Quin mal exemple per reforçar l’educació per la mobilitat sostenible, imprescindible a les grans ciutats, on es promouen els desplaçaments a peu, en bicicleta o transport públic, on s’han creat zones de baixes emissions per la salut de la ciutadania i on una de les prioritats és i ha de ser la disminució de la contaminació acústica. Com es pot ser tan contradictori?
Per fer més popular la F1 i acostar-la a la ciutadania, tal com s’ha argumentat des d’una ingenuïtat política ratllant el cinisme, no seria més coherent organitzar autobusos i amb entrepà inclòs convidar a la població al circuit? El milió d’euros de l’operació Passeig de Gràcia hagués donat per molt. Perquè ja tenim un circuit, el de Montmeló, totalment preparat per aquests artefactes d’alta tecnologia dissenyats per aconseguir la màxima velocitat possible però que amb les condicions adequades puja l’adrenalina i ofereix un espectacle impactant i atractiu.
Per què tensionar la ciutat tenint un circuit? Fa pocs dies, el periodista Antoni Bassas opinava que dur la F1 al Passeig de Gràcia era provincià, era entrar en una lliga que ja no és la de Barcelona. Ningú nega que Barcelona i Catalunya arrosseguen una cultura del motor històrica, de la qual n’hem d’estar orgullosos i la que ha generat riquesa al territori. Per aquest motiu fa molts anys que tenim proves de motor arrelades al país i per això es va aconseguir, ja fa uns quants anys, formar part del calendari de la F1 i de la moto GP i tenir un circuit de primer nivell per poder representar la infraestructura de país emblemàtica del sector del motor.
Les administracions públiques han invertit i segueixen invertint per poder mantenir la instal·lació i les competicions vinculades. Però cal donar visibilitat i espai a debats i preguntes legítimes com: fins on i fins quan s’ha de finançar aquest tipus d’esdeveniments amb diner públic? S’han de fer en nom de l’esport o es tracta de promoció i potenciació econòmica d’alguns sectors, com el turístic, l’hoteler o el del motor?
Quan rasques una mica en el que hi ha per sota de la primera capa, dita esdeveniment esportiu, trobes coses que a molts ciutadans els podria posar els pels de punta. Els canons que actualment s’estan demanant a ciutats per entrar al calendari de la F1 són d’uns 60-70 milions d’€ l’any. Només de canon, és a dir el que es paga a canvi de poder celebrar una prova de F1. Evidentment amb promeses de que els guanys que se’n generin superaran en escreix els canons pagats.
Però per exemple a València, que va celebrar el Gran Premio de Europa entre el 2008-2012 (moment en que aquest model de grans esdeveniments esportius estava en ple auge) i on les inversions i els pagaments de canons havien de ser públic-privats, la Generalitat Valenciana tot just ha acabat de pagar deutes ara, és a dir, es va pagar amb els impostos de tothom, quan els beneficis de ben segur van ser per d’altres.
El circuit de Catalunya també arrossega dèficits, però malgrat això l’1 de maig del 2024 s’anunciava que seguirà la F1 i la MotoGP com a mínim fins el 2026 gràcies a un nou finançament públic que sanejarà el balanç econòmic per tal de poder traspassar la gestió a la Fira de Barcelona. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.
A la dècada dels 70 del segle passat, Bernie Ecclestone va acabar amb tot el romanticisme històric de les curses de cotxes i va convertir el que havia començat com un esport en una autèntica màquina de fer diners, un gran negoci de mils de milions de dòlars que no ha parat de créixer pels que gestionen els canons milionaris i els guanys assegurats per contracte. No ens equivoquem, la F1 és un gran negoci per uns quants, un gran circ compassat pels mitjans de comunicació i forat econòmic per les administracions públiques.
L’Scalextric va formar part dels jocs d’infantesa de moltes generacions, els cotxes de carreres han estat idolatrats i idealitzats per molts nens i nens que es desplaçaven amuntegats en el Sis-cents i d’altres generacions més actuals ja han crescut amb l’espectacle mediàtic de la F1. Però mirem de cara i analitzem el fenomen actual en que s’ha convertit la F1 i siguem crítics i constructius. Barcelona ofereix i pot oferir molts esdeveniments esportius populars, internacionals, d’esports arrelats i molt practicats, amb retorn a la ciutat i a la ciutadania. Però cal qüestionar els esdeveniments a qualsevol preu i, sobretot, cal dir prou a esdeveniments mal dits “esportius” i totalment forassenyats al cor de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
