Quelcom molt bonic de les Barcelones és com els veïns les llegeixen i comenten barri a barri. Aconseguir-ho és un orgull i em referma a la idea d’un periodisme ciutadà. Els residents als barris que analitzo no critiquen que mostri els punts negatius dels seus territoris, més aviat el contrari, doncs entenen l’exhibició dels seus mals com una forma per a revertir-los.
Aquest principi em fa recordar a una alumna de passejades que una vegada em va retreure a una sortida que durant deu minuts no havíem vist cap fita interessant al recorregut. Vaig oferir-li una resposta tranquil·la, doncs la manca de referències no és pobresa, tan sols conseqüència de la forma de construir les morfologies amb el pas del temps. La mancança d’elements pot ser una metàfora i no sempre és la mateixa perquè el seu significat depèn de l’indret.
Al Turó de la Peira sé molt bé com arreglar determinades disfuncions, al menys, reduir-les. Les estadístiques municipals són molt clares i moltes vegades s’empren només per a constatar l’estat de les coses, una mica com quan Collboni diu de liquidar els pisos turístics sense moure un dit, quelcom al cap i a la fi molt català, doncs durant el Procés també es prometé la independència sense explicar mai el després.
Anem al gra. A la Peira hi ha un 25% d’immigrants, un percentatge esfereïdor d’aturats de llarga durada majors de 45 anys i un pecat original que podria haver-se revertit si els ajuntaments democràtics haguessin estudiat de debò els marges de la Ciutat Comtal.
Parlo dels equipaments. Fa ben poc vaig comprar a la nostra barriada protagonista amb Bellvitge. El motiu és ben senzill. S’alçaren blocs de pressa i corrents per a pal·liar dèficits habitacionals per a fotre pelotazos immobiliaris sense pensar a les necessitats elementals dels futurs inquilins. Això s’aprecia molt bé a un gloriós passatge de Los mares del sur de Manolo Vázquez Montalbán, on qui vivia en aquell L’Hospitalet es consolava per tenir un sostre i un autobús amb horaris preestablerts per anar i tornar de la feina.
Al Turó de la Peira hi ha un centre cívic , el de Can Basté. En aquests aspectes solc ser molt primmirat i, segons el meu parer aquesta masia pertany a Vilapicina. La discussió gens bizantina sobre la divisió administrativa barcelonina no aportaria res al debat d’avui, on la ubicació d’aquest equipament s’ha de valorar de manera positiva per trobar-se a un enclavament proper a varis barris, com també passa, per exemple, amb la Biblioteca María Sánchez de la zona nord, poc publicitzada, sense goteres i útil a Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana.
L’èxit de la marca BCN creu haver aconseguit ometre moltes deficiències de la immensitat urbana. La publicitat de cotxes a passeig de Gràcia, vaixells de rics i bicicletes pel 2026 es conjuga amb premis a la Garcia Márquez, un buc insígnia defectuós, una presa de pèl tan monumental que provoca l’efecte contrari al desitjat perquè, des de la seva inauguració, moltes han sigut les biblioteques de la xarxa municipal queixoses per tenir problemes estructurals i veure’s obligades a tancar.
La Peira per ara no figura al llistat bibliotecari barceloní. Al barri es troba en falta un teixit associatiu capaç de vertebrar les seves diverses bretxes. A la meva modesta opinió, l’erecció d’una biblioteca als seu carrers seria una injecció d’optimisme i una gegantina possibilitat de canviar paradigmes comunitaris mitjançant la Cultura.
El nou centre no hauria de ser faraònic perquè una arquitectura d’aquest tipus ha de ser funcional als seus usuaris i millorar l’entorn sense menjar-se’l, com es dóna amb el CEM Turó de la Peira, situat just al 50 del carrer de Sant Iscle, equidistant entre aquest antic camí i Pi i Molist, dos limbes majúsculs, aquest darrer amb una de les seves mirades envers porta, l’altra gran víctima del promotor Sanahuja.
El poliesportiu, estrenat el juliol de 2019 i projectat per Anna Noguera i Javier Fernández, no és tan sols bonic per ser un jardí vertical visibles des de les seves diverses façanes, sinó per crear espai integrant-se al mateix mentre proporciona instal·lacions idònies a tots aquells desitjosos d’exercitar-se. Ho fa amb el do de trobar-se a un no res de moltes barriades, de Vilapicina a la Guineueta, i apostar, sense reeixir-hi plenament perquè és ben complicat esmenar errors passats, per alliberar l’entorn del llast de les pantalles fruit d’aquella voluntat fabricadora de densitat demogràfica sense beneficis pels ocupants de tots aquests ruscs humans.
De fet, no deixa de ser curiós com es parla poc o res del valor dels centres esportius municipals a Barcelona. Durant molts anys, fins la Pandèmia, vaig ser un habitual de l’existent al Guinardó i encara avui em resulta admirable el munt de petits universos que fila de manera intergeneracional. El del Turó de la Peira té l’extra d’haver guanyat allò que els hi ha donat per a denominar jardí, dedicat a l’activista veïnal Pilar Espuña, morta l’any 2021.
Aquest rectangle molt imperfecte entre façanes i més façanes té quelcom de verd, algunes cadires i serveix per a socialitzar o passejar el gos. Com l’abans era ben exigu no deixa de ser una bona noticia pel present; tot i així, el quadre del lloc no deixa de ser, tornem a l’inici, molt metafòric, doncs allò realitzat entronca amb una tradició bastant patètica: cercar la recuperació dels desastres perpetrats pels nostres antecessors.
Aquí ha sortit bé i pot anar a millor si s’analitzen les prioritats. Insisteixo a la biblioteca pel Turó de la Peira i em confirmo en allò escrit a d’altres reportatges de més volada: prefereixo equipaments menys costosos i més realistes, que siguin arquetípics per a la quotidianitat sense suscitar titulars d’ocasió, inequívoca senyal de la seva victòria des d’allò comunitari.
Catalunya Plural, 2024 
