Desembre de 1991. La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) col·lapsa i es dissol. Des de la caiguda del mur de Berlín el 1989 (si de cas no abans), semblava qüestió de temps que una cosa així pogués succeir. No obstant això, en cert sentit hi havia alguna cosa de sorprenent o inquietant en el que havia passat. Des de 1917, després 1921 i, especialment, des del final de la Segona Guerra Mundial el 1945, el món s’havia dividit en una clara política de blocs: el bloc capitalista per una banda, liderat pels EUA, i el bloc socialista com a contrapès, liderat per l’URSS. Si la principal potència i referent del bloc socialista queia, això havia d’implicar algun tipus de canvi aclaparador i significatiu per al món, sens dubte. No hi hauria ja més teló d’acer? De fet, això últim no estava tan clar però tot apuntava que res no tornaria a ser igual.
Any 2009. Mark Fisher publica Realisme capitalista on sosté, seguint Fredric Jameson i Slavoj Žižek, que estem presos de la sensació que és més fàcil imaginar-se el fi del món que el fi del capitalisme. Menys de vint anys han passat entre el col·lapse de l’URSS i aquest escrit de Fisher. El món, efectivament, ha canviat molt. De fet, la dissolució de l’URSS va propiciar que ja en el seu moment Francis Fukuyama parlés del final de la història: Game Over. Tanmateix, no es pot dir amb rotunditat que Fukuyama profetitzés res perquè el camí recorregut per aquest “final” va recórrer moltes arestes i es va complexificar força. En canvi, el 2009 sembla veure’s clar el guió del canvi. Segons Fisher, està molt clar que el problema fonamental és que sembla (i remarquem això de sembla) no haver-hi alternativa. En això consisteix precisament el realisme capitalista, en inocular el pensament que, com a màxim, podem escollir sempre el mal menor, però que certs principis capitalistes (que, sovint, es tracten de fer passar com a-ideològics, ja que tota ideologia triomfant es torna invisible per la seva pretensió d’absència de límits) són inqüestionables, que el món, la societat o la vida mateixa són així.
Sovint se’ns diu que, tot i que és inqüestionable que el capitalisme comporta certs problemes, aquests mateixos tendeixen a reduir-se amb el pas del temps o, si més no, no són més greus que els que plantejaria un règim socialista, tal com, segons aquests crítics, sosté la mateixa història. No obstant això, no es diu aquí que calgui triar entre capitalisme i el socialisme real de forma dicotòmica com si, de fet, fos impossible qüestionar el funcionament del capitalisme sense optar pel model soviètic que va portar al seu propi col·lapse. No. Aquest és precisament un greu error: descartar que hi hagi alternativa pel simple fet que qualsevol alternativa forma part del passat, una cosa que va quedar obsoleta i fracassada.
Falta de negativitat. Comencem per aquí, designant el problema. Què significa això? Que res resisteix ja. De fet, una funció d’utilitat capitalista de l’existència del bloc socialista estava relacionada amb la presència d’aquesta negativitat. L’existència d’una alternativa al món, encara que no se sabés que no estava funcionant del tot correctament, generava una resistència, una lluita dialèctica constant i no resolta que va permetre, per exemple, que les societats d’Europa Occidental desenvolupessin en la seva majoria amplis Estats del Benestar que van seduir la seva ciutadania, fent-los veure que era possible viure bé dins d’un món capitalista. És a dir, la presència d’una alternativa (revolució mitjançant) mantenia una vigorosa negativitat que feia més “amable” al capitalisme. I ho feia precisament més “amable” allà on ni tan sols es va passar a prop per cap procés revolucionari. La sola presència d’aquesta negativitat, la lluita dialèctica i la resistència simbòlica operava canvis.
Si es pensa, és ben curiós. El capitalisme passa per donar centralitat a la noció de competència però, no obstant això, aquesta sembla obviar-se quan parlem de les estructures sociopolítiques i econòmiques fonamentals: el món post-1991 ha convergit en un monopoli (o gairebé) capitalista en què gairebé no es pot discutir sobre matisos. Algú podria dir que aquests matisos són molt amplis i variats i que seria molt reduccionista despatxar la qüestió d’aquesta manera, però… És realment així? A cas no es noten els efectes d’aquesta manca de negativitat? No és el neoliberalisme no es gesta en la crisi de blocs i es desplega i arrasa amb el col·lapse del món bipolar?
Sobre els efectes d’aquesta manca de negativitat es pot donar compte fàcilment: l’adveniment de l’anarcocunyadisme i, com resa en el meu títol, la dreta estrambòtica. L’espectre ideològic en molts llocs ha anat virant progressivament cada vegada més a la dreta. Aquesta afirmació conviu amb el relat d’una dreta que, sovint, crea multitud d’espantalls advertint amb ells del suposat (i secret?) poder de l’esquerra: domini i perversió dels mitjans de comunicació, emblanquiment del terrorisme, adoctrinament a escoles i universitats, agendes polítiques forçadament inclusives, etc. És a dir, des de la dreta es projecta la imatge que l’esquerra i/o lo woke colonitzen i moralitzen tota instància per dominar culturalment, socialment i políticament un món que, no obstant això, resisteix heroicament als seus tentacles (ja que d’alguna manera hi hauria alguna cosa en el “seny” humà que s’hi resistiria).
Es veu el que està passant? La dreta ha entès bé que aquesta negativitat és necessària per a la dialèctica i, per tant, per a poder prosperar com a alternativa. No obstant això, ja no hi ha negativitat: se l’inventen, creen un monstre que és, en tots els sentits, fals. No els convé dir que ja han guanyat, que no hi ha alternativa que estigui operant. Necessiten algú a qui oposar-se. Tot i que aquest algú amb prou feines acabi parlant de desenvolupament sostenible, de reciclatge, de millorar la redistribució de la riquesa i la justícia social… Però sense qüestionar els fonaments mateixos sobre els quals ens movem. I potser així s’apunta a un altre problema derivat: fer veure que s’està proposant un model alternatiu quan, com a màxim, hi ha versions descafeïnades del mateix.
Així, sense negativitat, sense resistència real i operativa cap, l’extrema dreta avança. Cada vegada hi ha més partits, en més països, creixen més i s’atreveixen a sostenir barbaritats majors. Es nega la legitimitat de la justícia social o dels impostos, es minimitza la importància dels factors socials o d’una altra mena en l’“èxit/fracàs” socioeconòmic de cadascú, fins i tot es reinterpreten dictadures i episodis històrics a conveniència, ja ni tan sols tots els membres de les SS són vistos com a criminals per algunes persones… I encara ens haurem de creure que vivim en una distopia progressista/esquerranosa/woke. No hi ha negativitat, no hi ha resistència, no hi ha alternativa. I ho estem pagant molt car.
Catalunya Plural, 2024 
