de la RBU en termes de rendibilitat social i econòmica, en especial en salut mental, reducció del fracàs educatiu i criminalitat.
9. I haurà d’anar acompanyada d’una regularització dels immigrants i de la implementació de models fiscals i laborals que afavoreixin l’aflorament de les activitats en negre en el sector de cures i altres tasques intensives en personal. I desplegar mesures de conciliació que permetin que tothom que vulgui pugui treballar.

Una alternativa més complexa d’implementar i conservadora és anar progressivament traient les condicionalitats a l’IMV i la RGC, homogeneïtzant ambdues normatives i fent-les plenament compatibles amb altres ingressos dels individus sense límit temporal. I, a la vegada, introduir crèdits fiscals en l’IRPF per equiparar la tributació de les rendes baixes que només tenen ingressos de tercers, amb les de qui treballen i/o cobren l’IMV i o RGC. L’objectiu és no generar greuges entre treballadors i perceptors d’ajuts, eliminant les trampes de la pobresa, tot convergint amb els resultats d’un model més pur de RBU. Aquest model, però, seguiria mantenint els costos de la gestió de les rendes mínimes.

Finalment, també des de l’experiència d’uns quants anys de llegir i escoltar que la RBU és una “pagueta” (com qualsevol renda contra la pobresa) i que no té reciprocitat (rebre sense donar res a canvi, com gaudeixen els rendistes), cal reorientar el debat cap a que la RBU és una reforma fiscal per a que el sistema sigui més progressiu i menys desincentivador del treball com ho és l’actual entramat. I, específicament, contra la manca de reciprocitat suggereixo potenciar les polítiques comunitàries, on les persones amb dificultats per treballar puguin aportar voluntàriament part del seu temps a la comunitat. Aportar temps és una aportació sovint més progressiva  que aportar diners i legitima la RBU tot creant capital social.

Per què els rics diran que els pobres no s’ho mereixen i els pobres diran que per què els hi donem als rics? Rebatre aquest pensament a canvi d’acabar amb la pobresa i garantir de per vida una existència digna, s’ho val.