La campanya electoral, vista com una de les pitjors i menys inspiradores de la memòria recent, va tenir el primer ministre en funcions Rishi Sunak insistint desesperadament sobre retallades d’impostos i sobre com el seu opositor donaria la benvinguda a “migrants il·legals”, mentre que el líder laborista insistia a qui volgués escoltar-lo que havia transformat el Partit Laborista i, malgrat que el seu lema electoral era canvi, això no estaria a l’agenda si ell guanyava.
Vist com un govern a l’espera degut a la monumental impopularitat dels conservadors, el Partit Laborista va poder gaudir d’articles elogiosos a la premsa i les empreses van acudir massivament a associar-se amb el partit mentre promocionaven les seves normes fiscals de ferro i idees noves d’utilitzar el sector privat, en comptes del finançament governamental, per arreglar els serveis públics. Al llarg de la campanya, Sunak i Starmer es van anar alternant per demonitzar els sol·licitants d’asil, declarar línies cada cop més agressives sobre els drets trans i criticar els manifestants ambientals, i en fer-ho, aparentment perseguien el mateix perfil de votant. Tot i això, mentre es preveia que el Partit Laborista guanyaria una gran majoria i mantenia constantment un gran avantatge sobre els conservadors, l’aprovació de Starmer estava en un mínim històric per a un polític a punt de guanyar un esllavissament electoral.
Els votants estaven segurs que volien fer fora els conservadors després de catorze anys de govern desastrós, però realment estaven convençuts d’allò què oferia l’altre partit? Una enquesta de YouGov d’aquesta setmana va mostrar que la principal raó citada pels votants per voler votar al Partit Laborista el 2024 era”‘fer fora els conservadors” (48%), mentre que només el 5% citava estar d’acord amb les polítiques del Partit Laborista.
Durant la campanya, les enquestes indicaven que les principals prioritats per a l’electorat eren el cost de vida, l’estat dels serveis públics, i la immigració, en tercer lloc, encara que molt menor per als votants laboristes potencials que per als conservadors. No obstant això, tot el que els votants van obtenir del Partit Laborista va ser un manifest lleuger que gesticulava cap a ‘fer créixer l’economia’ com a solució a la majoria de preguntes, però mai no es va explicar exactament com passaria això, ni es va oferir massa més en termes de polítiques reals. Al mateix temps, el Partit Laborista va intentar purgar el seu flanc esquerre, creant lluites innecessàries i consumidores de recursos, la major de les quals va ser contra Jeremy Corbyn, l’anterior líder laborista, que es va presentar com a independent contra el partit i va guanyar.
Amb gairebé tots els 650 districtes electorals declarats, el Partit Laborista ha guanyat una majoria massiva de 410 escons, mentre que els conservadors han caigut a 119. Darrera del resultat global hi ha alguns detalls fascinants. La majoria laborista es va aconseguir amb menys proporció del vot nacional que el que van rebre amb el seu ambiciós manifest d’esquerres l’any 2017, i només han obtingut un augment del 2% en comparació amb 2019, que es va considerar el pitjor resultat per al Partit Laborista des de la dècada de 1930 i es va utilitzar com a pretext per a la destrucció de l’agenda d’esquerres del Partit Laborista. John Curtice, expert electoral de la BBC, ha assenyalat que la participació de vot del Partit Laborista només va millorar a Escòcia, on el Partit Nacional Escocès ha implosionat perdent 37 escons, deixant-los amb 9, i on el suport al Partit Laborista, de fet, ha disminuït a Gal·les i s’ha mantingut estàtic a Anglaterra. És la menor participació de vot per a un partit que guanya una majoria parlamentària i la segona menor participació de votants des del segle XIX. Una majoria àmplia però superficial dins d’un panorama de descontentament dels votants.
Els conservadors, d’altra banda, van perdre un enorme 20% de la seva participació de vot nacional, subratllant la percepció que els conservadors van perdre les eleccions, en comptes que el Partit Laborista les guanyés. A més, els dos principals partits han presenciat una reducció de la seva participació combinada de vot nacional, mentre que els partits més petits i els independents l’han augmentat, posant en dubte el sistema electoral de majoria simple (FPTP) del Regne Unit. FPTP és un dels sistemes electorals més simples amb un mètode de guanyador-catch all, que sovint produeix resultats desproporcionats pel fet que els partits polítics no obtenen representació d’acord amb la seva part del vot popular.
Els Liberals Demòcrates van guanyar 71 escons –un augment de 63 i el seu millor resultat en un segle– després d’una campanya que va veure al seu líder Ed Davey saltar d’un pont, participar en una sessió d’aeròbic aquàtic i fer paddle board mentre declarava que volia “divertir-se” en aquesta campanya electoral. El Partit Verd històricament només ha tingut 1 representant al Parlament, pel liberal i ecològic Brighton Pavilion. Han superat les expectatives aconseguint el seu objectiu màxim abans de les eleccions de 4 escons amb una plataforma explícitament d’esquerres de propietat pública de serveis i ferrocarrils, una agenda verda transformadora i controls de lloguer. Cinc candidats independents pro Gaza van desbancar o van derrotar a diputats laboristes, un assoliment increïble en el sistema electoral del Regne Unit, un assoliment històric i una gran refutació de la línia del Partit Laborista sobre Israel i Palestina, demostrant que la política exterior s’ha convertit en un tema divisori per a part de l’electorat.
D’altra banda, Farage, en el seu vuitè intent i amb el suport mediàtic de multimilionaris, finalment ha guanyat un escó al Parlament juntament amb altres tres candidats pel seu partit, marcant la primera vegada que l’extrema dreta entra a la Cambra dels Comuns. El que és més preocupant és que Reform va quedar en segon lloc, amb uns 100 escons i entre els votants joves masculins, mentre que Farage va ser el líder del partit amb més visualitzacions a TikTok.
Sinn Féin va guanyar 7 escons sense precedents al Parlament, que, com sempre, deixaran vacants com a protesta, convertint-los en el partit més gran d’Irlanda del Nord mentre l’unionisme es fragmenta encara més.
Mirant al futur, la Reforma de Farage és ara una força política seriosa que continuarà arrossegant els conservadors cap a la dreta, cannibalitzant el seu vot. El Partit Laborista, tan preocupat per capturar els votants conservadors desil·lusionats, ha subestimat la reacció a les àrees urbanes, i ara té una amenaça creïble a la seva esquerra amb un Partit Verd embravit. Els mitjans tendeixen a centrar-se desproporcionadament en Farage, però els diputats independents pro Gaza van guanyar més escons que el seu partit amb organització de base i sense suport de multimilionaris.
La reforma electoral ha d’estar ara a la part superior de l’agenda, ja que el Regne Unit s’ha transformat en un sistema multipartidista, i el seu model FPTP crea una perillosa manca de representació. Després de catorze anys de governs conservadors, des de l’austeritat fins al Brexit i el Partygate fins a Ruanda, els votants han viscut una era de crueltat i declivi. Amb França a les nostres ments, és important que el Partit Laborista obtingui resultats per al públic i que faci una diferència en la vida de les persones, o bé deixi un buit perquè Farage i l’extrema dreta l’omplin.
Catalunya Plural, 2024 
