El 1997 va convertir en exposició els reportatges inclosos al llibre que amb aquest mateix títol havia publicat l’editorial Blume. Hi trobem persones mutilades per aquests explosius en els conflictes del Salvador, Nicaragua, Colòmbia, Bòsnia, Angola, Afganistan, Iraq, Moçambic i Cambodja. L’exposició, els llibres, els reportatges de Gervasio Sánchez tenen un denominador comú: són un crit contra la injustícia de les guerres i la violència. Unes guerres i una violència que ha vist, fotografiat i explicat des de fa més de quaranta anys desplaçant-se als països on es produeixen.
Quin mecanisme el va impulsar a dedicar la seva vida al fotoperiodisme compromès?
Volia ser periodista des de que era un nen. Amb 14 anys, els meus companys de l’institut amb qui encara em trobo em recorden que tenia clar que volia ser periodista. I volia ser periodista perquè quan vivia de petit a Barcelona vaig començar a col·leccionar segells que em feien volar la imaginació. Volia visitar els països dels meus segells. Llegia molta informació internacional. Deia que volia ser pilot d’avió o periodista perquè em semblava que eren els oficis que servien per viatjar. Vaig començar a treballar en una guingueta de platja a Tarragona i els meus companys de llavors recorden que amb 15 anys ja deia que volia ser periodista de conflicte. Vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona i els meus companys d’aquella època em diuen que era l’únic que tenia clar què volia ser: periodista de conflicte.
A la família hi ha precedents de periodistes?
No, cap precedent. Al 84, quan vaig acabar la carrera a l’Autònoma, era fàcil trobar feina. Hi havia un munt de mitjans, les televisions autonòmiques, després van començar les privades… Molts companys de la facultat abans d’acabar la carrera ja tenien feina. A La Vanguardia, a El Periódico, a TV3, a Catalunya Ràdio,… En aquell moment hi havia només dues facultats de periodisme públiques a Espanya: l’Autònoma de Barcelona i la Complutense de Madrid. Després hi havia la de l’Opus, a Navarra. Sortíem cada any 400, 500, 600 estudiants. Era força fàcil trobar feina a nivell nacional. Però jo no vaig voler ficar-me per aquest camí i vaig seguir treballant com a cambrer, fins als 31 anys, tots els estius. Treballava 14 hores diàries i en aquests dos mesos de feina intensa a preu fet acumulava una quantitat de diners que no podia gastar, perquè només treballava i dormia. Després podia fer viatges a l’estranger amb pressupostos petits i em podia anar defensant.
Sempre ha estat autònom?
Mai he format part d’una plantilla periodística. Tinc una relació amb l’Heraldo de Aragón des de l’any 87, quan vaig començar a col·laborar-hi i tenim un acord de col·laboració que aprovem cada any. Podria estar ja fix a l’Heraldo de Aragón però mai ho he volgut. Em fa molta por ser fix d’alguna cosa. Sent autònom, tens llibertat per prendre les teves decisions, anar on vulguis, dir que no a això, dir que no a allò altre, si t’enfades amb un mitjà te’n vas a un altre. No he cobrat mai, per posar un exemple, una paga extra.
Ni vacances pagades
Ni vacances pagades, ni res.
“Vides minades / 25 anys”. Hi ha més o menys mines ara que quan va començar a fotografiar els seus efectes?
Quan vaig començar Vides minades l’any 95 hi havia una gran campanya internacional per prohibir les mines antipersones. Les mines tenen un efecte malèvol, brutal, després del final de la guerra. Quan la guerra s’acaba, els combatents marxen, deixen les armes, però les mines queden plantades, arriben els refugiats i els desplaçats a les seves antigues cases, han de començar a plantar l’arròs, el blat de moro o els fesols, segons on sigui, i es produeixen accidents. Passa el mateix a Nicaragua que a El Salvador, Angola, l’Afganistan o Cambodja. És habitual que els combatents marxin, tant se val que siguin d’esquerres, de dretes, governamentals, guerrillers, paramilitars. Deixen les mines plantades i els efectes són malignes per als civils. A principis dels 90 va començar una campanya que jo desconeixia totalment, i una de les organitzacions que la van impulsar va ser la dels veterans del Vietnam, que es va ajuntar amb altres ONG dels Estats Units i van començar a ampliar la influència, i al final, el 96, 97, n’hi havia unes 1.200. Quan començo Vides minades, al 95, no tinc ni la més remota idea de tot això. Simplement sabia el que eren les mines, perquè a Centreamèrica, quan era a El Salvador o a Nicaragua, anava amb la contra nicaragüenca, amb els sandinistes o amb la guerrilla salvadorenca. Quan anàvem pels camins, a mi el que més por em feia no eren les emboscades. Les emboscades sempre comencen amb un tret. Em feien por les mines. Perquè si trepitjaves una mina, no ho explicaves. Va ser una coincidència. Els meus amics em preguntaven en què estava i, quan els deia que en un tema de mines, es pensaven que anava a Astúries o Lleó.
Quan la guerra acaba, els combatents marxen, però les mines queden plantades i els seus efectes són malignes per als civils
A les explotacions mineres que hi havia allà
Exacte. Passem d’aquesta broma a que, de cop i volta, el setembre del 1997, se li concedeix a la campanya internacional contra les mines el premi Nobel de la Pau. Jo vaig exposar per primera vegada la meva feina el novembre. Ja tenia el calendari clarament ordenat, amb la inauguració de l’exposició a Madrid per itinerar-la després per tot l’estat. De sobte, la meva feina té més sentit, perquè s’està donant el premi Nobel de la Pau a una campanya internacional contra les mines i jo tinc una exposició contra les mines. Va ser una casualitat. L’any 95, quan començo a fer el que després seria Vides minades, feia 13 anys que treballava en zones de conflicte. Vaig començar a Israel l’any 82, quan els israelians van entrar al sud del Líban i on van permetre les matances de Sabra i Shatila. A partir del 84, vaig començar a El Salvador, Nicaragua, Guatemala. Al 86 vaig arribar a Xile per primera vegada. Després, Perú, Colòmbia, tots els conflictes d’Amèrica Llatina. El 91 vaig estar a Croàcia. A partir del 92, a Bòsnia. Al 94, 95 vaig fer Rwanda, Somàlia, Sudan, Libèria, Congo, imagina’t. Estava en un moment professional dolç. El 95 havia presentat el treball sobre el setge de Sarajevo, que va tenir moltíssim ressò. Havia guanyat diversos premis importants a l’estat espanyol i, per altra banda, estava molt frustrat perquè la meva feina impactava però no canviava les coses. La guerra de Bòsnia va durar tres anys i mig, aquí al pati del darrere de l’Europa de Maastricht, i no hi havia ni protestes dels ciutadans. La ciutadania estava totalment paralitzada, era incapaç de plantejar-se què estava passant als Balcans. Hi va haver el genocidi de Rwanda, el 94, amb un milió de morts, el genocidi dels tutsis. I ningú no deia res. Estava cansat d’anar de guerra en guerra comptabilitzant els morts en números. Milers de morts, desenes de milers de morts, centenars de milers de morts, un milió de morts, sense noms, sense cognoms. Aleshores, vaig rebre un encàrrec d’una revista del cor de Barcelona per fer una feina sobre una víctima de les mines. Vaig viatjar a Angola, a Cambodja, a Bòsnia, i em vaig dir “aquí tinc una història”. Em vaig posar en contacte amb diverses organitzacions espanyoles i tres em van ajudar a finançar el projecte que es va fer sota les meves regles. O sigui, Vides minades seria un projecte amb víctimes amb noms i cognoms, sense contemplacions. S’acabava aquest mercadeig de número de morts sense que la gent tingués dret a explicar la seva història.
A l’exposició hi ha víctimes de nou països…
Tres d’Àsia: Afganistan, Cambodja i l’Iraq. Dos d’Àfrica: Moçambic i Angola. Tres d’Amèrica Llatina: El Salvador, Nicaragua i Colòmbia. I un d’Europa: Bòsnia.
Suposo que és difícil triar quin dels casos que veiem a Vides Minades l’ha impactat més
A Sockheum la primera foto li vaig fer al gener del 96. Fa 28 anys que vaig veure com a Sockheum li tallaven la cama amb una serra. jo estava dins del quiròfan. Ara té 42-43 anys, dirigeix una ONG d’origen australià a Cambodja i té una família fantàstica amb la seva dona i dos fills. Sockeum és gairebé com un fill per a mi.
Aquest és el cas que porta més al cor?
És que… Al costat del Sockeum, a l’exposició, hi tenim la Sofia, a qui vaig conèixer amb 13 anys i sense dues cames. He seguit tota la seva història i el seu darrer fill, a qui li ha posat el meu nom, em diu ‘papa’. Quan m’envia un whastapp em diu ‘papa’. O el cas d’Adis. El vaig conèixer a Sarajevo al març del 96, quan estava a punt de morir. I després l’he vist créixer fins gairebé els dos metres que fa ara.
Són com la seva gran família. Els va seguint?
És clar, me’n vaig la setmana que ve a Colòmbia perquè acaba de néixer el fill de la Mònica, que va quedar cega als 8 anys degut a una mina. Ahir a la nit em va arribar una fotografia amb el seu fillet. I per a mi va ser com si m’hagués arribat la foto d’una filla meva amb el seu fill.
A les guerres de Centreamèrica el que em feia més por no eren les emboscades sinó les mines
Aquestes persones senten ràbia, odi o resignació pel que els ha passat?
Al final, és pura supervivència. Tu quedes ferit per una mina, sobrevius i l’endemà, en sortir de l’hospital, no ve la Seguretat Social per donar-te una pensió vitalícia, no ve ningú. T’has de buscar la vida. I t’has de reciclar. Si ets un pagès, com el Manuel Orellana, que has perdut les dues cames i ja no pots treballar al camp, t’has de reciclar. Es va reciclar i es va convertir en un modista i va començar a fer samarretes. Gràcies a les samarretes que feien ell i la seva dona, van acabar traient els seus fills de la misèria i tres dels seus quatre fills han arribat a la universitat. No tens temps per resignar-te. No és que et quedis a casa: “Ah, quina putada! M’han fotut, m’han deixat cec, m’han deixat sense cames!”. No et pots resignar, has de seguir batallant perquè ningú no et traurà les castanyes del foc. Evidentment, el que els va passar va ser una gran putada. Manuel feia dotze anys que era a la guerra de El Salvador. Quedaven quinze dies perquè se signés la pau. Era el darrer dia de la temporada de recollida de cafè… i es queda sense les dues cames, gairebé mor. Sokheum era un nen i als nens el trauma se’ls passa. Potser la que ha patit més és la Mònica, perquè va quedar cega amb 8 anys, que és la discapacitat més dura de totes. Va patir abusos sexuals, violacions, es va intentar suïcidar diverses vegades. Ha estat una història molt dura, però des d’ahir és mare i comença una nova fase de la seva vida.
Algun dels protagonistes de Vides Minades ha mort?
Sí. Justino Pérez va morir l’any passat, el 3 de març, d’una cirrosi hepàtica, amb 47 anys. Va ser dolorós per a mi perquè el coneixia des de l’any 97. Feia més d’un quart de segle que coneixia la història de Justino, i ha mort molt jove. Un problema hepàtic. Nicaragua, per a aquestes coses, és un desastre. Quan em va trucar la seva dona, la seva parella, l’Andrea, per dir-m’ho va ser molt dur per a mi. Va ser com si hagués mort un familiar proper.
Si quedes ferit per una mina i sobrevius, l’endemà, en sortir de l’hospital, no ve ningú. T’has de buscar la vida
Explica que li va impactar especialment el que va veure i va viure a la guerra de Bòsnia
Quan vaig arribar a Bòsnia l’any 92, feia vuit anys que treballava a l’Amèrica Llatina. Eren guerres en el meu propi idioma. El dolor, els crits de combat es feien en espanyol, l’idioma que jo entenc. Podia escoltar i entendre les converses, tot. Els combatents salvadorencs, els nicaragüencs, eren tots camperols. No era gent de classe mitjana ni urbana, com jo. En canvi, a Croàcia, a Bòsnia, el que estava passant era amb gent que s’assembla a mi. Els bosnians, els iugoslaus, tenien els mateixos gustos musicals que jo. A Iugoslàvia hi havia els millors grups de rock, després dels britànics. Jo havia estat a Iugoslàvia l’any 81. La coneixia molt bé. Llegien els mateixos escriptors que llegia jo. Veien el mateix cinema que jo veia. Eren més alts que nosaltres. Jugaven a tots els esports col·lectius mil vegades millor que nosaltres. Iugoslàvia era una potència esportiva. L’any abans de començar el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, van guanyar el Mundial de bàsquet. Apallissaven els equips més importants del món, els Estats Units o Rússia. Moltes coses que vivies als Balcans, et recordaven aquí. Els pares dels que morien s’assemblaven als teus pares. Hi havia molta similitud cultural amb Iugoslàvia. I a més, això passava quan s’estava parlant de l’Europa de Maastricht. Al pati del darrere de Maastricht estaven deixant que es podrís tot per quatre fills de puta, que eren els ultranacionalistes serbis. També hi va haver gentussa als altres costats, però el serbi Milosevic volia mantenir-se al poder després de la caiguda del comunisme, i com que era un comunista descerebrat va utilitzar molt intel·ligentment el nacionalisme serbi i va aconseguir manipular tota la seva població. “On hi ha un serbi, és Sèrbia”, deia. Va ser un desencadenant de conflictes armats, davant la passivitat absoluta de la Comunitat Europea. Les seves diplomàcies, els seus polítics, miraven cap a una altra banda, i van permetre que tot això s’anés empantanant fins que va saltar en mil bocins i va començar una guerra darrere l’altra. Avui són set països, després de cinc guerres, i no estan millor que amb Iugoslàvia. Tu vas ara a Croàcia, a Bòsnia, a Macedònia, a Sèrbia, a Kosovo, a Montenegro, a Eslovènia i a part d’Eslovènia i la costa adriàtica de Croàcia la resta està feta una merda. Ni tan sols han estat capaços de crear un mercat balcànic. Encara continua havent-hi molt mals rotllos entre les comunitats. No es mataran una altra vegada però hi continua havent tensions, es donen l’esquena els uns als altres, no els agrada el que passa a l’altra banda… Tot això no s’acaba el dia que se signa un tractat de pau.
Es va aprovar l’anomenat Tractat d’Ottawa contra la producció de mines, però se segueixen produint
Sí.
Qui les fabrica? Quins països ho fan?
Molts. Hi ha trenta i tants països que mai no van signar el Tractat d’Ottawa, entre els quals hi ha les principals potències. Els Estats Units, Rússia, la Xina i l’Índia no van signar mai el Tractat d’Ottawa, continuen exportant mines. Hi ha altres països que tampoc el van signar i continuen exportant-les. I després hi ha països com Ucraïna, que el va signar però usa mines ara en el conflicte. Hi continua havent un problema seriós amb el tema de mines. Alguns països han millorat moltíssim, com Angola i Cambodja, que eren dos països que als 90 estaven totalment minats. Afganistan és un desastre total. Des que els soviètics van envair l’Afganistan l’any 79, quan jo estava al segon mes de primer de Periodisme, que hi ha guerres allà. I després hi ha països com Colòmbia, que jo no vaig tractar a la primera part de Vides minades però que avui té un gran problema amb aquestes armes.
És molt crític amb la gestió que fan els governs i els organismes internacionals de les guerres i dels conflictes
Jo no vull ser crític gratuïtament, no serveix de res. El que dic simplement és que no és seriós que un país com Espanya participi dels negocis de la mort des dels 80, des de Felipe González, i que hagi anat incrementant la venda d’armes espanyoles a mida que han anat passant els governs. I, sorprenentment, amb els governs suposadament més progressistes és quan s’han venut més armes. Ho va fer Zapatero. No és que Rajoy no vengués armes. També les va vendre. Ni que Aznar no ho fes. Però els que realment han fet que es quadrupliqués, quintupliqués, sextupliqués el negoci de les armes han estat els governs del PSOE. I els governs del PSOE amb Podem. És sorprenent, contradictori. I això passa també a altres països europeus. O, per exemple, que un govern com el basc, que està tot el sant dia parlant de drets i dient que és el que dona més diners a la cooperació internacional, està subvencionant armes. La indústria armamentística basca és molt potent, subvencionada pel govern basc. A què estem jugant? On és l’opinió pública? On és el ciutadà que hauria d’estar tot el dia posant la lupa a les actituds dels governants? El comportament dels civils, dels ciutadans és una mena de mascarada. En aquest país tenim un problema seriós, des de fa moltíssims anys, inclòs a Catalunya. Només ens queixem quan el nostre partit favorit és a l’oposició. Quan el nostre partit favorit està al govern callem. Estic fart de socialistes a qui no els agrada que critiquin les seves decisions però que, en canvi, després, quan arriba un govern d’un altre color, fan les mateixes crítiques que els molestaven quan les feien als seus governants preferits. Això és el que passa. És una vergonya. I això també passa amb la premsa.
Els governs suposadament més progressistes són els que més armes han venut
La premsa no ajuda a conscienciar la gent, a mobilitzar-la contra les guerres i les injustícies?
És una premsa subjecta als interessos polítics, econòmics i estratègics dels grans poders des dels 80. A Catalunya hi ha hagut mitjans que no han criticat mai la corrupció política perquè reben subvencions públiques. Ho diem o no ho diem? A Madrid, estic fart de dir a la gent d’El País que es passen el dia criticant El Mundo però que durant tota l’època socialista, que va ser d’una grandíssima corrupció, amb Felipe González, i durant la qual a més hi va haver terrorisme d’Estat, mai van investigar. Va ser Diario 16 qui va investigar les vergonyes del felipisme. I quan arriba Aznar al poder, de cop i volta, El País recupera l’actitud crítica.
Aquesta realitat també afecta el tema de les armes i les guerres?
Vegeu el debat de la Comunitat Europea actual. Ni una sola paraula sobre les armes que s’han multiplicat a Europa. Amb l’excusa que tenen de comodí Ucraïna. Fins i tot Alemanya, que tenia un límit de despesa d’armament des de la Segona Guerra Mundial, ha disparat la seva despesa militar. Estem en una orgia bel·licosa tremenda. I jo no sóc pacifista. Sóc crític amb els partits polítics que diuen A i fan B, que es presenten davant de la ciutadania com que “nosaltres som moralment i èticament més avançats que la resta” i després actuen d’una manera vergonyosa. Què és el que ha fet el PSOE. També ho ha fet el PP, és clar. I també ho ha fet el govern basc del PNB.
Jo no sóc pacifista, però estem en una orgia bel·licosa tremenda
Les empreses d’armament fan el negoci del segle
Et posaré un exemple. Fa un any vaig tornar a Ucraïna. I la ràdio basca em va trucar per fer una entrevista. Era en directe, que són les que m’agraden a mi. La primera pregunta de la periodista m’ho va posar una mica en safata. Qui està guanyant la guerra d’Ucraïna?, va preguntar, i li vaig contestar que era la indústria armamentística basca subvencionada pel govern basc.
Es deuria quedar de pedra…
Un silenci. Un silenci sepulcral durant uns segons, amb el que això significa a la ràdio. De fet, la periodista em va trucar després per dir-me que l’havia deixat sense paraules. Quan vaig presentar l’exposició Desapareguts a Espanya, em van fer una entrevista en directe a Catalunya Ràdio. Quina és la teva opinió sobre el comportament ciutadà dels partits polítics?, em van preguntar. Vaig dir que, com estàvem a Catalunya, havia de dir que ni a Convergència i Unió ni a Esquerra Republicana els ha interessat la recerca dels desapareguts de la guerra civil espanyola. Pujol sempre va dir que aquest no era un tema important. I la gent d’Esquerra ha callat cínicament. Per què? Perquè si haguessin d’avaluar el que va passar entre el 36 i el 39 a Catalunya, molts dels desapareguts en aquest període de temps de la guerra civil van ser realitzats per milícies esquerranes. Aquí hi havia el govern d’Esquerra. Després van arribar els franquistes i van fer de tot. Parles amb Josep Ramoneda i a un avi seu el va fer desaparèixer una milícia d’esquerres, segurament de la CNT. Això no van ser els franquistes. Esquerra va quedar desbordada per les milícies esquerranes, com va passar a Madrid amb el govern republicà. Milícies que van fer allò de Paracuellos o “las sacas”, treien gent i la mataven. Vaig posar a caldo a Esquerra i Convergència. Quan va acabar el programa, em va dir una persona del control que tenia una trucada de telèfon. Era un càrrec altíssim d’Esquerra. Pensava que em fotria la bronca, però em va dir: “Vull que sàpigues que tens tota la raó del món. Al meu partit, aquest tema sempre ens ha cremat les mans i hem estat uns covards per no enfrontar-nos-hi”.
El seu bateig periodístic va ser al conflicte d’Israel i Palestina. Com ho veu avui? Parlar de genocidi palestí és adequat?
De vegades cal anar amb compte a l’hora d’utilitzar el vocabulari instrumental, però el que és clar és que Israel està fent terrorisme d’Estat i crims de guerra, des del primer dia, quan comença a bombardejar salvatgement els civils. Hi ha institucions internacionals que ho comencen a anomenar genocidi. Quan tu mates de la manera brutal que ho està fent Israel és genocidi. En aquest tema quan tu critiques a Israel et diuen que estàs defensant Hamàs. Jo no estic defensant Hamàs. El terrorisme palestí o el comportament vergonyós i passiu dels països àrabs han fet molt més mal a la causa palestina que el mateix terrorisme israelià. La crisi del Pròxim Orient no va començar el dia 7 d’octubre. Va començar el 48, quan es va fundar l’Estat d’Israel i quan centenars de milers d’àrabs van ser expulsats per l’Israel iniciàtic. Això cal explicar-ho. La UNRWA, l’organització de les Nacions Unides a Palestina per ajudar els refugiats, en té des del 48. Hi ha palestins refugiats que van ser expulsats dels seus pobles per Israel, per l’exèrcit israelià iniciàtic. Això és el que hi ha. Ja han passat 75 anys d’un desastre. Evidentment que els jueus van patir una situació inimaginable durant la Segona Guerra Mundial, un grandíssim genocidi brutal. Però no pots construir un Estat per a la teva gent, per als teus supervivents, trepitjant els drets d’altres pobles. I les Nacions Unides han estat sempre de perfil amb aquest tema. Les grans potències com els Estats Units i la Unió Soviètica van donar suport a la creació d’Israel. En aquell moment eren aliats, encara no havia començat la Guerra Freda, i realment van donar suport a Israel. El conflicte del Pròxim Orient està subordinat a un artifici que s’inicia amb la creació de l’Estat d’Israel trepitjant els palestins i els àrabs palestins que vivien allí en aquell moment. Hi havia cristians també, però la major part de la població era àrab palestina.
El govern espanyol ha reconegut l’estat de Palestina i s’ha sumat a la denúncia contra Israel a la Cort Penal Internacional. Com ho valora?
La propaganda dels partits polítics no me la crec des de fa mil anys. A mi no me la foten. Tant li fa que sigui PP, PSOE, Convergència, Junts per Catalunya, Esquerra. Tot ho mesuren i tot ho fan per interessos estratègics. Però, ja que tenim l’ímpetu de parlar fort contra Israel, com haurien de parlar altres països europeus, i que estem disposats a reconèixer Palestina dins les fronteres del 67, anem al Marroc i solucionem el problema sahrauí, no? Ni a Albares ni a Pedro Sánchez se’ls veu gaire interessats a solucionar el problema sahrauí. I els sahrauís tenen els mateixos drets que els palestins.
Ni a Albares ni a Pedro Sánchez se’ls veu gaire interessats a solucionar el problema sahrauí. I els sahrauís tenen els mateixos drets que els palestins
La relació de Pedro Sánchez amb el tema del Sàhara costa d’entendre, és estranya
No passa res estrany, simplement que el Marroc pot fotre Espanya de moltes maneres. Espanya no s’atreveix amb el veí del sud. Però si som tan valents de parlar de la creació de l’Estat palestí, per què no parlem de la creació d’un Estat sahrauí, d’un territori sahrauí? Per què som tan covards en uns temes i tan valents en uns altres? A què obeeix tot això? Estic a favor que se’ls canti les quaranta a Israel, perquè està utilitzant el terrorisme d’Estat. El que fa Israel en aquests moments a Gaza és terrorisme pur i dur. De la mateixa manera que les incursions de Hamàs del 7 d’octubre, i coses que ha fet Hamàs en el passat, també eren terrorisme. Algun dia algú també haurà d’explicar amb serietat quina va ser la influència d’Israel en la creació de Hamàs. Hamàs existeix des del 88, en plena primera intifada. I a la primera intifada la imatge internacional d’Israel va quedar molt tocada, perquè cal recordar que eren nens palestins llençant pedres i soldats israelians disparant a matar, o deixant la gent ferida amb seqüeles gravíssimes. Vaig fer un reportatge al 91 sobre les seqüeles de la primera intifada i em vaig trobar un panorama desolador, un munt de nens que havien quedat amb ferides gravíssimes, que els havien disparat als testicles, a les cames, i els havien deixat fets merda. Israel hauria d’explicar al seu poble quina va ser la seva posició amb el tema de Hamàs. L’altre dia, l’exdirector del Mossad va dir públicament a la televisió israeliana que el Mossad ha finançat grups islamistes radicals, inclòs Al-Qaida. Que ho expliquin, que ho expliquin.
Les ONG se salven de la seva crítica del paper de la comunitat internacional en els conflictes i les guerres?
Crec sincerament que, en els darrers anys, moltes ONG s’han convertit en empreses. Estan massa obsessionades pel màrqueting i molt poc obsessionades per treballar juntes per assolir objectius puntuals. S’ha demostrat clarament, des dels anys 80, que l’única manera d’aconseguir un objectiu –Tractat d’Otawa contra les mines, Tractat contra les bombes de racisme,…– és amb la coalició d’ONGs. Com més ONGs s’ajuntin, més critiquin, més possibilitats hi ha que aconsegueixin objectius puntuals seriosos. I en els darrers anys, hi ha massa màrqueting a les ONGs. L’ONG tal vol aparèixer sense que ningú estigui al seu costat perquè els diners dels contribuents vagin a ella. El màrqueting i la publicitat estan segrestant la feina d’algunes ONG. I el seu impacte, políticament parlant, és cada cop menor. No donaré noms, però a algunes d’aquestes ONGs a les quals m’estic referint els hi he dit a la cara el que penso. “Com és possible que vosaltres ara us l’agafeu amb paper de fumar en temes importants que s’estan donant al país?”. A Espanya hi va haver la campanya Adéu a les Armes que va ser excel·lent. Hi havia quatre ONGs. Cada cop veig aquesta campanya més desinflada.
Amb l’excusa d´Ucraïna, no s’ha dit ni una paraula sobre les armes que s’han multiplicat a Europa
Armes n’hi ha, i sembla que cada cop més
Si Adéu a les Armes, als 80 i 90, tenia sentit, ara en té deu vegades més perquè el nombre d’armes que s’estan venent és més gran. Et sorprèn una mica que, de vegades, les campanyes comencen en un moment històric concret impulsades per un partit determinat. Poso un exemple. El 2003, milions de persones surten al carrer a dir no a la guerra a l’Iraq. I per què no sortim el 2023 a dir no a la guerra a Ucraïna? Què passa? Que els Estats Units són el maligne i Rússia és el benigne? Ho preguntem als partits d’esquerres? Ho preguntem a la gent de Podem? Ho preguntem a la gent de Sumar? Ho preguntem a la gent de Comuns? Ho preguntem a la gent de la CUP? Això és el que passa. Dins d’alguns partits d’esquerra hi ha una espècie de doble mesura a l’hora d’analitzar els comportaments de les grans potències. Si són els Estats Units, és el maligne; si és Rússia, és el benigne. És un tema molt greu. I això està passant també amb moltes ONGs que s’estan deixant enredar per l’agenda política oficial en lloc de trencar-la en mil trossos i criticar amb duresa els comportaments dels nostres polítics. La campanya d’Adéu a les Armes s’hauria de multiplicar per deu.
Comparant el Gervasio Sánchez d’avui amb el de fa 25 o 30 anys, ha canviat molt la seva visió del món? El veu millor, pitjor, més violent, menys? L’any 2008, quan va rebre el premi Ortega i Gasset de Fotografia, va fer un discurs molt crític amb la venda d’armes i l’actuació dels governs espanyols en aquest àmbit
Ja vaig fer un discurs molt dur el 93 quan em van donar el primer premi de la meva vida. Quan l’Associació de la Premsa d’Aragó em va donar el premi van saltar espurnes al meu discurs. En aquell moment, a mi em preocupava molt el comportament d’Izquierda Unida i el Partit Comunista en relació amb el que passava als Balcans. I durant el meu discurs, membres d’Izquierda Unida i del Partit Comunista d’Aragó van marxar. No els va agradar que jo digués que Milosevic no era un comunista. Era un fill de puta, un assassí sanguinari que acabaria, com va acabar, en un tribunal internacional. Malauradament, no va poder complir la condemna perquè, sorprenentment, es va morir. Jo ja parlava així l’any 93, quan no era ningú. La majoria d’aquests discursos no m’han portat beneficis.
Aturar els peus a l’extrema dreta és molt fàcil. El PP i el PSOE es posen d’acord i s’ha acabat
Et perjudiquen perquè algú pot dir que li agrada que siguis crític, però a la política i especialment al periodisme les crítiques no agraden. Quan critico el món del periodisme, els primers que es posen d’urpes amb tu són els gestors de la comunicació. Fins i tot companys. Quins mitjans han fet periodisme d’investigació en aquest país? La Vanguardia sobre l’Argentina i Xile, quan estaven Martín de Pozuelo i els seus companys. On és el periodisme d’investigació? El 90% del que es fa d’investigació a Espanya són filtracions de dossiers interessats en moments puntuals. I s’utilitzen com a arma per recuperar el poder per part d’un o per part d’un altre. Aquesta és la realitat. Farà aviat cinquanta anys de la mort de Franco. L’excusa del franquisme, a veure si la deixem d’utilitzar. No hi ha hagut un periodisme seriós d’investigació amb la corrupció generalitzada que hi ha hagut aquí. A Catalunya no cal explicar-ho. Al País Basc, el PNB ha fet el que li ha donat la gana. A Andalusia, el PSOE ha fet el que ha volgut. A Madrid, el PP ha fet el que ha volgut. A Castella i El Lleó, el PP ha fet el que ha volgut. A Extremadura, el PP ha fet el que ha volgut. A Galícia, el PP ha fet el que ha volgut. I els periodistes han estat mirant cap a una altra banda!
Aquesta entrevista es fa poc abans de les eleccions europees. Votarà?
Jo sóc força abstencionista. A mi m’agrada l’abstenció. Crec que l’abstenció és una manera de votar també. Tot i que alguns creuen que votar és introduir un vot a l’urna, de vegades plantar-te davant d’aquesta soporífera manera de fer política no vol dir que estiguis en contra de la democràcia. Sóc el primer que defensaria la democràcia, possiblement amb armes, però hi ha moltes possibilitats de plantejar-se les eleccions. Han creat la idea que ets demòcrata si cada quatre anys vas a votar. El que facis la resta del temps no importa. I això no és així.
Li fa por el creixement dels partits d’extrema dreta a Europa i a molts països d’arreu del món?
Per què ha arribat Milei a Argentina? Caldrà preguntar-ho als peronistes que han corromput el govern d’Argentina durant dècades, robant i robant. Per què ha arribat Bukele a El Salvador? Perquè la dreta, ARENA, i l’esquerra, el FMLN, s’han dedicat a robar durant 30 anys. Per què va arribar Chávez al poder a Veneçuela? Perquè el PP i el PSOE de Veneçuela, amb Carlos Andrés Pérez al capdavant, es van dedicar a robar tot el que van poder. Per què ha arribat López Obrador a Mèxic fa 6 anys i ha repetit ara Claudia Sheinbaum amb un 7% més de vots? Perquè el PRI va estar 71 anys governant i robant i el PAN va estar 11 anys governant i robant. És clar, ha arribat el moment en què la gent ha dit que s’ha acabat, votarem una altra gent. Milei, que és un impresentable, ha arribat perquè l’alternativa eren els peronistes corruptes, robant sense contemplacions. Per què va arribar Fujimori al Perú el 90? Jo vaig cobrir aquestes eleccions. Doncs perquè n’estaven farts de dretes i de l’APRA, que eren els socialistes lladres. Per què arriba aquí l’extrema dreta? Doncs segurament perquè utilitza un llenguatge evidentment populista i manipulador, criticant el comportament dels partits tradicionals, que hi ha un sector de l’electorat que se l’està creient, perquè possiblement els partits tradicionals no han fet absolutament res per educar en la democràcia i en els principis fonamentals. El nivell de corrupció del stablishment és impressionant i hi ha un moment que la gent diu que s’ha acabat i trenca la baralla. L’arribada de determinades maneres de fer política passa perquè els partits tradicionals no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Parar els peus a la dreta és molt fàcil. El PP i el PSOE es posen d’acord i s’ha acabat. És així. A Alemanya va passar. Merkel va governar amb els socialdemòcrates i van parar els peus a l’extrema dreta. Merkel no era santa de la meva devoció, però en un moment determinat va demostrar que era una estadista. Aquí, el PP i el PSOE no fan altra cosa que llançar-se els plats pel cap al Congrés i hi ha un altre partit que n’està traient benefici. A Itàlia, Meloni o Salvini han arribat al poder, però què va fer la Democràcia Cristiana durant anys? Què va fer el Partit Comunista Italià? Què van fer els socialistes? On va haver de marxar Craxi? A Tunísia pel nivell de corrupció que hi havia a Itàlia. El sistema no el podreixen els partits que arriben. Tu pots criticar Podem el que vulguis, jo el primer, però mai el podràs acusar d’haver robat. Ni tan sols a Ciutadans. El sistema l’han podrit els partits tradicionals.
Catalunya Plural, 2024 
