23 de juny de 2016. El Regne Unit celebra un referèndum per decidir si sortir o no de la Unió Europea. Sí, estem davant el Brexit. Hi ha moltes expectatives dipositades en aquesta votació, se sap que l’euroescepticisme, alimentat de manera principal per moviments nacionalistes de dretes, ha anat creixent durant els anys previs a la votació. Hi ha un descontentament creixent de part de la població britànica pel que significa la seva integració a la Unió Europea: falta d’autonomia per protegir-se amb aranzels comercials, no-control sobre migrants rebuts d’altres països de la Unió, etc. Davant aquesta situació, es preveu que el SÍ a la sortida de la UE tindrà un cert pes, encara que s’estima com molt difícil que surti vencedor. Per a sorpresa de molts/es, i com ja és ben sabut, el SÍ surt vencedor amb un estret marge respecte al NO. Encara que aquest marge sigui estret, s’ha obert la veda, sobre els consensos que semblaven ferms i establerts comencen a aparèixer les primeres esquerdes: les primeres de moltes més que vindran. Estem en el moment de la sorpresa. S’inaugura la dècada triomfant de l’alt-right.
8 de novembre de 2016. Eleccions presidencials als EUA. El candidat republicà Donald Trump s’imposa a la candidata demòcrata Hillary Clinton. Malgrat el palpable rebuig d’una part de l’electorat a la figura de Clinton, abans de les eleccions s’estima la seva candidatura com a favorita per guanyar. Costa creure que un discurs plagat de mentides, hipèrboles, xou i tints de discurs xenòfob i racista (simplement recordem el mur que volia construir i que havia de pagar Mèxic) pugui imposar-se en les urnes. Es confia en la sensatesa de l’electorat, tot i que els vents semblen estar canviant internacionalment. En qualsevol cas, la victòria de Trump, encara que una mica més esperable que el SÍ en el Brexit, continuava sent una sorpresa. Així que quan finalment el candidat republicà es va imposar en les urnes, la pregunta òbvia era, i ara què?
Doncs bé, després de Trump: Bolsonaro (Brasil), Meloni (Itàlia) o Milei (Argentina), per posar només alguns exemples. A cada any que passava sorprenia menys la victòria de candidats excèntrics, filofeixistes, hiperbòlics i/o negacionistes de la justícia social, el canvi climàtic o la diversitat.
Durant tot aquest període de normalització de l’excèntric al sistema, a França la ultradreta va canviar fins i tot de nom: de Front Nacional a Reagrupació Nacional. De voler sortir-se de la UE a voler reformar-la de dalt a baix, però des de dins. Estem davant el que s’ha vingut a cridar com el procés de “dedesmonització” de la ultradreta. No obstant això, d’acord amb com han anat bufant els vents aquests últims anys… Tal vegada, tampoc hauria estat necessari aquest procés per continuar creixent electoralment. La inèrcia els acompanyava i acompanya.
Recordem: el 2002, Jean-Marie Le Pen, el pare de l’actual líder de la formació ultradretana, va passar a la segona volta de les presidencials franceses. En aquest moment, es va armar un renou per aquest fet i bona part de la societat va prendre consciència d’això de cara a decidir el seu vot (fins i tot Zinedine Zidane es va pronunciar sobre aquest tema i, per cert, d’una forma bastant més contundent que Kylian Mbappé ara). Però el 2012 la seva filla ho va tornar a fer, i el 2017, i el 2022. I cada vegada que això succeïa, la normalització de la ultradreta avançava, el percentatge de vots augmentava i la sorpresa es reduïa.
Ara, el 2024, la crida a la unitat enfront de la ultradreta continua existint, tot i que sembla més tímida que mai. Encara que potser no és timidesa, sinó cansament, fastig. Sembla que ja s’ha assumit com a inevitable que, més tard o d’hora, i com comentava amb anterioritat, el dic es desbordi.
En no gaire temps es complirà una dècada del Brexit. Francament, han passat poc més de vuit anys. Però el món, si més no a nivell polític, és molt diferent. Ja res ens pot sorprendre venint de l’espectre de l’alt–right. I per això hem fins i tot normalitzat que es posin en qüestió tants i tants valors o consensos de la nostra societat. Ni tan sols fotografiar-se amb Netanyahu els pesa. M’agradaria poder escriure la continuació d’aquest article dins d’una dècada. Si bé encara m’agradaria més poder rebobinar aquesta mala pel·lícula. No m’està agradant la performance.
Catalunya Plural, 2024 
